Té certa gràcia que els espanyols —els quals, cal reconèixer-ho, són una penya extraordinàriament catxonda— ara ja puguin vantar-se de promoure el retorn de Carles Puigdemont al país, tot just quan l’auge d’Aliança Catalana està a punt de cruspir-se Junts per Catalunya (ja veus quines casualitats té la vida!) i, al seu torn, també quan algunes vedets del món d’ahir frisen obertament per matar el 130 amb l’excusa de reflotar Convergència i així cercar la unitat perduda del catalanisme. Ara que tothom s’atreveix a penjar llufes a Puigdemont amb escrits que, per simple valentia, calia disparar l’any 2017 (així feia nostre estimat bufó, Manel Vidal, que debutava articulísticament fa pocs dies escarnint la petitesa de mires del Molt Honorable), és precisament quan resulta més necessari protegir l’escassa legitimitat d’un polític a qui molts volen rebre a casa només per acabar d’enterrar-lo sense pietat.
Això explica l’entusiasme amb el qual les elits mediàtiques del país han promogut la irrupció de guinguetes com ara la fundació Paral·lel 41, una pensada de l’antiga consellera d’Acció Exterior, Victòria Alsina, que va presentar-se fa ben poc a la Pedrera sota l’agònica mirada del president Pujol (a saber, aquell polític que la majoria dels convergents tractaven d’empestat fins fa quatre dies mal comptats). A servidor li encanten aquest tipus de propostes, car no hi ha res més risible que veure un estol de convergents fent veure que són una altra cosa. De fet, a l’acte en qüestió, Alsina va demostrar que té la virtut de tocar totes les notes del piano: retorn al catalanisme de tota la vida, noció de país no pas com una "reivindicació" sinó una "construcció", desig d’ordir una centralitat majoritària... Expressions que, com sabrà qualsevol persona mínimament llegida, són més convergents que cardar en mitjons.
La proximitat electoral ens regalarà noves (velles) marques d’una creativitat inaudita. Serà una festa, ja ho veureu
Jo pregaria a tota aquesta gent que tingui la bondat de fer tants actes d’aquest tipus com sigui possible, perquè fa de molt bon veure una reflexió de país tan profunda davant d’un públic on —com informava el nostre magnífic diari— hi podies trobar penya tan del futur i gens partidista com ara Santi Vila, David Madí, Marta Pascal, Àngel Colom, Jordi Sánchez o Carles Campuzano. Amb tota aquesta pluja d’estrelles, i la garantia de tenir un consell assessor amb genis del periodisme com ara Antoni Bassas... qui pot resistir-se a iniciatives com ara Paral·lel 41? De fet, estimada Victòria, tu que coneixes molt bé els Estats Units, jo faria aquella cosa tan ianqui d’afegir algun subtítol al nou xiringo, del tipus: "Paral·lel 41; entrada a quinze euros, inclosa la consumició" o, si ho voleu posar un pèl més directe, "Som els convergents de sempre i, si cal jubilar Puigdemont, ja trucarem a La Caixa perquè li posi oficina."
Per ser justos, cal dir que la desorientació general que impera a la política catalana no és un virus que afecti únicament el món de la nova Convergència. Fixeu-vos, per posar un exemple també joliu, en el cas de la CUP que, aprofitant la tirada de la seva nova amazona moianesa, fa pocs dies promocionava Laure Vega com a flamant candidata a l’alcaldia de Barcelona. Doncs bé, en una acció políticament i comunicativa que només podem titllar de genial, Vega s’estrenava tot dient als col·legues d’El Periódico que els cupaires podran pactar amb el PSC de Collboni sempre que sigui "per millorar la vida de la gent." Alehop, això sí que és una carta de presentació com Marx mana! De no voler ni fotografiar-se amb els socialistes, ara va i els cupaires se’ns apunten a la via d’esmenar els problemes dels castellans a la nostra capital! Si busquen un lema de campanya, jo em decantaria pel de CUP 155.
Cal reconèixer als herois de la classe processista la seva tenacitat en ordir guinguetes de la tercera via i de continuar bastint revolucions acotxats pel poder de l’Estat. Resulta una gran sorpresa, i ho dic sincerament, que mai no es fatiguin de fotre el pèl a la gent. Seria molt més fàcil retirar-se, admetre que el seu temps s’ha acabat i que els electors ja no s’empassaran cap més galindaina personalista, i disposar-se a fer quelcom tan revolucionari com buscar feina. Però, això sí que ho tenen, són un tipus d’animal incansable. Paral·lel 41, CUP 155... i no seran els únics, perquè la proximitat electoral ens regalarà noves (velles) marques d’una creativitat inaudita. Serà una festa, ja ho veureu.