De la mateixa manera que afegir ceba a la truita de patates no converteix la truita de patates en truita de ceba, col·locar pilotes de futbol del Decathlon enmig d'un escenari no transforma una obra de circ en un homenatge a Leo Messi.

Aquest dijous El Cirque du Soleil va estrenar el seu espectacle Messi10 i el cert és que, si no fos perquè el jugador argentí es va deixar veure entre el públic, la funció de la companyia canadenca podria haver servit per lloar qualsevol futbolista del planeta que llueixi el dorsal número 10 al seu equip. Els autèntics triomfadors de la nit van ser els responsables de màrqueting del davanter blaugrana, que es deuen haver endut una bona milionada a canvi de presenciar com el futbol és banalitzat entre trampolins, pallassos i xarxes de seguretat. Però anem a pams.

Ningú nega que les capacitats dels acròbates i malabaristes del Cirque du Soleil són extraordinàries. Veure una persona pedalejant amb els braços sobre una bicicleta que a la vegada està situada en una corda de pocs centímetres d'amplada és certament impressionant. Ara bé, repassem els elements d'aquest número: bicicleta, braços i corda. En un espectacle dedicat a Lance Armstrong la posada en escena podria servir.

Els nens il·lusionats que van accedir al recinte del Fòrum esperant veure una oda a Messi es devien endur la primera plantofada de la seva vida. En algun moment havia d'arribar, nois. Ni imatges inèdites ni sorpreses amagades: els vídeos seleccionats per recordar que la funció era un homenatge a l'argentí ja els hem vist repetits infinitat de vegades a YouTube. 

El número que resumeix a la perfecció per què Messi10 és un despropòsit és el que té lloc just abans del més que necessari descans. Necessari pels espectadors, és clar. Abans que comenci l'exhibició, els encarregats pertinents col·loquen una porteria de futbol en un costat de l'escenari i situen una pilota de futbol en perpendicular al travesser. Qui serà l'encarregat de xutar-la? Per què servirà, la xarxa de la porteria? Quin final apoteòsic ens regalaran, els saltadors? Doncs cap ni un, amics, perquè l'esfèric no es mou del punt inicial en cap moment.

La resta de funcions de l'espectacle no es pot dir que siguin un homenatge als sentits, precisament. Utilitzar una disfressa de lleó al número dels equilibristes perquè Messi es diu Leo és una analogia pròpia d'un adolescent de 14 anys, no de la millor companyia de circ del món. 

Després, i com si el recinte fos el Camp Nou, es despleguen dues samarretes gegants de Messi per sobre del públic. Visca! Per primer cop veiem que l'equipació del Barça entra en escena. Les bones notícies, però, duren ben poc: el braçalet de capità que han dibuixat per recrear l'uniforme complet és una senyera amb només tres faixes vermelles. Sort que Guifré el Pilós és mort i no pot assistir al xou.

Abans d'acabar, nou número insofrible del pallasso –professió, no adjectiu– que amenitza la funció. El seu humor, una barreja de Aquí no hay quien viva i el Club Super 3, va desesperar més d'un assistent. Per acomiadar-se, Messi puja a l'escenari i és victorejat de manera unànime. Ell, acostumat als banys de masses del Camp Nou, ho accepta amb fair play, però sap que l'aclamació és injusta: qui es mereix tots els elogis és el seu equip de màrqueting.