"Hi ha imbècils a un extrem i caps de suro a l'altre, però el gran contingent humà que es troba entre l'un i l'altre és assenyat i prudent"
Winston Churchill
La notícia no és que decaigui un decret impulsat per comunistes i populistes d'esquerra que afecta la manera d'entendre la propietat privada; la notícia és que, essent majoria al Parlament espanyol els que no estan disposats a donar-hi suport, ni a donar suport a res que vingui del govern espanyol, aquest continuï governant. Al plantejament d'una absoluta duresa de Junts, al qual no han volgut fer gaire cas, com si s'hi haguessin acostumat —"Quin argument democràtic li queda per no convocar eleccions?", clama Nogueras—", s'hi ha unit l'arronsament d'espatlles inicial i després l'emprenyament del PNB.
El Parlament espanyol és una cambra esquizoide. No hi ha manual de parlamentarisme democràtic que t'expliqui com l'oposició de dretes i la liberal conservadora tenen la facultat no només de parar qualsevol iniciativa, sinó fins i tot de tirar-ne endavant d'altres i, malgrat tot, el president sense suports, que no va guanyar les eleccions, aconsegueixi mantenir-se en el poder fins i tot sense pressupostos. És de bojos. La dissociació patològica és encara més gran: hi ha divisió dins del govern espanyol coalitzat, que ja no lligat; divisió en la governança del País Basc entre les dues forces pactants i en la mateixa esquerra radical, que ja no acaba de saber ni qui els dirigeix, ni a qui representen, ni com es presenten.
El decret dels lloguers —de summa urgència i necessitat— ha estat la gota que ha fet vessar el got. Les presses són tantes i tan peremptòries que s'estan prenent les mateixes mesures des de la pandèmia. A això cal afegir-hi el parany ordit per Sumar, que s'ha fet a la vista de tothom. Sumar és lliure de considerar que la millor solució al, sens dubte, greu problema d'habitatge és fer recaure el pes de la mesura sobre els propietaris, als quals despersonalitza englobant-los com a "rendistes" o "fons voltor", alhora que es nega a assumir que, si la població ha crescut exponencialment, no hi ha més remei que reactivar la construcció. Això no, diuen amb ferma convicció ideològica, perquè seria construir perquè ho continuïn acaparant els mateixos. Sens dubte, vostès ja tenen prou arguments per rebatre aital simplicitat.
El Parlament espanyol és una cambra esquizoide: un president sense suports, que no va guanyar les eleccions, aconsegueix mantenir-se en el poder fins i tot sense pressupostos
El que no poden pretendre és forçar que aquestes polítiques, pròpies de qui en realitat creu que la propietat privada ha de ser limitada, siguin assumides per tot l'espectre parlamentari, sent com són minoritàries. A priori, perquè ni tan sols el PSOE estava gaire per la tasca de tirar endavant de nou una norma d'aquest tipus, així que, de forma inaudita, els ministres de l'esquerra radical li van fer un plant al seu president a l'hora d'entrar al Consell. Amb aquest primer xantatge van aconseguir que s'aprovés i entrés en vigor una cosa que, ja se sabia, no passaria el filtre de la voluntat popular. Havia passat la voluntat de la Yolanda; tant li feia la resta. No contents amb aquesta forma d'imposar el seu mandat minoritari, van posar els seus portaveus —cosa que inclou en Rufián— com a comercials del burofax que suposadament aconseguiria que, quan el decret quedés derogat, el seu efecte es prolongués durant dos anys. Una forma de ficar en plets la gent, que veurem on acaba. Cal ser poc demòcrata per intentar aquesta jugada. Després venia aconseguir que dos grups conservadors nacionalistes, amb una altra visió diferent i amb votants que demanen altres coses, els donessin suport al Parlament fos com fos. Si persistien en el no, als de Junts els insultaven dient-los racistes i classistes, mentre que, per l'abstenció, als del PNB, socis del govern basc, els han insultat amb un mem ridiculitzant el seu cap de files i donant-los canya política. Un pla sense fissures. Això no és parlamentarisme, això és fer el pinxo.
I per rematar la feina, el mateix Sánchez, president per inconsistent, ha sortit a manifestar que davant el greu problema que suposa l'habitatge al nostre país: "El dilema és intervenir el mercat o mirar cap a una altra banda". Hem de suposar que aquests últims vuit anys ell ho ha resolt aplicant la segona de les banyes del dilema i ara, com que el collen, insisteix que només una solució d'esquerra radical és possible. Intervenir els mercats està donant resultats nefastos; no queda sinó cridar-li-ho. El problema de l'habitatge és el gran problema, la mare dels problemes, la desesperança dels joves i la ruïna de les famílies, i en aquests vuit anys no han trobat un moment per asseure's amb l'oposició i amb els territoris, que tenen competències, per a un gran pacte de llarg abast. Per a què pactar si pots decretar en va?
La condició esquizoide del Parlament espanyol no aconsegueix salvar les enormes rases que s'han cavat entre formacions centrals i nacionalistes, que, en el fons i a la superfície, tenen molt en comú quant a l'extracció del seu electorat, els seus interessos i les solucions que proposen. Mentre la insània continuï campant als escons, Sánchez continuarà tramant. Tot hauria de ser molt més senzill, ja que entre els imbècils d'un extrem i els caps de suro de l'altre hauria de prevaldre el gran contingent humà que, entre tots dos i de manera sensata, aposta per solucions, gestió, democràcia i respecte mutu.