A Girona més. No només el futbol, el bàsquet, Dalí, la gastronomia i el paisatge, sinó que ara a Girona també tenim l’orgull d’un nou bisbe amb convicció i sensibilitat per la llengua i pel país. Girona hi guanya, i Catalunya també, amb el nomenament de fra Octavi Vilà com a nou bisbe de la diòcesi de Girona. Continuarà essent monjo, però està dispensat d’alguns vots. La seva nova situació la sabrà gestionar sense dificultats, ja que no és un bisbe en pràctiques: ser abat de Poblet comporta una cartera de relacions externes de primer nivell. Només li faltarà trobar espais de silenci, però és hàbil i Girona té prou racons per poder-ho propiciar.
Aquest nomenament ha posat el focus en Poblet. Un bisbe normalment no surt d’un monestir. Vida contemplativa i vida episcopal no solen anar de la maneta. Amb tot, Poblet no és un petit monestir bucòlic envoltat de vinyes i papirs. Poblet és un món i, com escriu Josep Pla, “està situat sobre una terra greu i severa, una mica ombrívola”. Aquest monestir cistercenc és, com Montserrat, una estructura d’estat. Embolcallada d’espiritualitat austera, com ha de ser, és també la seu de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià (AMTM). El fons del president Tarradellas és un tresor de documents sobre la Guerra Civil, l’exili i el restabliment de la Generalitat de Catalunya. El visiten estudiosos, però sobretot és nucli de relacions institucionals que hi col·laboren, des de la Generalitat a la Diputació de Tarragona i a la de Barcelona o el Ministeri de Cultura i Esports. És a dir, que a l’antic palau de l’abat s’hi guarden documents preciosos i és per ell mateix un nucli que atreu personalitats de molts sectors. Pensar en monestir com a llocs allunyats del món, físicament i socialment, és inexacte. Estan estratègicament lluny del brogit, però moltes vegades a dins d’aquests indrets monacals s’hi dibuixen acords i negociacions polítiques. Perquè la política també necessita espais protegits.
El Papa de Roma està començant a fer nomenaments insòlits, i està trencant amb lògiques centenàries
El mateix abat, a part de tenir cura de la comunitat, té una agenda social constant, que trenca amb aquesta visió idíl·lica de l’ora et labora. Preguen, sí, i treballen, però també mantenen reunions i saben què està passant al país. Fra Octavi és una injecció d’esperança. Ens trobem amb un abat informat que ara marxa (pren possessió el dia 21 d’abril) cap a Girona. Un tarragoní cap a la diòcesi que feia quasi dos anys que no tenia un bisbe. És inaudit que un religiós sigui escollit bisbe, però el Papa de Roma està començant a fer nomenaments insòlits, i està trencant amb lògiques centenàries. De fet, feia quasi 100 anys que cap religiós era bisbe, a Catalunya.
Octavi Vilà arriba amb avantatge i amb reputació prèvia com a bon home de govern. És un monjo reconegut per la seva afabilitat i cultura, i que s’ha relacionat amb una miríada de perfils institucionals i posseeix a bastament cintura política, cívica i social. És un home cultivat i que sap somriure de manera afable però sense estridències. No en va, prové de la tradició monàstica. El 21 de gener, no fa tants dies, va dedicar el seu comentari a la comunitat entorn de la humilitat, i va començar citant a sant Benet: “L’onzè grau de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu”. Si observem bé la foto de la trobada del neobisbe amb el president de la Generalitat, Pere Aragonès, que el va visitar just quan es va saber la notícia del nomenament, veurem que tots dos parlen i somriuen de manera continguda, sense aparents esclats de veu. Octavi Vilà portarà a Girona aquesta manera d’entendre la vida: sobrietat de llenguatge, evitar cops de còlera, mirar de viure amb moderació, també en la veu.
En la seva primera entrevista a la ràdio del bisbat de Girona, el bisbe ha reconegut que la situació catalana està en standby, i ha fet referència a les lleis que estan en tramitació al Congrés i s’ha referit explícitament al “president Puigdemont” amb qui l’uneix una bona amistat. El Papa de Roma ha fet un nomenament assenyat, gens clamorós ni llampant. No era fàcil, però consola saber que la informació de Catalunya cap a Roma (amb parada a la nunciatura de Madrid) circula bé, i que els assessors i persones consultades han sabut donar noms possibles i que no bloquegen res, sinó que faciliten.