La paella la imaginem a la temporada d’estiu i vora mar. Com et quedes si et dic que en vaig degustar quaranta a l’ombra de l’estàtua de Colom? No és que m’agradi tant aquest plat, és que ho vaig fer per una bona causa. Amb el xef triestrellat Sergio Torres vam triar les tres finalistes i vam coincidir en un 70%, que ja és un què. També hi havia el xef Sergi de Meià remenant la cullera, fora de concurs i per animar els consumidors, que comprant els plats de paella van contribuir a recaptar 15.000 euros. La guanyadora tenia com a títol “Paella de tardor”, amb tots els clàssics més gustosos de l’estació. I també va ser el leitmotiv de la segona classificada, batejada com “Del bosc a la taula”, preparada amb rovellons, conill i pollastre. Fins a la tercera classificada no vàrem arribar al mar. Aquesta la van batejar com “Arròs de costa” i estava elaborada amb sèpia, calamar i pop. Per la seva banda, el Premi del Públic se’l va endur la “Paella de temporada”, preparada amb bolets, escalivada i romesco, i cuinada per dues joves molt preparades. I saps com és tenir de companys de jurat els actors de La Cubana? Doncs és degustar la joie de vivre. Ells van triar la paella més ramblera abans d’anar-se’n al teatre per representar l’obra L’amor venia amb taxi. El guardó a la paella més ramblera va ser per a la “Paella Manel”, malgrat que també hi havia la de la senyora Montse, feta amb botifarra, costella, bolets i carxofes. Tot això es va escenificar al carrer més famós de Barcelona, el qual, gràcies als Amics de la Rambla, vaig sentir que encara ens pertany. Els secrets per fer bé la paella ja els saps: un arròs rodonet, el brou, els tempos, una bona tècnica i sobretot, molt d'amor. Una amb figues i pernil, una altra amb magrana per aconseguir textura, una altra que cercava ser la millor-pitjor paella del món, una que volia imitar el mosaic de les Rambles de Miró, i unes altres que amb la pell de les llimones escrivien missatges. Vaig acabar amb la panxa plena de grans!

Sí, la paella és un tòpic de l’estiu, però amb la calor que està fent aquest octubre... “Mulla’t” és el lema escollit per la Fundació Esclerosi Múltiple per aconseguir la sensibilització social. A les 12 h en punt, a 600 piscines, més de 100.000 persones es llencen a l'aigua simultàniament el primer diumenge de juliol. I apunta-t'ho a l’agenda: la següent es farà el pròxim 5 de juliol del 2026. Una altra acció per fer visible el que sovint és invisible.

És veritat que fins que les coses no et toquen de prop, no arriben a captar la teva atenció

En una setmana en què estic assolint moltes fites, compartir micròfon amb la Mari Pau Huguet a la tercera edició del Concurs de Paella és un somni. La meva iaia Rosita tenia les cames llagades i abans de baixar a la botiga sempre miràvem la tele. “Jo seré com la Mari Pau”, li deia. “Segur que té un xicot que és cap de TV3”, em deia l’àvia. Jo sentia llàstima per aquella generació, que pensessin així d’aquella professional amb tanta (i tan bona) energia. Estimava molt la meva iaia, però igualment, malgrat que fos petita, veia que jo no volia jutjar així les altres dones. La Coco Chanel va dir que “les dones no s’arreglaven per agradar als homes, sinó per molestar les altres dones” o quelcom semblant. Tot plegat, molt, molt démodé. La Mari Pau va presentar l’acte com sempre: donant-ho tot! La darrera vegada que vaig coincidir amb ella va ser al programa en directe de la Batalla monumental. Llavors, totes dues estàvem subratllant i estudiant com unes pelacolzes d’EGB. Aquest cop, me la vaig trobar estudiant el guió en un bar de la Rambla una bona estona abans de presentar l’acte i em vaig posar a fer els meus esquemes al seu costat. No és sort, no és el físic, és feina. “Coco Comin, la ballarina, és un mite”, em diu la Mari Pau, que també és un geni en dansa. “El mite ets tu”, li dic sense filtre i des del cor. Com n'és d’important tenir referents per admirar i voler ser millor. M’encanta veure a la Martina Klein a Col·lapse parlant de la Judit Mascó, per posar un exemple de dona a qui admira. M’agrada que es vagi fent xarxa amb la llum que suma dels altres. Com els voluntaris de la FEM, encapçalats per la seva directora Rosa Masriera o Toni Albadejo.

Quan obres la web de la fundació, el primer que surt és una pregunta colpidora: “T’acaben de diagnosticar esclerosi múltiple?” I una resposta: Et podem ajudar amb la malaltia de les mil cares. I és que hi ha tractaments i recerques constants com a subtemes. I és veritat que fins que les coses no et toquen de prop, no arriben a captar la teva atenció. Com el càncer de mama. “Estic cansada de la campanya del tot rosa”, sento dir. Doncs imagina’t les que ho pateixen. Com la fam a Gaza, com la guerra d’Ucraïna o com amb un tema tan sensible com és el de l’avortament. Com va dir l’altre dia Andoni Luis Aduriz, xef del biestrellat restaurant Mugaritz en recollir de mans d'en Ferran Adrià i la Cristina Jolonch el Premi Comer de La Vanguardia: “no podem girar l'esquena als problemes que pateix la societat”. Va posar un exemple del passat. Quan abans senties plorar la veïna perquè estava rebent una pallissa del marit, et deien que fessis com si res, que eren coses de matrimonis i que les coses de casa se solucionaven a casa. Això que ens sembla d’un passat remot, succeïa fa menys d’una dècada.

L’única manera de conscienciar la societat respecte a l’esclerosi és donar a conèixer aquesta malaltia, que a tots ens sona, però pocs entenem. Són 12.000 persones que la pateixen a Catalunya. Brindem a la seva salut, recordant que el maridatge de les paelles amb els ingredients amb bolets i les botifarres fan que es canviïn els blancs aromàtics per negres o rosats de mig cos.