Partidista és qui professa una adhesió absoluta a un partit determinat per damunt dels interessos generals, i electoralista, qui té una actitud política determinada per una estratègia electoral i no per fidelitat a una doctrina. El diccionari no pot ser més clar. Tots dos comportaments no són excloents, de manera que es poden donar per separat en persones diferents o alhora en un mateix individu. Establert això, és fàcil entendre per què els polítics espanyols, i per extensió lamentablement també els catalans, fan el que fan i es mouen, tots sense excepció, només per interessos partidistes i electoralistes.
L'episodi recent de rebuig dels decrets del govern espanyol sobre habitatge i el temps de reflexió agafat a conseqüència d’això per Pedro Sánchez per decidir finalment avançar les eleccions espanyoles que tocaven el 2027 al pròxim 29 de novembre ha estat la millor mostra de com a Espanya la pràctica política es redueix al partidisme i a l’electoralisme. Al capdavant de tot, el líder del PSOE és el cínic per excel·lència, capaç d’ordir tota la trama perquè els decrets en qüestió fossin refusats i ell pogués quedar, sota l’aparença que volia que tiressin endavant, com el bo de la pel·lícula. I aprofitar l’escenari per convocar de pressa les eleccions abans d’hora —ell que fins ara sempre havia dit que esgotaria la legislatura—, amb l’esperança que les mobilitzacions que es produeixen aquests dies als carrers al voltant precisament de la crisi de l’habitatge juguin a favor seu i dels qui es presentin a la seva esquerra —en principi un anomenat Front Ampli que inclouria d’entrada Sumar, Izquierda Unida, Comuns i Más Madrid i que podria liderar-lo Ada Colau— i en contra de la dreta, en la qual empaqueta en un mateix sac PP, Vox i JxCat.
Sembla més aviat allò d’aferrar-se a l’última oportunitat d’intentar salvar-se com sigui d’una gran desfeta i, de passada, si la flauta torna a sonar per casualitat i Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal aquest cop tampoc no sumen majoria absoluta, ni que sigui per un sol escó —cosa que totes les enquestes descarten—, mirar d’articular altra vegada una majoria alternativa que el mantingui un temps més a la Moncloa. Ell ja hi ha posat la primera pedra amb un relat a l’estil del "després de mi, el diluvi" del rei Lluís XV de França. Tot i això, repetir exactament l’esquema actual, que és justament el que l’ha portat a no esgotar el mandat, sembla del tot impossible, però ja se sap que en política no es pot descartar mai res per inversemblant que pugui parèixer. I com que després de les eleccions tots plegats se suposa que estarien farts de fer anar el partidisme i l’electoralisme amunt i avall, ves a saber què podria acabar succeint. Fa gràcia, en tot cas, veure com els qui més acusen Pedro Sánchez d’actuar només per interès personal i de partit cauen en el parany i són els qui fan exactament igual o, en alguns casos, fins i tot pitjor, que allò que tant critiquen. Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.
Qui en aquest terreny li fa més la competència dintre del PP no és l’expresident de Galícia i actual líder de la formació, sinó la lideressa de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. En realitat, és tant o més cínica que ell, però força més previsible, perquè tot ho resol de la mateixa manera: ficant-se Catalunya a la boca cada cop que l’obre, sigui per parlar del finançament autonòmic, de la condonació del deute del fons de liquiditat autonòmica (FLA), del traspàs de Rodalies, de l’ampliació de l’aeroport, dels desnonaments, d’astronomia o del temps. Més partidista que això no hi ha res en aquests moments en el panorama polític espanyol, tret potser del president de Castella-la Manxa i crític de capçalera del PSOE, Emiliano García-Page, que és com ella però en versió masculina, i dels diferents dirigents de Vox, que és sabut que voldrien esborrar Catalunya i els catalans del mapa. De fet, tots plegats menteixen quan es refereixen a Catalunya amb discursos curulls d’enganys, falsedats, invents i tota mena de falòrnies, i el més greu del cas —tot i ser-ho— no és que ho facin, sinó que ho facin sabent que ho fan, que ho facin expressament, òbviament només per intentar treure’n rèdit partidista.
Com és que, si Pedro Sánchez és tan dolent que només sap fer partidisme i electoralisme, li han donat suport des del 2018 —quan tots van permetre que prosperés la moció de censura contra Mariano Rajoy— i l’han mantingut des de llavors a la Moncloa? I, més important, a canvi de què?
Els partits catalans no es queden enrere. JxCat ha tret tot el ferro —Carles Puigdemont, Jordi Turull, Míriam Nogueras...— per denunciar que el president del govern espanyol ha fet electoralisme amb la qüestió dels decrets sobre habitatge i la maniobra per impedir-ne l’aprovació i ha actuat amb sentit exclusivament partidista en avançar les eleccions espanyoles. Ells, que fa quatre dies l’acusaven d’això mateix per negar-se a convocar-les abans d’hora i voler esgotar la legislatura tant sí com no. És ben bé que o no saben què diuen o es pensen que els ciutadans són una colla de pallussos, perquè resulta que es comporten amb el mateix partidisme de què acusen els altres. I ERC, amb Oriol Junqueras al capdavant, també procedeix de la mateixa manera. Ara bé, en el cas dels partits catalans, cal preguntar-los: com és que, si Pedro Sánchez és tan dolent que només sap fer partidisme i electoralisme, li han donat suport des del 2018 —quan tots van permetre que prosperés la moció de censura contra el líder del PP d’aleshores, Mariano Rajoy— i l’han mantingut des de llavors a la Moncloa? I, més important, a canvi de què?
D’aquesta última legislatura no s’haurà complert cap dels compromisos que JxCat i ERC havien adquirit directament amb el PSOE o a través del PSC, bé perquè quan encara faltaven vuit mesos per acabar el mandat no s’havia fet res, bé perquè el poc que s’havia fet, però que encara no s’havia aprovat definitivament, decau en el moment que es convoquen eleccions. Així, doncs, no hi haurà ni nou sistema de finançament autonòmic —de model singular havia quedat clar des del primer moment que no n’hi hauria mai—, ni transferència de l’IRPF, ni condonació del deute del FLA, ni traspàs de Rodalies, ni traspàs de les competències en immigració, ni català a Europa, ni res de res. Només hi haurà hagut català al Congrés, que és un acord tan sòlid que s’eliminarà el dia que PP i Vox tinguin majoria, i, això sí, dues coses gens menors: grup propi al Congrés, quan pel resultat electoral del 2023 no els corresponia i que els ha representat uns ingressos en absolut menyspreables que altrament no haurien tingut, i amnistia. Quan el balanç és aquest, a JxCat i ERC encara els sembla que és poc partidista, no l’actuació del líder del PSOE, sinó la seva, i que han vetllat prou pels interessos de Catalunya?
Amb aquest bagatge cal suposar, doncs, que després de les eleccions del 29 de novembre, si es presenta l’ocasió, no tornaran a donar suport a Pedro Sánchez, oi? I que JxCat —ERC ja se sap que no— encara menys en donaria a un bloc format per PP i Vox que sempre ha dit que no sustentaria mai, oi? Però què faria si l’hagués de donar a un PP que fes amb els vots de PNB i JxCat sense Vox? L’altra possibilitat és que aquest cop ni l’un ni l’altre no siguin necessaris en cap sentit si a Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal els surten els números per fer-s’ho sols i encara tindran la sort de no haver-se de mullar. En aquesta posició, a qui de moment li podria pintar millor la cosa sembla que seria a JxCat, que, conjuntament amb el cada cop més a prop retorn de Carles Puigdemont, podria rendibilitzar el rebuig dels decrets sobre habitatge amb una pujada d’uns quants escons —lluny, però, dels millors registres de CiU—, tot i que moviments com el de la recuperació de Marta Pascal aixequen moltes suspicàcies. ERC, en canvi, té un greu problema perquè no es desfà d'un candidat, Gabriel Rufián, que ara li resta més que no pas li suma i que va acompanyat, a sobre, d’un pacte estrambòtic amb Podem. En tots dos casos, tanmateix, més amunt o més avall, amb papers que fa tot l’efecte que van de camí a la irrellevància.
El dubte, si fossin forces independentistes de veritat, seria: què hi van a fer, aleshores, en aquestes circumstàncies JxCat i ERC a Madrid? Però com que, encara que se’n diguin, no ho són, hi van a fer el mateix que hi feia precisament CiU, que com a mínim sempre havia deixat clar que d’independentista no n’era: mantenir l’statu quo encara que sigui fent la puta i la Ramoneta, sense oblidar que la presència al Congrés i al Senat és una font important de finançament dels partits a la qual cap no vol renunciar.