“Habemus presidente” del govern espanyol després d’un camí prou entortolligat en què han intervingut no només els partits polítics afectats, sinó també molts altres grups d’interès polític, comunicatiu, judicial, etcètera, que han mirat d’influir en l’elecció final. Un d’aquests grups és el de les patronals, que representen un col·lectiu de persones, els empresaris, a les quals tinc gran respecte i admiració pel paper que juguen en l’economia i com se la juguen. Tanmateix, em xoca cada vegada que grups d’interès econòmic entren de manera bel·ligerant en el terreny de la política, per bé que potser més que els propis empresaris, són els directius de les patronals els que hi entren.
En qualsevol cas, aquesta setmana hem tingut un exemple ben clar d’entrada en política per part de la patronal espanyola CEOE a través d’un comunicat significatiu sobre els acords d’investidura. La guspira del comunicat hauria estat la llei d’amnistia, per bé que en el document en qüestió aquesta paraula no hi surt. La patronal posava en alerta sobre unes greus preocupacions que he classificat com de tres tipus.
El primer grup de preocupacions derivades dels acords d’investidura són netament polítiques: posava en alerta (com han fet jutges i altres institucions) del menyspreu que els acords en qüestió poden representar per la separació de poders i la seguretat jurídica (fonament, segons creuen, de la nostra democràcia), i de la fragmentació i debilitament institucional. No tinc gaires dubtes sobre la seguretat jurídica a Espanya en el món de l’empresa; en canvi, en tinc molts en el món de la política, com s’ha demostrat amb la persecució de l’independentisme.
La patronal rebla el clau polític quan veu en els acords risc en relació al principi d’igualtat entre tots els espanyols. Desconec a quina igualtat es refereix, però segur que no s’està pensant en el drenatge històric de recursos que l’Estat practica amb Catalunya, ni en el bon tracte que reben tantes regions gràcies a Catalunya, ni tampoc en les diferències de serveis que aconsegueixen bascos i navarresos, cosa que el president de la CEOE, com a basc, deu conèixer prou bé.
La CEOE posava en alerta del menyspreu que els acords en qüestió poden representar per la separació de poders i la seguretat jurídica, i de la fragmentació i debilitament institucional
Per acabar-ho d’adobar, la CEOE fa una crida a tornar als grans consensos polítics i socials, i (compte!) a la moderació, “encarnada en la nostra Constitució”. També apel·la a la lleialtat institucional, al sentit d’Estat, a preservar la pau social i la convivència entre espanyols dintre dels marges constitucionals.
El segon grup de preocupacions, més relacionades pròpiament amb l’economia, ocupa un espai petit en el comunicat: el clima de negocis cada vegada és més complicat, es dificulta la consecució de tòpics habituals com el creixement econòmic i la creació d’ocupació. La CEOE també es mostra preocupada per una previsible distorsió de la unitat de mercat i d’un deteriorament de la imatge de país a l’exterior. Vejam, les empreses s’adapten als requeriments del mercat, sigui aquest unitari o fragmentat, de la mateixa manera que s’adaptarien al mercat català si el país fos independent. A més, en la realitat aquest problema de la unitat de mercat no deu ser gaire preocupant quan a Catalunya no para de créixer el nombre d’empreses multinacionals instal·lades aquí.
El tercer grup de preocupacions (que també ocupen un petit espai en el comunicat) sí que encaixen la funció de la CEOE com a grup d’interès econòmic: la necessitat de tornar a l’ortodòxia, al rigor pressupostari, el cost fiscal de les polítiques econòmiques, el respecte a l’autonomia de les parts en la negociació col·lectiva.
Sembla ser que la patronal catalana Foment del Treball va rebaixar els ànims encesos que es vivien a la CEOE en discutir el pronunciament. Per bé que va sumar-se al comunicat resultant, que deu voler dir que el fa seu, també és cert que Sánchez Llibre va moderar les coses i va ser pràctic enfront de bel·ligerants com el basc Garamendi o patronals com les de Múrcia, Navarra, Galícia o Andalusia. La seva estratègia fou acomodatícia i pràctica: PNB i Junts poden ajudar els interessos econòmics del món empresarial.
Més pràctica ha estat encara i explícita Pimec, que s’ha posicionat en favor del diàleg i de solucionar els problemes de la política en l’àmbit que els és propi i dintre del marc de la legalitat (com no podria ser d’altra manera) i es demana un govern fort i estable, que és molt més sensat que el que diu la CEOE. I aprofita per reclamar coses del seu interès: la pime!
Tant Foment com Pimec mostren les seves esperances que amb els acords polítics es creïn les condicions perquè puguin tornar les empreses que van canviar de seu amb motiu de l’1-O. Està molt bé, però sembla que les que van marxar es troben bé on són i, com diu Pimec, si volen tornar, que no se’ls doni cap privilegi respecte a les que es van quedar. Del tot lògic. En parlarem un altre dia.
En definitiva, suspens per a una CEOE tan polititzada que no fa cap favor a l’empresariat, i encara menys, específicament, a l’empresariat català.