Si no vius sota una pedra, en els últims dies deus haver notat que la llengua catalana ha viscut dos moments de cabdal importància. D'una banda, dimarts va ser possible parlar català per primer cop a la història al Congrés dels Diputats. De l'altra, en el mateix dia però a uns quants milers de quilòmetres de Madrid, aquell bell llemosí nostre que cantava Aribau també entrava de ple a l'agenda internacional per tal que el Consell de la Unió Europea en votés l'oficialitat a Europa, cosa que finalment va ajornar-se sine die. Abans d'entrar a la decisiva reunió de primers ministres, el representant espanyol, José Manuel Albares, va dir que provaria de convèncer el grup dels Vint-i-set sobre l'oficialitat del català dient que és una llengua amb deu milions de parlants. La xifra va embolicar la troca, però, ja que en aquests últims dies també deus haver notat que cada vegada que es canta com un bingo la dada dels deu milions, sempre apareix algú que la posa en dubte i diu que és errònia, esbiaixada o incompleta. O senzillament falsa. És així, però?

Quan es tracta de dades, i més si parlen sobre la llengua catalana, sempre hi ha un exèrcit de gent que es transforma en el típic cunyat de sobretaula que per Sant Esteve, al segon cigaló i després de les neules, pontifica sobre el que sigui amb un escuradents a la boca. "Deu milions? Els que em pengen dels c*ll*ns!", em va dir diumenge un col·lega amb qui parlava del tema i es cagava en tot perquè la noia asiàtica que ens havia servit dos quintos a un bar del Fort Pienc no entenia ni què volia dir bona tarda. La veritat és que sí, el meu amic —que és dels que demana una altra ronda picant amb una moneda de dos euros a la barra metàl·lica del bar— tenia tota la raó, ja que si mirem amb lupa les dades oficials, dir que hi ha deu milions de persones que parlen català és fals: n'hi ha nou milions sis-centes setanta mil, de les quals cinc milions nou-centes setanta-cinc mil viuen a Catalunya. No ho dic jo, que també cunyadejo sense avergonyir-me'n, sinó que ho diu l'enquesta sobre Els usos lingüístics als territoris de llengua catalana, publicada l'any 2019 per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i que engloba el Principat, el País Valencià, les Illes Balears, la Franja, Catalunya Nord, l'Alguer i Andorra.

Per tant, és una mentida calamitosa dir que el català és una llengua de deu milions de persones, ja que entre la gent que l'entén, el sap parlar, el sap llegir i el sap escriure, en total és una llengua de 13.992.625 milions d'europeus, segons les dades. Per això l'Institut Ramon Llull en una publicació recent feia servir la dada dels catorze milions, que són quatre milions més que la xifra que fan servir sovint Plataforma per la Llengua o Òmnium Cultural, però sobretot una bona pila de milions més que la xifra que té al cap el meu amic, o el teu cunyat, o aquell trol de Twitter que sempre fa la guitza i et diu que aviam si ens aclarim, perquè un dia som deu milions, l'endemà estem en perill d'extinció i l'endemà no sabem ni fer-nos el nus als cordons de les sabates. Ningú té raó i tothom en té una mica, dissortadament, potser perquè amb el català ens passa que confonem una cosa bàsica: conèixer una cosa no és sinònim de fer-la servir. Per això no serveix de res dir que som deu milions si set de cada deu advocats presenten les seves demandes en castellà, si un 80% de catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla castellà o si la meitat de les obres de teatre a Barcelona són en castellà, per dir tres exemples de cunyat al vol.

Les dades, quan no serveixen de mapa per traçar estratègies capaces de millorar-les, no són res més que això: dades. Als territoris de parla catalana, els números diuen que hi ha vora dotze milions de persones que entenen el català, de les quals gairebé deu milions diuen saber-lo parlar i llegir. La xifra baixa quan es tracta d'escriure'l, això sí, ja que aquí només set milions i mig afirmen dominar-ne l'escriptura. On està el problema, doncs? Que saber parlar català no vol dir parlar-lo diàriament, perquè una cosa són les xifres de coneixement lingüístic i una altra molt diferent, és clar, les dades d'ús lingüístic. A Catalunya mateix, només un 37% de la població té el català com a llengua habitual, una xifra semblant al 36% del País Valencià i al 42% de les Illes Balears, dades inferiors al 45% d'Andorra o el 49% de la Franja i dades molt positives si les comparem amb el 9% de l'Alguer o el 6% de Catalunya Nord. Precisament és per això que, personalment, defenso que la xifra dels famosos deu milions és legítima, vàlida i absolutament certa, malgrat que no sigui una xifra que reflecteix la realitat del carrer. Indica l’existència de deu milions de persones als Països Catalans que entenen la llengua catalana, per tant, és una xifra que no cal entendre com un argument, sinó com una eina. Com un far fins al qual només cal remar per arribar-hi.

Si el català té tot el dret del món a ser una llengua de primera, doncs, no és perquè té deu, dotze, vuit o sis milions de parlants, sinó també perquè té una història, una literatura prestigiosa i activa, una cultura mil·lenària, un currículum de supervivència contra tot i contra tothom insòlit a Europa i, per descomptat, una comunitat de parlants amb els drets lingüístics que té qualsevol comunitat. Per tant, en comptes de barallar-nos per quants parlants de català som, el que ens cal és fer que aquests deu milions de persones entenguin que el català és una llengua d’oportunitats i d’horitzons infinits. Ens cal que el català sigui necessari per viure a casa nostra i ens cal que tingui el prestigi que dona una oficialitat internacional, però sobretot ens cal que sigui sexy, com diu sempre el meu amic Guillem Nivet, flamant nou president de La Bressola, ja que el dret d'una llengua a existir no es basa en si aquest article el podran llegir deu milions de persones o només quatre gats, sinó en si la llengua amb què està escrit és viva més enllà d'aquest article: al carrer, a les botigues, a les escoles, a les cartes dels restaurants, als jutjats, a les oficines del 22@, als festivals de música, a les consultes mèdiques, als bancs de les places on la jovenalla fuma porros amb por que els enxampin els municipals i, sobretot, als somnis de la gent. I això, mal que ens pesi, no depèn de cap oficialitat a la Unió Europea. Depèn, únicament, de nosaltres.