Segur que recorden aquell acudit de l’Eugenio (o una faula-conte, com li agradava dir) on un home es pensa que parla amb un colom que li diu “hola, maco” i acaba amb els nens bramant “el papà està boig!”. Alguna cosa greu i perillosa s’escampa per l’aire quan el pare, o el progenitor, presenta símptomes encara que sigui de simple inestabilitat. El terra tremola i el cel es fa fosc. La por s’apodera dels cors i, ben aviat, de les ments.
Durant dècades, el món ha funcionat (amb totes les seves injustícies) com una família disfuncional però previsible. El pare no sempre era just, sovint era autoritari, de vegades violent, però mantenia una certa coherència. Ara, però, la sensació és una altra: el pare sembla haver perdut el cap. I no parlem d’un pare qualsevol, sinó (“ladies and gentlemen”) dels inefables Estats Units d’Amèrica.
Fa por quan una superpotència mostra símptomes de desequilibri. No tant perquè cometi errors (totes les potències n’han comès) com perquè ho fa de manera erràtica, impulsiva, contradictòria, fins i tot quasi setmanal. El problema no és que el pare cridi: és que avui abraça, demà amenaça, demà passat desapareix i l’endemà torna amb una arma carregada.
La política exterior nord-americana actual s’assembla massa a una successió d’arravataments emocionals. Un dia proclama reclama el premi Noble de la Pau, l’endemà segresta un president a Veneçuela, l’altre arriba a acords amb Putin o blasma l’OTAN i se’n fot de les converses privades que manté amb els líders europeus. Condemna invasions en uns llocs mentre en tolera (o impulsa) d’altres. Reclama lleialtat als aliats, però els humilia públicament. Predica estabilitat mentre exporta tensió.
L’exemple d’Ucraïna és paradigmàtic. El suport militar i diplomàtic ha estat clau per frenar una agressió intolerable, però el discurs fluctua: de la defensa heroica de la sobirania a la temptació del cansament, del “fins al final” al “ja veurem” i al “després de Veneçuela, miro cap a Groenlàndia i Cuba”. Europa, com un fill adolescent, observa el pare amb una barreja de dependència i desconfiança, preguntant-se si pot continuar confiant-hi quan el to de veu canvia cada mes.
Potser el món ha arribat a l’edat adulta i hauria d’aprendre a viure sense un pare omnipresent. Però la transició no està sent ordenada ni madura
A l’Orient Mitjà, el quadre és encara més inquietant. Els Estats Units reclamen moderació mentre lliuren armes massives, apel·len a la pau mentre bloquegen resolucions internacionals, exigeixen respecte al dret internacional mentre l’interpreten a conveniència. El missatge implícit és devastador: les normes existeixen, però no són per a tothom.
La rivalitat amb la Xina tampoc no ajuda a recuperar la calma. D’una banda, es parla de competència estratègica; de l’altra, s’escalfa el llenguatge fins a límits que recorden la Guerra Freda. Sancions, vetos tecnològics, retòrica bel·ligerant sense arribar a les mans. El pare ja no educa: adverteix, castiga, aixeca murs. I el menjador global s’omple d’un silenci tens.
El més inquietant no és només el que fa Washington, sinó com ho fa. Les decisions semblen cada cop més condicionades per la política interna, pels cicles electorals, per la necessitat de satisfer audiències domèstiques polaritzades. El món queda reduït a escenari secundari d’un drama interior. I quan el pare actua pensant només en el seu propi mirall, els fills en paguen les conseqüències.
No es tracta d’antiamericanisme fàcil, perquè un servidor és més aviat un admirador dels Estats Units. Al contrari: fa por precisament perquè els Estats Units han estat, amb totes les seves ombres, un eix d’ordre i de prosperitat. Quan aquest eix trontolla, quan el lideratge esdevé imprevisible, el sistema internacional (i la democràcia) entra en una fase de vertigen. El problema no és que el pare sigui imperfecte. El problema és que sembla desorientat.
Potser el món ha arribat a l’edat adulta i hauria d’aprendre a viure sense un pare omnipresent. Però la transició no està sent ordenada ni madura. És brusca, caòtica, plena de cops de porta. I mentre el pare crida des del cap de taula, ningú no sap ben bé qui pararà taula demà.
I això, en un món amb armes nuclears, crisi climàtica i conflictes enquistats, no és només inquietant. No dec ser jo qui ha sentit el colom dir-me “hola, maco”. Crec que ara mateix el sentim tots, i comença a fer por de debò.