Els jutges no són immunes a les afeccions emocionals, que poden esdevenir patològiques socialment i, per tant, influir en el seu comportament professional. Hierro, ja comentada, potser podria entrar aquí —totes les classificacions o agrupacions són discutibles—, però no s’ajusta al patró de desviació que ofereixen les dues sèries que ressenyo a continuació.

Resulta apassionant Your Honor (2020, 10 capítols d'una hora aproximadament, a MovistarPlus, procedint de ShowTime), aquí sense traduir, com era fàcil, per Sa Senyoria —atès que va d’un jutge suposo que per intentar jugar amb equívocs lingüístics per a la majoria dels espectadors. Doncs, no, no va d’honor. Va de dilemes morals, d’honradesa, de dignitat, d’autenticitat personal, com la incommensurable Carmen Ejogo (Lee Delamere a la sèrie) li diu a l’impressionant Bryan Cranston (el jutge Desiato, el prota), en un moment donat. I d'especials patologies, com ja he dit.

Sense fer espòiler, ja al primer capítol surt la temàtica central: el fill del jutge té un problema criminal i el jutge no té altra idea —en part, per les raons que anirem descobrint durant els 10 capítols— que encolomar el mort a un tercer aliè a tot. Això permet revisar les relacions paternofilials entre pare vidu fa poc i fill a punt d’entrar a la uni, les seves relacions profundes d’amistat en una ciutat com Nova Orleans —que no és cap postal: no surt ni el Dixie, ni Baton Rouge, ni el Katrina (encara que sí és esmentat de passada); alguna imatge dels històrics tramvies, sí— i, com a teló de fons, l'omnipresent corrupció al sud.

El guió obra principal és del ja avesat al cinema i a la TV Peter Moffat (escocès) sobre la sèrie israeliana “Kvodo”. Amb quatre directors, també consolidats, Edward Berger (alemany i productor executiu), Clark Johnson (canadenc), Eva Sørhaug (noruega) i el propi Bryan Cranston que es reserva l’últim episodi i la producció executiva. Un melting pot genuïnament nord-americà. Arrenca amb una gran mentida i acaba amb una mena de justícia bíblica (de l’antic testament), diria que postmoderna justícia bíblica.

L’ambientació no és optimista —la sèrie no ho és—; és grisa, fosca, incòmoda, fins i tot en els moments que sembla que no hauria de ser-ho. Una excepció: la classe de fotografia. Tot és fruit d’una acurada producció. A part dels ja esmentats Moffat, Cranston i Berger, hi figuren, entre d’altres, els últimament habituals matrimoniats Robert King i Michelle King (de soltera, Stern) i els creadors israelians originals, Ron Ninio i Shlomo Mashiach. Així doncs, que sigui una sèrie excel·lent, no és fruit de la casualitat.

Poques sèries tenen un elenc tan sòlid —sigui quin sigui el seu paper— com aquesta. El prota absolut és Bryan Cranston, com el jutge que s’embolica d’allò més amb la veritat, l’ètica, la família, les amistats, la justícia, ..... El fill, la nineta dels ulls del seu pare, és un jove Hunter Dooha, com a Adam Desiato, a qui el món li pesa massa i massa aviat. Dues dones relacionades sentimentalment amb ell en dos moments diferents, però que es superposen: Sofia Black-D'Elia, com a Frannie, la seva profe; i Lilli Kay, com a Fia Baxter, filla del mafiós Baxter, coprota de la sèrie. Hi ha més dones rellevants: la ja esmentada Carmen Ejogo com a advocada Lee Delamere, amb molt joc en tots els terrenys legals i extralegals; Amy Landecker com a Nancy Costello, detectiu honesta, a qui la veritat li esclata als morros; la plena d’arestes Margo Martindale com a Elizabeth Guthrie, senadora i sogra del jutge; la impagable Lorraine Toussaint com a magistrada en cap Sara LeBlanc, no podia deixar de sortir: demòcrata radical en tots els sentits, el que suposa que les coses no sempre li acabaran d’anar del tot bé.

Ara quatre intèrprets masculins: el madur Isiah Whitlock Jr. com a Charlie, tot un politicastre (o persona no sempre bona que fa coses bones); Lamar Johnson com a Kofi Jones, víctima social i forense; Benjamin Flores Jr. com a Eugene, el seu germà, víctima que aprèn a la força l’assignatura de la supervivència. I el millor de tots, el príncep del mal, Jimi Stanton com a Carlo Baxter, fill de son pare, Jimmy Baxter. Aquest, encarnat pel genial Michael Stuhlbarg, encara més genial quan s’oblida del referent Robert de Niro, és el coprota; és més: és el rei del mal. Maldat psicopàtica perfectament traduïda a la pantalla. La parella que li han triat, Hope Davis, com a Gina Baxter, la seva dona, és una barreja infernal de la ja de per sí gens angelical Lady Macbeth i de Morticia Adams: espectacular dolenta entre les més dolentes. Un petit record final per a l’ara poc sovintejada Maura Tierney, com a fiscal Fiona McKee. Tot submergit en la música del pianista i compositor alemany Volker Bertelmann.

Altra mena de corrupció, la de generar impunitat en els victimaris i culpabilitzar, fins la quasi destrucció de les víctimes, la tenim en la minisèrie Nevenka (2021, 3 capítols de ± 45 min a Netflix produïda per Newtral). 20 anys després, Nevenka Fernández, exregidora del PP de Ponferrada, relata el seu calvari degut a l’assetjament sexual de l’alcalde de l’època, Ismael Álvarez, amb el recolzament del seu entorn polític i un quasi nul aixopluc personal. En destaca el seu company —que no parla al documental— i un mostrari del grup de persones decents que denunciaven la situació en general (assetjament sexual per part dels poderosos) i la particular (allò patit per aquesta brillant jove d’aleshores 25 anys). Tres homes, però, sí li van fer costat; el seu advocat (Adolfo Barreda), el seu psiquiatra (José Antonio Bustos) i un enorme escriptor (Juan José Millás) que parlen i apareixen a bastament. Una periodista local (Ana Gaitero, Diario de León: “desde el periodismo local también se transforma el mundo”) refà ara les cròniques i l’oposició, el PSOE, tampoc sembla que s’escabellés gaire, llevat d’algun acte de pietat. Curiosament la família no hi apareix (fugisserament ho fa el pare), mai la mare —que se sembla que va haver de marxar de la ciutat—. La reacció del PP, d’Ana Botella, per exemple, va ser la pròpia d’un partit abusador (vegeu la opinió de David Torres). Pionera de la denuncia judicial d’un polític abusador, ho ha pagat ben car, com s’explicita al final del documental. Malgrat tot, està satisfeta: parlar, diu, la va salvar.

La minisèrie, dirigida per la documentalista Maribel Sánchez-Maroto triga, però, en decidir si és un documental o un reportatge periodístic; al primer episodi el dubte fa trontollar la sèrie. Després, clarament documental, lo cosa es redreça. Sobri i minimalista, millor és quan menys subratllats artificials introdueix. La posada en escena del (fals) monòleg de Nevenka Fernández (no la conec per dir-li Nevenka) és molt encertat: alterna dos plans fixos, amb la protagonista vestida sempre igual i amb el maquillatge necessari cinematogràficament. Interessants les declaracions-aportacions de Charo Velasco, Menchu Monteira o Rosa María Molla. Un títol a veure i a fer que altres el vegin.