Aquesta setmana, Gabriel Rufián ha desitjat que l’espai polític i social que ocupa Junts caigui en l’ostracisme. Ho ha fet en aquesta piulada en plena discussió amb Míriam Nogueras i Carles Puigdemont. No és la primera vegada que ho fa. Tot just una setmana abans, en la vigília de la Diada (durant l’Onze de Setembre no va piular res), Rufián també va fer servir la mateixa paraula: ostracisme. Però és que al març, ja havia desitjat el mateix en un debat parlamentari i també en una altra piulada. És evident, doncs, que l’ús de la paraula ostracisme no és fruit ni d’una casualitat, ni d’una improvisació ni d’un sobreescalfament abrandat enmig d’un debat; hi ha un patró: Gabriel Rufián desitja que Junts desaparegui. No desitja només que perdin les eleccions i que no governin, desitja ostracisme, és a dir, que es mantinguin apartats i aïllats de la vida política. És, com diu l’anglicisme, un upgrade en rivalitat política: no guanyar l’adversari sinó que l’adversari desaparegui.
No obstant això, aquest article no és per criticar els desitjos de Rufián, sinó per assenyalar la contradicció que hi ha entre aquest somni humit del portaveu d’Esquerra al Congrés dels Diputats i els últims posicionaments de la direcció d’Esquerra, començant pel seu president. En una entrevista a Europa Press, Oriol Junqueras va dir el mes d’agost que "la nostra obligació (la d’ERC) és arribar a bons acords per poder fer avançar el país de manera efectiva. També volem fer-ho amb Junts. Per això ho intentem cada dia, sense parar". Francament, resulta bastant difícil arribar a acords amb qui desitges que desaparegui. I, sobretot, esdevé contradictori afirmar que s’intenta "cada dia, sense parar" arribar a acords de país amb Junts si setmanes abans Rufián ha situat aquest afany just en la línia contrària: "m'esforçaré perquè passeu anys a l'ostracisme", és a dir, no només ho desitja sinó que hi treballarà activament perquè això passi.
Sense Junts (i sense ERC), no hi ha possibilitat de grans pactes de país, com el de l’educació
Un mes després d’aquesta estesa de mà de Junqueras a Junts, el 7 de setembre el president d’ERC va centrar-ho en una qüestió concreta, i important, com és l’educació i la possibilitat que hi hagi un pacte nacional: "Celebrem que Junts vegi amb bons ulls una proposta que segur és bona per al país". Bé doncs, si Junts desapareix i amb aquest tot el que representa, serà molt difícil arribar a un pacte nacional en educació. Podrà ser una altra mena de pacte, però llavors no serà nacional, com tampoc ho seria si no hi fos ERC.
El 12 de setembre, l’endemà de la Diada, ERC va recollir el guant d’ANC i Òmnium que, als seus discursos, van advocar per una recomposició de l’independentisme. Concretament, el seu portaveu, Isaac Albert, va mostrar-se d’acord amb refer la unitat del moviment i va sostenir que "els que treballen per dividir, per restar i per ser menys són els que ens porten a la derrota". És evident que el missatge versava sobre l’efecte Aliança, però també és evident que la frase val per a tothom: si elimines Junts de l’equació (com si elimines ERC o la CUP), per força seràs menys i això portarà a la derrota. Per tant, tampoc resulta difícil extreure que si hom s’esforça perquè Junts passi anys d’ostracisme, també està dividint i restant. I ahir mateix, després que les formacions independentistes d’Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord haguessin convergit els seus camins en l’anomenat pacte de Cardiff, aquest dissabte ERC ha proposat sumar-s’hi i "construir majories" en favor del dret a decidir. Difícilment construiràs majories amb escocesos i bascos si abans te les has carregat a Catalunya per desaparició de formacions independentistes.
Encara més, si mai passés això, si mai es fa realitat el somni ostracista i Junts desapareix, on creu Rufián que aniran a parar els vots que hauran conduït a aquesta desaparició? No cal ser un catedràtic en ciència política ni ser un expert en enquestes per deduir que, amb els vents que bufen des de Saxònia a Ripoll, el benefici de la desaparició d’un partit de centredreta no se l’emportaràn ni ERC ni la CUP, sinó justament aquelles formacions que tant diu combatre i evitar. Una de les maneres d’evitar que guanyi l’extrema dreta és tenir un centredreta democràtic, propositiu i amb capacitat d’arribar a acords de país amb la socialdemocràcia. Però si desapareix, això ja no és possible. I una última reflexió. En el cas concret de Junts, el seu president fa quasi nou anys que està a l’exili, que en certa manera també és una expressió manifesta de patir ostracisme. Des del punt de vista estrictament personal: cal, realment, desitjar més ostracisme a qui ja l’ha patit prou?