Sempre em deia que era la seva quarta filla. Ell era el millor amic dels meus pares. Es deia Jesús i era de Pamplona. Sí, d’aquells amics que són més que família. Un rellotger que va tenir un ictus i ja no va poder tornar a treballar perquè la mà no li responia. Recordo aquella Setmana Santa que, en comptes de passar-la junts en algun punt de la Península, vam anar a veure’l pensant que potser no se’n sortiria. I el vaig veure plorar, i vam plorar tots: les seves filles, el meu germà i els meus pares.

—Et sento el cor —li deia de petita quan en sentia el marcapassos.

Sempre que ens n'acomiadàvem, em quedava una estona en silenci pensant si potser seria l’última vegada. Per això assaboríem els moments amb ell com si fossin únics, especials, màgics i encisadors. Ha acabat morint a 84 anys i, malgrat que em fa molta pena, només puc celebrar tot el temps de més que n'hem pogut gaudir i que li ha permès veure créixer els nets.

Tots tenim pares putatius que ens ajuden allà on els nostres pares no arriben, i que ens recorden que les coses més importants no són coses, sinó moments. En Jesús era l’home de la seva generació més feminista que he conegut: cuinava per a les seves tres filles i per a la seva dona, la Glòria, que continuava treballant.

—T’he portat xistorra i els filets que t’agraden tant —em deia per fer-me feliç i demostrar-me com li importava.

Feia tant de temps que vivia de propina, que cada cop que el veia amb la seva dona passant uns dies a casa dels meus pares i me’ls trobava jugant al dòmino, m’emocionava profundament. Fa més de tres anys, quan començava amb en Daniel, en Jesús, que coneixia més bé els meus pares que jo mateixa, va tenir una gran idea:

—Anem a fer un gintònic i ens el presentes bé.

Bé, en Daniel només va prendre tònica. Aquest home que queia tan bé als meus pares quan era amic meu i fill del seu amic, no va causar la mateixa impressió quan van entendre que érem parella. Els seus divorcis, les seves addiccions passades... En fi, els homes de la meva família estaven estupefactes i a la defensiva. Així que, un cop més, en Jesús va saber, amb un petit gest, arreglar una dinàmica familiar. I d’aquí ve que en Daniel i el meu pare comparteixin llibres, vagin junts al mercat, siguin amics, mirin el futbol, cuidin la Vita i en Leo... Bé, menys compartir vi, ho comparteixen tot.

La família no és la que et toca, sinó la que tries

Pares putatius com en Tono Tombas amb el meu fillastre. Justament, el Clínic Barcelona ha continuat el seu llegat amb la segona beca que porta el seu nom per millorar la vida dels malalts renals. Va ser el millor padrastre que podia tenir el meu fillastre. Com també ho és la meva parella amb els meus fills, quan cada dia em pregunten què menjaran avui i es preocupa de portar-los als aniversaris dels amics. És un luxe tenir aquests pares putatius a les nostres vides. Sobretot, per a aquells pares (o mares) no tan presents, que sempre tenen mares (o pares) que sí que hi són. Pares putatius que ens adopten sentimentalment i ens expliquen la seva perspectiva vital.

Aquesta columna volia ser com Sex and the City amb vi. El que passa és que els amants, els casaments i els naixements han passat a ser funerals. D’això se'n diu tenir 44 anys. De què em queixava quan tenia tres casaments en un estiu? És molt pitjor tres enterraments en un hivern. Escoltant The Cranberries, vaig acomiadar-me'n a Pamplona. Perquè per a una evitativa com jo, que només vol treballar per no pensar, ara que per fi tinc l’alta de tots els meus traumes, soc capaç d’entendre com n’és d’important prendre’s el temps per plorar el que fa mal. I així anar aprofitant per deixar sortir les llàgrimes acumulades.

Plorar cansa molt, com quan ets petit. Tant se val que et posis ulleres —encara que siguin de sol—, que et maquillis o que t’eixuguis les llàgrimes: la cara de plorar es nota. No recordava què era anar plorant pels racons. Aquelles llàgrimes que, com un esternut, no pots controlar. Aquestes llàgrimes, com diu en Daniel, que són com el col·liri del dolor. Llàgrimes de record dels estius a Salou amb aquesta família pamplonesa que també és la meva. Perquè la família no és la que et toca, sinó la que tries.