Fa molts anys vaig decidir que m’enduria la meva col·lecció de la Bernat Metge (que vaig ampliant amb persistent dedicació) a la casa de Cadaqués. Per cert, i faig el parèntesi obligat: quina meravella la decisió de crear una col·lecció de clàssics traduïts al català; probablement, un dels projectes més importants de la cultura catalana de tots els temps. Va ser patrocinada per Francesc Cambó, amb l’empenta de Joan Estelrich i Carles Riba, i des del primer moment va comptar amb els millors hel·lenistes i llatinistes del país, amb traduccions de gran excel·lència. El seu primer volum, el 1922, va ser el poema didàctic De rerum natura, l’única obra conservada de l’epicuri Lucreci, la traducció del qual, per part de Joaquim Balcells, va merèixer grans elogis.
Durant els anys més convulsos, va patir dos moments de molt de risc. El primer va ser la presa de l’edifici Cambó per part de la FAI, que, tanmateix, no va malmetre la col·lecció. L’altre, l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona que, talment acabaven de fer els nazis a Berlín, es varen dedicar a fer grans fogueres de llibres en català. No oblidem que, per exemple, varen cremar tot el fons de la Institució de les Lletres Catalanes i la biblioteca sencera de Pompeu Fabra. Sortosament, la Bernat Metge es va salvar i el 1945 va publicar un nou volum, el número 46 de la col·lecció. La família Cambó va continuar patrocinant la col·lecció fins a la creació de la fundació, el 1999. Carles Riba en va ser el director fins a la seva mort.
La col·lecció Bernat Metge és, doncs, amb més de 400 volums, una de les col·leccions de clàssics grecs i llatins més antiga i completa del món. Enguany aquesta magna obra, vinculada a l’esperit noucentista que valorava la cultura i enaltia l’idioma, farà cent anys. Esperem que mereixin el reconeixement a l’altura de la seva extraordinària vàlua, per bé que en tinc poques esperances.
De sobte, llegint els clàssics, el més vell esdevé nou, i tot es ressitua: s’enfosqueix la trivialitat i s’il·lumina el que realment és important
Deia, doncs, que fa anys vaig decidir endur-me la meva col·lecció de la Bernat Metge a Cadaqués. Em semblava més adient llegir els clàssics en les pauses de la vida: els estius, la Setmana Santa, les festes que esgarrapem a la bogeria quotidiana. Els clàssics són un temple al qual cal entrar amb calma, gairebé amb respecte religiós, per poder assaborir tota la seva profunditat i bellesa.
La decisió, emperò, no només tenia a veure amb la calma necessària, sinó també amb una imposició que em faig des de fa molts anys: no llegir, durant l’estiu, cap autor que tingui menys de dos mil anys. Espero que em perdonin els escriptors i pensadors recents, però aquells que vivim amb la política a la vena, enganxats a l’actualitat d’una manera malaltissa, necessitem un temps de neteja interior, de desintoxicació, si volem recuperar la mirada llunyana. I no hi ha mirada més llunyana que aquella que roman inalterable després de mil·lennis. De sobte, llegint els clàssics, el més vell esdevé nou, i tot es ressitua: s’enfosqueix la trivialitat i s’il·lumina el que realment és important.
No cal dir que crec que el consell hauria de servir no només per als que fem anàlisi política, sinó també i sobretot per als que lideren, o haurien de liderar, els grans projectes de país. Al capdavall, una de les tragèdies de la Catalunya actual és el seu immediatisme, tan enganxat al tactisme més roí, que ha perdut el sentit de la llunyania, aquell horitzó llunyà que dona ànima a qualsevol projecte ambiciós. Potser és això, potser és que alguns d’aquests líders han perdut l’ambició, i han passat d’estar alçats, a arrossegar-se per terra. Sigui com sigui, vivim un moment d’una gran mediocritat, amb personatges amb molt poca categoria que dominen la primera línia política.
En el cas de l’independentisme, aquest fet és irrebatible. Fora excepcions escasses i notables, la majoria dels dirigents són la tercera fila de la segona fila, de la primera. I per bé que podrien haver sorgit notables sorpreses, no sembla el cas, més enllà d’algun nom propi. Això, sumat a la rendició d’una part de l’independentisme, especialment la rendició d’ERC (el màxim dirigent de la qual ha esdevingut el principal xai del ramat), i a la manca d’idees renovadores, el resultat és un moment trist, gris, sense lluentor, ni aspiracions, situat en el territori erm del dia que passa. L’exemple darrer del mateix president Aragonès assegurant que tindríem la independència amb un acord amb l’Estat és paradigmàtic d’aquesta borratxera de paraules sense cap sentit. Per cert, respost adequadament i contundent per Lluís Llach. Estan tan capficats en la mediocritat quotidiana que no s’adonen que han perdut completament la capacitat de pensar més enllà de la declaració, el tuit o la justificació diària. I, instal·lats a la sínia, no saben que han esdevingut hàmsters, tot el dia movent-se a la roda, sense anar enlloc.
Però la manca d’ambició política i de projectes de llarg abast no ataca només l’independentisme, perquè la resta d’opcions són igualment tristes, avorrides i mancades d’idees regeneradores. Els socialistes fa mil anys que no tenen cap projecte propi més enllà de la retòrica progre, molt a la madrilenya, que passa per buidar de contingut dialèctic tots els conceptes que algun dia varen tenir sentit. No tenen un model territorial, excepte el de sostenella y no enmendalla; no tenen un model econòmic, més enllà de repetir tot el dia que tampoc el tenen els altres; i, el que és pitjor, no són la regeneració de res, sinó el blindatge progre, perquè res no canviï. Els socialistes han esdevingut simples funcionaris dedicats a assegurar que el vell règim del 78 ni s’esquerdi, ni es modifiqui. A hores d’ara, podem dir que formen part del atado y bien atado d’infausta memòria. Sobre el triplet de dretes, des de Ciutadans fins al PP, arribant als ultres, res a dir, ni res a esperar: són el que són, i no es pot esperar miracles. I queden els de l’esquerra autèntica, autoproclamats com l’ariet de la nova política i la regeneració democràtica. Com és ben conegut, amb el nefast exemple de la Colau com a paradigma, ni han practicat cap nova política, ni han regenerat res. Això sí, són més histriònics que els altres, posturegen més i fan molts més escarafalls dialèctics, però la buidor dels resultats és absoluta.
En definitiva, un moment força desolador que, altrament, ja està perfectament descrit als clàssics. Em remeto a l’inici de l’article: només cal llegir el De republica de Ciceró, i entendre tot el que passa.