Hi va haver un temps que només tenia al cap escalar. Sense cap altre propòsit que gaudir fent-ho. Era tanta la passió que, fins i tot, pretenia deixar la feina i anar a viure a prop d’una cinglera. En una furgoneta, itinerant, en funció del temps. Catalunya és la Meca mundial de l’escalada. Alguns dels millors escaladors del món hi venien a viure. I alguns d’aquests s’hi van assentar, si no definitivament per molts anys. Catalunya és un paradís de l’escalada. Ser català i ser escalador és, si t’agrada, ben fàcil.

Era tanta la passió per escalar durant anys que tot anava vinculat a l’escalada. Els amics, les vacances, els propòsits, els reptes. Escalar i anar millorant cada dia, per fer-ho una mica millor. Escalar era el present i el futur. No n’hi havia cap altre. Ara em sembla mentida. Però era així, i si no va ser més així és perquè no era prou bo per dedicar-m’hi professionalment. Ni prou agosarat per proposar-me reptes de magnitud en grans parets.

Sense passió res no té sentit en aquesta vida, però cal una tenacitat i un compromís a llarg termini per arribar a Ítaca

I així va ser. Durant mesos. Durant anys. Només les lesions et deixaven uns dies sense escalar. Però només pensaves a tornar a estar bé. Per tornar-hi. Fins que les circumstàncies van canviar. Tampoc, probablement, no es pot mantenir una passió desmesurada indefinidament. Una d’aquestes circumstàncies va ser ser pare. Al principi m’hi resistia. Volia arribar a tot arreu. Però escalar demana temps. La feina —d’alguna cosa s’ha de viure, si no ets fill d’un mecenes— pren temps. I en quedava poc i si el poc que quedava l’esmerçava en escalar, ja només quedava un temps residual per als nens. Així que l’ordre de prioritats va canviar. I els nens van passar feliçment per davant de tot. Perquè tot alhora no podia ser. A mesura que els nens van anar ocupant més i més espai, l’escalada va anar sent residual. Fins que els peus de gat es van quedar en un racó acumulant pols. 

De fa uns mesos que els peus de gats tornen a encaixar en uns peus que ara —sobtadament— es resisteixen a patir les estretors d’aquell calçat. Després de tres anys en una mena de cistell, tot semblava haver-se rovellat. I posar-te un calçat que ja va ajustat i que ja demanava (en el millor moment) un cert enginy i energia d’entrada, ara ha estat una proesa. També és veritat que de seguida tot va fluir. No ja a l’aire lliure, en una paret com tantes n’hi ha i n’he fet. Ara, en un rocòdrom. A tocar de casa, amb preses artificials i amb tota la seguretat del món.

Però del cert que ja no és el mateix i probablement no ho podrà tornar a ser. Així i tot, va bé, reconforta. És estimulant tornar a sentir un tast d’allò que va ser la teva vida viscuda amb tota la intensitat. Ni que sigui ara per no perdre del tot la forma i evitar que la flaccidesa muscular segueixi avançant, inexorable davant el pas del temps. Sense renunciar, tanmateix, a tornar a sentir aquella adrenalina, ni que sigui un bocí d’aquella passió tan estimulant. D’entrenar i anar-hi i anar-hi. Em va fer tan feliç que no enyorar-ho seria pecat.

Als meus fills, ara, els dic que facin el que vulguin. Però que allò que facin —perquè ho volen fer— ho facin amb tota la passió. Amb actitud, amb sacrifici, amb una voluntat i tenacitat de ferro per fer-ho cada dia millor. Ara juguen a hoquei. Potser d'aquí a un temps serà una altra la seva passió. Però és aquesta i ara la que els toca viure, la que han de viure, la que han d’aprendre a viure amb tota l’energia. I ho fan bé, molt bé. I s'ho passen bé.

Sense passió res no té sentit en aquesta vida. Per això quan veig i escolto tan poca passió, tanta comoditat, tan poc atreviment en tants àmbits, sé del cert que així no es va enlloc. Quan no hi ha passió i no va acompanyada de sacrifici no es va enlloc. Tampoc sense sentit comú, tampoc sense capteniment, tampoc sense preparar-se com toca. Tampoc sense entendre que cal una tenacitat i un compromís a llarg termini, que arribar a Ítaca no es fa fent volar coloms, ni fent-se el milhomes, ni amb una pressa atropellada que no va acompanyada de cap mena de responsabilitat.

Passió per al 2024. Però sempre tocant amb els peus de gat a terra.