Abans de parlar de literatura, deixeu-me que parlem del precipici entre la vida i la mort. Situem-nos en un pis antic de l'Eixample un dissabte de març, aviat farà un any. El nostre protagonista es diu Pau, encara no sap que onze mesos després debutarà com a narrador publicant La garota entre les dents (Columna, 2024) i truca al timbre del pis sostenint a les mans les postres que ha comprat a una pastisseria portuguesa de Sant Antoni. Ell encara no sap que hores després esdevindrà culpable d'un possible assassinat, com tampoc l'ésser viu més esquifit d'aquell pis intueix que la seva vida, aquella nit, correrà perill. En efecte, després del tàrtar de bou i una fusta de formatges, el Pau mossega l'últim pessic de pastéis de Belém i s'adona que al menjador hi ha algú que està penetrant una pilota d'escuma fosca i amb un número 8 serigrafiat, com si fos 'la negra' del billar. Qui se l'està follant amb una actitud frenètica —a 'la negra', no al Pau— és el petit conill dels propietaris del pis, que es diu Gurb, és blanc com la nata i manté una relació sexoafectiva, no marital, amb una pilota. Només hi ha una cosa que al Pau li agradi més que els animalons o les bestioles: els animalons o les bestioles quan follen. Encuriosit, doncs, treu el mòbil i grava un vídeo del mamífer orellut cavalcant la seva amant sense ànima, però just després d'aquest enregistrament és quan la història es posa interessant i es precipita. El relat, sí, però també el conill.

Encuriosit pel roccosifredisme de la bèstia, el Pau es proposa agafar el Gurb per acariciar-lo, però oblida tres coses: que els seus dits encara fan olor de pastisset, que ell mesura gairebé metre vuitanta-cinc i que als conills no els agrada que els agafin, sobretot quan mig minut abans han estat fornicant i encara els dura una trempera matinera curiosíssima. Dos segons després de pujar-lo en braços, el conill reacciona a l'olor de dolç de les mans del Pau igual com ho faria DJ Pastis davant un d'aquells anuncis farmacèutics de principis del segle XX que recomanaven prendre cocaïna per estar "despierto y alegre". En un moviment fugaç i sobtat, l'animal se li escapa de les mans i el seu cos de quilo tres-cents grams es precipita cap al buit en una caiguda des de 185 centímetres en la qual, qui sap, potser el conill veu passar la seva vida com si fos una pel·lícula: l'escalfor de la seva mare, les batalles amb els seus germanets per beure llet o les gàbies d'aquella granja osonenca d'on un dia va sortir per acabar aquí, en un pis on està a punt de perdre la vida. Quan la bèstia cau a terra, el nostre heroi Pau crida 'merda, merda!' i el conill es queda estàtic durant cinc segons d'angoixant quietud. Per sort, resulta que no és mort: simplement estava cagant sense que cap dels presents ho percebés, per això quan es comença a moure deixa quatre boletes marrons com Congitos damunt el parquet, després arrenca a córrer, s'escapa cap a la seva pilota i continua fornicant com si no hagués passat res. Com si la vida fos això: menjar, follar, viure aventures i, si pot ser, mirar de cara a la mort amb naturalitat.

En aquest punt de la història, potser ja podem començar a parlar amb propietat i dir que el nostre protagonista, igual que el conill, són reals i existeixen. De fet, al Pau Cusí (Roses, 1995) i al Gurb (Sant Julià de Vilatorta, 2021) els uneix una bonica amistat des de fa temps, malgrat aquell accident, mig homicidi imprudent mig suïcidi. El conill no és més amic del Pau que el propietari de la bèstia, però, que lògicament també és un dels dos llogaters d'aquell pis de l'Eixample i, per si no us n'havíeu adonat, és també l'autor d'aquesta columna que avui ha arrencat amb dos paràgrafs que pretenen imitar el paucusinisme literari, amb més o menys encert. Si no us sembla malament, doncs, trenquem la quarta paret i saltem de la ficció a la realitat, també traient-me per fi la màscara de narrador omniscient que tan malament sé fer servir, a diferència del Pau, l'empordanès que vaig conèixer fa quatre anys quan vaig entrar a treballar al Grup Les Notícies de Catalunya i tots dos compartíem espai laboral, per casualitat, ja que la meva taula estava al costat de la secció d'esports d'ElNacional.cat, on ell teòricament escrivia amb fredor impersonal notícies esportives. "Pau Cusí, redactor d'Esports", va dir-me el Bernat Aguilar el dia que me'l va presentar, però una setmana més tard, especialment després de llegir la seva crònica a l'espectacle del Cirque du Soleil dedicat a Messi, vaig adonar-me que aquell 'redactor d'Esports' era un escriptoràs amb un talent increïblement natural. Allà va començar-se a covar una amistat que per a algú com jo, fill únic, s'ha anat convertint en una relació fraternal molt semblant a la que voldria mantenir amb el germà que mai no he tingut.

Catalunya és un país petit on la sinceritat només existeix, per desgràcia, en els grups de WhatsApp. El que comparteixo amb el Pau i dos amics més té, des del primer dia, una foto de Pere Calders partint-se el cul, segurament perquè tots els que estem allà dins estimem la literatura que provoca rialles. Qualsevol que vagi corrents a la llibreria per comprar La garota entre les dents no només es farà un tip de riure llegint els sis contes que conté, sinó que s'adonarà ràpidament que hi ha molt de Pere Calders en cada text, igual com també de David Foster Wallace o Chuck Palahniuk. El llibre és principalment això: una mirada àcida sobre la realitat, sempre amb Roses com a escenari, salpebrada amb una barreja de nihilisme, ironia i tendresa en el fons, a la vegada que d'escriptura planera però profunda en la forma. Si ho dic amb aquestes paraules pomposes és perquè en els darrers quatre anys dec ser, mal m'està dir-ho, l'únic ésser humà sobre la capa terrestre que ha llegit tot el que ha escrit el Pau Cusí, des dels seus articles de culte a Revers fins a la seva etapa al Nació Digital o els seus milers de missatges a WhatsApp, per això avui escric aquest article com a doctor honoris causa del paucusinisme i puc afirmar que hi ha tres coses que sempre orbiten al voltant dels seus textos: la fricció entre la vida i la mort, l'escatologia com a analogia de la fragilitat humana i el món animal com a contraposició, innocent i plena de sentit, al món cruel i absurd en el qual vivim.

Diuen que els empordanesos estan tocats per la tramuntana, però el que diferencia un ximplet d'un geni és saber canalitzar aquell paisatge, aquella parla i aquell tarannà en un univers concret. Existeix la cara B de la Costa Brava i segurament és l'anvers del paradís. La literatura sembla que mai no en vulgui parlar, però, com si no es poguessin narrar de les misèries humanes que tenen lloc a Cadaqués, Roses o Empuriabrava, aquells escenaris on no només els estiuejants tenen somnis per complir, sinó també els vilatans que els serveixen els gintònics, els vigilen fent de socorrista a la platja o els condueixen d'excursió amb embarcacions turístiques. En aquest món, tan idíl·lic i a la vegada tan sòrdid, les eixelebrades històries de La garota entre les dents tenen el surrealisme kafkià d'un nen que es converteix en cranc o el costumisme màgic d'aquell Sergi Pàmies de fa trenta anys, per exemple en el conte on un adolescent s'enamora d'una pija de Girona que acaba a l'hospital després que a la primera cita, en una cala de post d'Instagram, el pal d'un para-sol se li clavi al cap talment com si fos l'ast d'un kebab. El títol és "L'amor és cec", com cega és la certesa que vaig tenir fa mig any quan el Pau em va explicar que estava escrivint un llibre i vaig saber que no només seria un bon llibre, sinó que connectaria amb tothom, tant els mestretites que el consideraran l'enèsim il·luminat de l'Empordà com els joves —la xavalada, com diu ell— que potser durant dues hores deixarà el Twitch o el TikTok en segon terme i s'aturarà en una cosa tan analògica com un llibre de paper. No en tinc cap dubte tampoc avui. A casa meva, de fet, fins i tot el Gurb s'ha venjat del seu possible assassí devorant-lo de cap a peus, literalment, cometent el crim de mossegar-li el llom i els escaires de la coberta. Aquesta història, però, ja us l'explicaré un altre dia, ja que avui, abans de parlar del precipici entre la vida i la mort, volia primer que em deixéssiu parlar de literatura.