Deien Plutarc i La Fontaine que la paciència i el temps en fan més que la força i la violència. Leopardi, diria temps després que la paciència és la més heroica de les virtuts, precisament perquè manca de tota aparença d'heroisme.

Newton reconeixeria que el fruit dels seus descobriments es trobava en la paciència, més que en un altre talent.

Han estat molts els savis els que han reconegut en la capacitat d'una espera serena i conscient, la principal eina per collir fruits. I és tan cert com difícil mantenir la calma, tenir una mirada llarga i, tanmateix, emprendre el camí sense defallir en la desesperació que genera el que sembla que mai no arriba.

El pacte entre el PSOE i Junts s'ha fet esperar, però finalment, ha arribat. Molts desitjaven que passés qualsevol cosa perquè això no arribés a passar mai. Els escarafalls, l'escenificació d'un drama, es protagonitza a tot arreu.

Dissabte al matí rebia un comunicat del Col·legi d'Advocats al qual pertanyo, on exposaven la seva postura sobre això de l'acord entre les dues formacions polítiques. No comprenc bé què mou a aquesta junta directiva a haver de pronunciar-se ara sobre una qüestió d'índole política (i sobretot, per què han romàs callats davant de tantíssims casos d'abús de l'estat de dret). El seu silenci durant tots aquests anys respecte de qüestions al meu entendre molt rellevants per a l'exercici de l'advocacia, em resulta tan difícil de digerir com el document que he rebut.

Sembla que s'ha posat de moda posicionar-se sense atrevir-se a entrar en el fons dels assumptes, sense la més mínima autoexigència de rigor, anàlisi i estudi.

Del text es dedueix evidentment que allò del lawfare (guerra legal-politització de la justícia) ha cuit molt.

I és que, en el text firmat entre el PSOE i Junts, es fa referència expressa al terme, reconeixent la seva existència ambdues parts i advertint de la possible necessitat de prendre mesures sobre això. El concepte, doncs, apareix en l'acord. Hi ha hagut soroll sobre si apareixerà també en el text de la llei d'amnistia (Asens assegura que no).

En qualsevol cas, el que ha quedat clar és que el PSOE, principal partit de govern en la legislatura anterior, i previsiblement qui lideri la següent, ha reconegut que a Espanya poden haver-se donat casos de "politització de la justícia" i això ha aixecat polseguera.

El País titulava, sense anar més lluny, que "jutges, fiscals i el Poder Judicial surten en bloc contra les referències al lawfare o judicialització de la política en l'acord entre el PSOE i Junts".

El PSOE, principal partit de govern en la legislatura anterior, i previsiblement qui lideri la següent, ha reconegut que a Espanya poden haver-se donat casos de "politització de la justícia" i això ha aixecat polseguera

En línies anteriors ja m'he referit als escarafalls, al postureig que em sembla que s'està produint. Perquè em sorprèn la hipocresia dels qui, en privat, es passen la vida criticant precisament les batalles que han de bregar cada dia als jutjats, i ara emeten comunicats perquè quedi constància que defensen la independència judicial.

N'hi ha prou amb estirar d'hemeroteca, amb fer atenció i seguir el fil de tants casos judicials que han servit per a les batalles polítiques d'aquest país que, finalment, han quedat en foc d'encenalls. Pensin en la quantitat de peces obertes contra Unidas Podemos o els seus dirigents i als seus arxius pertinents. Resulta evident que el soroll generat, l'energia malgastada han tingut un efecte evident en aquesta formació.

Com en tantes d'altres. Perquè tots hem vist que, en alguns casos flagrants, que apuntaven fets escandalosament delictius, s'han produït autèntics escàndols (pèrdua de proves, pas del temps, canvis en els jutges) els presumptament culpables han sortit indemnes. I, en d'altres, s'ha perseguit i recalcat sense sentit fins a la destrossa a persones innocents.

La presumpció d'innocència en aquest país brilla per la seva absència. La filtració d'informació a mitjans de comunicació còmplices funcionen com maquinària de la demolició constant. Les sentències dictades des de les tertúlies, els telenotícies, acaben de cop amb perfils públics, o enaltint com a herois veritables brivalls.

La immunitat del rei emèrit ens esclata a la cara.

Els abusos del sistema contra les classes treballadores i les més humils s'han sistematitzat mitjançant legislacions que els emparen.

Milers de greuges insuportables que mai no han estat objecte d'un comunicat institucional per part del meu Col·legi d'Advocats.

Em queda clar que la plantofada que ha suposat el reconeixement per escrit del lawfare està costant ser digerit pels qui s'han sentit assenyalat.

I em crida l'atenció la virulenta resposta (no només del meu Col·legi), sinó de totes aquelles persones que es regiren incòmodes en veure el contingut de l'acord firmat.

Molts pretenen agafar-se al compliment de la llei, pensant que així es doten d'autoritat moral. Deixen anar allò que "en un estat de dret, tots hem de complir les normes, tots som iguals, i això de perdonar-li delictes a delinqüents que han robat i han donat un cop d'estat és inadmissible".

Serveixi per als qui sostenen aquest argument que a Catalunya no hi va haver cop d'estat, ni rebel·lió. Un fet reconegut fins i tot pel mateix Tribunal Suprem. Un petit detall que no està de més posar sobre la taula davant dels qui repeteixen com a lloros fets que, més enllà dels seus tristos desitjos, no responen a la realitat.

Allò de robar, doncs resulta que tampoc. I és que això de la malversació té també tela per tallar. Ningú no ha estat acusat de robar res. Del que s'acusa és, suposadament, d'haver fet ús de béns públics per a finalitats suposadament il·legals. Sortir al judici del procés i estudiar les acusacions de malversació és una altra tasca pendent que tenen els que tant gesticulen. Se sorprendran. Com també succeirà quan algú els expliqui o els recordi que ni el ministre d'Hisenda Montoro, amb el govern del PP, ni la posterior ministra d'Hisenda, Montero, amb el govern del PSOE no van ser capaços de trobar una sola prova de delicte de malversació associada a l'1 d'octubre a Catalunya. I així ho van declarar públicament.

Però tot això és igual: per a alguns, a Catalunya hi va haver cop d'estat i s'han robat diners per al referèndum il·legal. Punt. I no hi cap l'amnistia.

Tanmateix, l'amnistia sí que hi cabia quan de tortures, desaparicions, assassinats es tractava. Em refereixo a aquesta amnistia que va servir per guardar tota la merda putrefacta del franquisme. Aquesta amnistia sí que els va semblar bé als que avui tant bramen per parlar d'uns delictes inexistents.

Apel·len a una igualtat de la ciutadania que mai no els ha importat. Però s'omplen la boca. Els mateixos que consideren que Catalunya és Espanya i, tanmateix, odien els seus compatriotes amb visceralitat, com si no fossin "paisans".

Tant odi, mentida i ignorància resulta descoratjador.

Per això començava aquestes línies parlant de paciència. Perquè és l'únic que es pot tenir quan observes la pantalla i veus, dia després d'un altre, imatges de manifestacions a Ferraz, de persones absolutament indignades. Per un pacte polític que aposta pel diàleg, la reconstrucció i la resolució d'un conflicte de manera cívica i asserena.

L'amnistia sí que hi cabia quan de tortures, desaparicions, assassinats es tractava. Em refereixo a aquesta amnistia que va servir per guardar tota la merda putrefacta del franquisme

Gent indignada per una cosa que, a l'hora de la veritat, ni els va ni els ve, però que els encén molt més que totes les injustícies que es viuen en el seu entorn cada dia. En la meva opinió, més hipocresia i postureig.

Com explicar l'evident: que no es pot viure en un lloc on l'evident prova de tapar-se amb un dit.

Com empassar-se els comunicats amb cops de pit dels qui saben perfectament el que passa cada dia.

Com abordar semblant presa de pèl contínua sense desesperar-se.

Aquí hi ha la grandesa de la paciència i de la feina constant. No queda cap altra més que continuar, pas a pas, construint, explicant, denunciant i mostrant l'evidència. Per molt que irriti, per molt que generi ciclogènesis explosives.

El temps tot ho acaba posant a lloc. I les coses arriben, no sense conflicte, i no sense tempesta.