Està flotant en l’ambient de Catalunya i d’Espanya una inquietud al voltant del creixement demogràfic impulsat per la immigració en aquest segle XXI, un fenomen molt més accentuat que als altres països de la UE. Un augment que ve motivat per dos factors que actuen en sentit oposat: d’una banda, sumant, un mercat de treball amb més demanda de treballadors que no pas oferta; i de l’altre, restant, la baixa fecunditat catalana i l’envelliment de la població. Algunes dades que presento sintetitzen aquests dos factors.

Catalunya ha rebut històricament grans fluxos d’immigració, el més important dels quals des dels anys 1950 fins al 1975, quan es produeix una gran industrialització que no troba mà d’obra nadiua suficient per cobrir la demanda de treball. En aquesta època, es va atraure essencialment persones de la resta de l’Estat espanyol, fins al punt que a principis dels anys 80, una tercera part dels residents a Catalunya havia nascut en altres comunitats autònomes. En aquell moment, els estrangers representaven una mica menys del 2%. La resta eren nascuts a Catalunya, molts d’ells, ja, fills d’immigrants de la resta de l’Estat d’etapes prèvies.

Entre el 1975 i el 2000, la immigració es va aturar i el país es va instal·lar en una xifra pràcticament constant del voltant dels 6 milions d’habitants, dels quals uns 900.000 havien nascut a Andalusia (la primera zona aportadora de treballadors i de població), i a gran distància li seguien Extremadura, Castella i Lleó i Castella la Manxa, amb uns 150-175.000 cada una. 

Després, les coses han girat com un mitjó amb la incorporació d’estrangers. El 2025, la població de Catalunya es xifra en 8.124.126 habitants oficials (els reals, una incògnita, probablement són bastants més). D’aquests vuit milions, cinc han nascut a Catalunya, 1.100.000 han nascut en altres comunitats autònomes i 2.039.015 han nascut a l’estranger, la qual cosa situa el pes d’aquest darrer grup exactament en el 25,1% del total, després d’un creixement senzillament espectacular d'1,9 milions de persones, quan el 1986 n’eren menys de 100.000.

Els estrangers han crescut un 425% des del 2001 i un 1.943% des de l’any 1986

La dinàmica de la composició de la població catalana per llocs de naixement al llarg dels darrers quaranta anys parla per ella mateixa: els nascuts a Catalunya han crescut un 14%, els nascuts a la resta de l’Estat han disminuït un 33% (perquè els seus fills ja han nascut a Catalunya i perquè n’han vingut relativament pocs en aquest període) i els estrangers han crescut un 425% des del 2001 i un 1.943% des de l’any 1986. Aquesta onada d’immigració té les seves justificacions, tant econòmiques com polítiques, però també és resultat d’una dinàmica demogràfica pròpia estancada/decreixent.

En efecte, agafem les variacions de població a Catalunya dividides en dos components clarament diferenciats, com són 1) el creixement natural de la població (que vol dir naixements menys defuncions) i 2) el creixement migratori. En el període 1981-2000, el creixement total de la població va ser d’una mica més de 300.000 persones, un 40% de les quals eren immigrants; en canvi, entre el 2001 i el 2024 la població catalana va créixer 1,9 milions de persones, el 90% de les quals són immigrants. En el conjunt del període 1981-2024, la immigració ha aportat el 82% de l’augment de la població.

Això és així, també, perquè al llarg d’aquest període el creixement natural de població ha sigut molt pobre, amb alguns alts-i-baixos, però sempre en uns rangs de registres petits, deguts a la baixa natalitat. Però darrerament encara està empitjorant: si fins al 2017 el creixement natural sempre havia tingut signe positiu (baix, però positiu), del 2018 ençà no ha parat de ser negatiu, és a dir, cada any hi ha més morts que naixements. En total, entre 2018 i 2024, el creixement natural de la població ha estat de -80.000 persones, mentre que el creixement migratori era de 642.000.

Aquesta és la situació actual i aquesta és la dinàmica en la qual estem instal·lats, sense que en l’horitzó s’hi vegin traces de canvi. Es continuen creant molts llocs de treball i no es cobreixen internament, malgrat unes taxes d’atur que a la majoria dels països es considerarien inacceptables. Es continuen oferint feines de salaris baixos i condicions que no interessen els nadius, la qual cosa, acompanyada de les polítiques laborals i d’immigració que històricament ha aplicat l’Estat espanyol (i en les quals Catalunya no té res a fer), fa pensar que continuarà reforçant-se la dinàmica dels darrers anys. L’estructura productiva descansa més en la quantitat que en la qualitat, i sobretot en feines amb salaris baixos i de baixa productivitat.

Mentre tot això passa, l’edifici dels serveis públics, que no estava preparat per suportar tant de creixement demogràfic, fa tentines, està completament tensionat; la qualitat dels serveis se’n ressent, el territori rep una pressió creixent, la identitat col·lectiva va a la baixa, el nervi de la cultura catalana (la llengua) s’està devaluant, l’habitatge està tensionat i el país que havíem conegut està transfigurat; és un altre.

Probablement, els que ens venen al darrere el refiguraran d’alguna manera, però també podria ser que estiguéssim transitant des de la condició de país avançat, de nació, a una regió despersonalitzada i que s’empobreix.