Les declaracions del governador del Banc d’Espanya, Luis Maria Linde, advertint de la possibilitat que a Catalunya hi hagi un corralito si els catalans voten a favor de la independència, han causat una gran sensació mediàtica. D’entrada, les paraules van ser rebudes amb por. Al cap i a la fi, a ningú li agrada pensar en la possibilitat de no poder treure els seus estalvis del banc.

Jo, només llegir el titular, vaig anar corrents a escoltar les seves paraules i aleshores la por es va transformar en ganes de riure. M’explico. Linde començava dient que estava d’acord amb la declaració de l’Associació de Banca Espanyola on es deia que si els catalans voten a favor de la independència, els bancs marxarien de Catalunya. Per cert, suposo que quan els bancs diuen que marxaran, no volen dir que s’emportaran les sucursals i els caixers automàtics. Això els comportaria perdre el negoci de 7 milions de persones que mouen uns 200.000 milions d’euros i no hi ha cap banc al món que sigui tan solemnement estúpid com per llençar un negoci d’aquesta magnitud. Suposo que quan diuen que marxaran es refereixen a traslladar la seu social a Madrid, cosa que comportaria que, un cop Catalunya s’independitzés, els bancs com Caixabank i Banc Sabadell serien espanyols.

A la segona part de les seves declaracions, Linde deia que si Catalunya quedés fora de la Unió Europea (i ho va posar en condicional: amb un gran “SI”) aleshores també quedaria automàticament fora de l’euro i els bancs catalans no podrien demanar prestat al Banc Central Europeu. En cas que els clients volguessin recuperar tots els diners a la vegada, doncs, els bancs catalans no tindrien prou euros i es veurien forçats a fer un corralito.

Dic que un cop escoltat això em van venir ganes de riure perquè, si us hi fixeu, les dues declaracions, posades una darrere l’altra, són còmicament autodestructives: si Catalunya vota sí a la independència, els bancs catalans traslladaran la seu a Madrid i passaran a ser espanyols. I com a bancs espanyols que seran, podran demanar prestat al BCE i, en conseqüència, no hi ha cap possibilitat que hi hagi corralito! Fixeu-vos que la lògica elemental ens diu que o bé els bancs catalans marxen o bé hi ha corralito, però les dues coses no! El governador del Banc d’Espanya, doncs, no parlava des de la lògica econòmica. Per acabar-ho de fer ben divertit, quan els periodistes li demanen sobre la viabilitat d’una Catalunya independent, Linde comença dient que hi ha molts països a Europa que són més petits que Catalunya (cosa que dóna a entendre que ell sap que Catalunya serà absolutament viable), però de sobte, s’adona que la seva resposta va cap a l’“és clar que és viable” i canvia d’actitud i diu: “esa es una pregunta no interesante”. Clarament aquell home estava nerviós i no deia el que realment pensava!

La tragèdia de l’Espanya actual és que la qualitat democràtica ha anat degenerant a mesura que el Govern del PP manipulava una institució darrere l’altra.

Com pot ser que un home suposadament intel·ligent sigui víctima d’una inconsistència tan flagrant? Doncs aquí és quan les ganes de riure es transformen en indignació: el Banc d’Espanya és una institució suposadament independent (dic suposadament perquè el governador el designa el Govern i a Linde el van col·locar els seus amics del Partit Popular) que ha de vetllar per l’estabilitat del sistema financer. Com a garant d’aquesta estabilitat, doncs, és d’una irresponsabilitat infinita fer declaracions com les que va fer Linde. Simplement suggerir que hi ha la possibilitat que hi hagi un corralito pot generar un pànic bancari difícil d’aturar. A un país civilitzat normal, comentaris com els que va fer Linde comportarien la dimissió immediata del governador.

Però “Spain is different” i aquest bon home no ha dimitit. Ni dimitirà. Entre altres coses perquè les seves declaracions només s’entenen com a resultat de la pressió que li ha posat el mateix Govern. Les democràcies liberals modernes no consisteixen només en el fet que els ciutadans votin un cop cada quatre anys. La clau de la democràcia és que els ciutadans del carrer tinguem mecanismes que ens protegeixin dels abusos de l’Estat. La tragèdia de l’Espanya actual és que la qualitat democràtica ha anat degenerant d’una manera progressiva a mesura que el Govern del PP manipulava una institució darrere l’altra amb objectius polítics i electorals. Així, hem vist com la Policia Nacional espanyola fabricava “proves” falses que incriminaven Artur Mas i Xavier Trias just abans d’unes eleccions. Hem vist com el Ministeri de l’Interior encobria els policies que havien manipulat aquestes eleccions. Hem vist com un president del Tribunal Constitucional era militant del PP i no ho va dir durant el procés de nomenament. Hem vist com uns fiscals que han expressat la seva opinió han estat obligats a dimitir i com uns altres fiscals dimitien quan veien que el Govern els obligava a processar el president de la Generalitat en contra de l’opinió dels fiscals. Hem vist com s’obligava ambaixadors i cònsols espanyols arreu del món a boicotejar conferències i presentacions favorables a la independència i a repartir la propaganda oficial del PP en referència al procés català. I darrerament hem vist com el Govern espanyol està posant tota la pressió del món a empreses, organitzacions professionals, associacions de bancs i institucions suposadament independents perquè posin la por al cos dels votants de Catalunya.

És en aquest marc que hem d’entendre les desafortunades declaracions del senyor Linde: són una demostració de la deriva antidemocràtica i de la degeneració institucional en la qual ha caigut Espanya, una Espanya on el Govern pressiona les institucions independents com el Banc d’Espanya i les institucions independents obeeixen resignadament.

És clar que les presses per explicar contes de bruixes no van permetre que el senyor Linde pensés amb el cap i el van portar a cometre còmics i infantils errors de lògica econòmica que denoten que no parlava des de la reflexió. Les presses per fer content l’amo mai són bones i sovint acaben traint qui parla sense pensar.