La setmana passada avisàvem d’un nou episodi en el clima de processització d’Espanya i pocs dies després, com si la providència s’adaptés melosament i dòcil als nostres mots, sabíem que Santos Cerdán fitxava l’advocat Benet Salellas per representar-lo i, al seu torn, que Pedro Sánchez s’havia reunit d’urgència amb el president Salvador Illa a la Moncloa (sense un ordre del dia publicitat ni, of course, cap mena de roda de premsa informativa, amb o sense preguntes). Fixem-nos en la primera qüestió, que m’ha posat especialment de bon humor, car té la seva conya que l’antic fontaner del PSOE s’hagi vist obligat a viatjar a Girona per cercar-se un penalista competent, com si a la capital del regne patís sequera d’aital nobilíssim ofici. Sembla que Cerdán, per allò de l’amnistia, s’ha volgut regalar un nou bany de catalanitat; com que som un país d’acollida, li donem la benvinguda ben jolius!

Els lectors recordaran aquell bellíssim adagi cupaire segons el qual “tot allò personal també és polític.” Doncs bé, sembla que a parer de Salellas —antic diputat i un dels responsables d’enviar Artur Mas a la paperera de la història— la vida laboral no forma part del seu Dasein. Queden ben lluny, ai las, aquells dies en els quals aquest activista-penalista ens regalava nombroses lliçons contra la corrupció dels partits de la casta, en què Salellas sostenia que —als espanyols— pràcticament no se’ls ha d'oferir ni aigua al desert; queda ben lluny, en definitiva, l’etapa en la qual fins i tot el PSC era un partit repressor, del 155 i tota quanta mandanga. En efecte, tot allò polític és personal... menys quan pots fer un bon caixacobri d’un cas mediàtic, i tant li fot si això implica defensar la part més sinistra del PSOE. Si has currat per a violadors i narcos, ja em diràs si un fontaner desnonat no mereix escalf.

Tot allò polític és personal... menys quan pots fer un bon caixacobri d’un cas mediàtic, i tant li fot si això implica defensar la part més sinistra del PSOE

Hom podria dir-me, amb aquells arguments tan de la tribu, que un professional retirat de la política pot exercir la seva professió de la faisó que desitgi, perquè tothom té dret a guanyar-se la vida i, només faltaria, qualsevol acusat —per espantós que sigui a nivell ètic— bé mereix una defensa. No podria estar-hi més d’acord però, què voleu que us digui, quan t’has dedicat a repartir tantes filípiques sobre les portes giratòries, la dependència de les elits catalanes amb Madrit, i etcètera... doncs Benet, fill meu, la cosa no queda gaire bé. Entenc que Salellas tiri pel dret i pensi en el seu negoci i que passi olímpicament d’allò que pensen els actuals dirigents de la CUP, pel simple fet que són molt més col·laboracionistes amb el règim que no pas ell. Però, goso insistir; Catalunya és un païset on cal recordar massa sovint que entre allò dit i allò fet hi ha un oceà curull de cinisme i avarícia.

Però aquest agençament Cerdán-Salellas encara té més conya puix que, com m’han contat els meus espies en el frondós món penal, aquesta curiosa amistat de circumstàncies ha estat ordida mercès al president Carles Puigdemont. No puc assegurar al cent per cent que la informació sigui certa, però coneixent els implicats (i el conegudíssim proteccionisme laboral gironí) la cosa no m’estranyaria. Però més enllà d’aquest fet purament anecdòtic, sobta que —d’ençà que hem conegut les revelacions en àudio del cas Koldo i companyia— el president 130 hagi experimentat un sobtadíssim atac de silenci digne del corpus de John Cage. El fet és curiós, car Puigdemont sempre aprofita qualsevol ocasió per xerrar, ja sigui la celebració del Temps de Flors o els exàmens de selectivitat. No és conya; a la seva última piulada a X, el president desitjava sort als estudiants que afronten aquesta fatal prova...

On ets, Carles? Sobre això de l’amnistiador Cerdán, de les comissions, de les putes i les amigues que es posen discs durs al bell mig de l’entrecuix... no hi ha res a dir? Res, de debò? Qui sap si aquesta militància franciscana tindrà alguna relació amb futurs àudios, perquè sembla que la gravadora de Koldo podria guardar certs comentaris sobre l’antic Molt Honorable. El temps dirà i el vodevil té pinta d’ésser llarg. De moment, sigui com sigui, ja sabem que Benet Salellas ha entrat per la porta gran a la paperera de l’advocacia. Per cert, cal reconèixer al president Illa prou transparència en la seva acció de govern; potser, ja que hi som, ens podria dir alguna coseta de la seva reunió amb Sánchez. Com no es cansa de repetir ell mateix, la presidència ens representa a tots.