Les orelles al llop

"El rigor se'l guanya aquell que anomena el que és injust pel seu nom"
Bertolt Brecht

Per més voltes que se li doni a la cosa, i se n'hi donen, expressament, per confondre, perquè sigui difícil adoptar una posició que no sigui la del clan, la qüestió en disputa és meridiana: la Moncloa va utilitzar la Fiscalia General per perjudicar un ciutadà, revelant a tal fi els missatges reservats entre el seu advocat i fiscals madrilenys? Tota la resta és palla.

El que semblava impossible ha passat. El que ningú no esperava està passant. Ningú no va pensar que es pogués investigar la maniobra i ara és quan se li veuen les orelles al llop. S'esdevé que és possible que acabem sabent el que va passar. La gravetat de l'assumpte no té res a veure amb el fet que el contribuent que va veure perjudicada la seva presumpció d'innocència fos la parella d'Ayuso; un cop separat el gra de la palla, queda clara la mare dels ous: la presumible utilització dels mecanismes de l'Estat per tal de perjudicar un rival polític. Una mica semblant al que va fer el Partit Popular, amb tota la barra i pràctica impunitat, contra els catalans. Hi haurà qui digui que si els peperos van escapolir-se, en part, de les seves maniobres indecents, quin sentit té ara perseguir les dels bons contra els dolents? Molts ho veuen així, ja us dic jo que no és el meu cas.

Oblideu-vos de la palla i centreu-vos en un correu tramès per un advocat, més aviat matusser, a la Fiscalia de Delictes Econòmics de Madrid per mirar d'assolir un pacte. Aquest correu és l'important. El que va exhibir Lobato. Aquest correu que conté una frase anihiladora per al client: "s'han comès en efecte dos delictes fiscals". Aquesta frase que "tancava el cercle" i que feia no perdre el relat, dues coses que amoïnaven molt el malparat fiscal general aquella nefasta nit, de la qual es deu haver penedit una i mil vegades. Quina necessitat en tenia, ell! D'acord que el cap de gabinet d'Ayuso havia enganyat la premsa conservadora fent-los creure que havia estat la Fiscalia la que va prendre la iniciativa de l'acord filtrant un correu que, en realitat, responia al famós email. Al cap i a la fi, gastava del que era seu i no en revelava res. És aquesta frase "s'han comès en efecte dos delictes fiscals" la que posa algú calent quan llegeix el correu, aportat a mitjanit per fiscals esperonats per la pressa del seu superior. "S'han comès en efecte dos delictes fiscals", escrit per un advocat, es transforma a la màquina màgica de relats en "el delinqüent confés" en boca de moltes persones, incloent-hi ministres i presidents de govern espanyol.

Què va passar aquella nit? Com es va ordir aquest relat que deixava als peus dels cavalls drets fonamentals d'una persona —per molt malament que ens caigui la parella d'Ayuso—, com ara el dret de defensa i la presumpció d'innocència? Qui i com va tancar el cercle? Qui va exclamar 'eureka!' amb el relat? Com va instrumentalitzar-se l'Estat per fotre el rival? Cada vegada som més a prop que la hipòtesi FGE, Moncloa, mitjans es consolidi en aquesta versió, o en la de FGE, mitjans, FGE, Moncloa i —segons acabem d'esbrinar ara— aquest Moncloa-Juan Lobato. Quina nit.

A mi em produeix la mateixa repugnància qualsevol corrupció i m'estremeix de pànic la utilització de qualsevol mitjà de l'Estat contra adversaris o rivals polítics

Els periodistes de l'ABC van anar a confirmar amb el secretari general dels socialistes madrilenys la seva informació. Ho tenen documentat. "No us diré que sigui mentida" és la fórmula mitjançant la qual van rebre la confirmació. Després anem a les pressions i al tema. Què va fer Lobato i per què? Segons aquesta versió, que ja veurem si és la que li repeteix divendres al magistrat del Tribunal Suprem, a Lobato li passen EL correu, o sigui, el de "s'han comès..." des del gabinet del president del govern espanyol perquè l'hi refregui pels nassos a Díaz Ayuso l'endemà a l'Assemblea de Madrid. Lobato és tècnic d'Hisenda en la seva vida civil i un tipus amb principis, segons el que he constatat conversat amb ell. Les dades que no va negar i els fets diuen que no ho té clar. Que s'adona de la vulneració del secret d'un obligat tributari a través del seu advocat, que es regira incòmode, i que la seva comunicant Pilar Sánchez-Acera, aleshores directora del Gabinet del President que dirigeix Oscar López, li diu que estigui tranquil, que li ho filtraran a uns mitjans amics i que així podrà utilitzar-ho sense escrúpol. Va tenir lloc aquesta conversa? Apareix a l'acta notarial que s'ha de lliurar al TS? On verra. La qüestió és que Lobato exhibeix un mail a l'Assemblea de Madrid que no mostra cap marca d'aigua de cap mitjà. Tot queda allà, en la pesada repetició per part de la sincronitzada de la frase del "delinqüent confés". Com a relat va donar molt de si, sobretot entre els que desconeixen que en cap democràcia la mera confessió —si és que es pot considerar així un escrit redactat pel teu advocat— no serveix per si sola per condemnar ningú.

No és fins a l'octubre que comencen a albirar-se les orelles del llop en forma d'imputació del fiscal general de l'Estat i requisa dels seus dispositius, quan Juan Lobato es dirigeix a una notaria per formalitzar l'acta de manifestacions. Per guardar-se respecte a possibles avenços penals? Per estampar-l'hi als morros a Sánchez quan intentés desbancar-lo per donar-li el seu lloc precisament a Óscar López? Fos com fos, aquest llop no només ensenyarà les orelles, sinó la poteta, abans del congrés a la búlgara. Per què hauria de dimitir Lobato? Per traïdor, per traïdor, per traïdor, rugeixen les hosts oficialistes. Si et bellugues un mil·límetre, ni foto ni honor.

El llop està que rugeix. Molt d'embolic també al voltant de la il·luminada estratègia de defensa exhibida per Choclán entorn de Víctor de Aldama. Les qüestions per despistar del veritable sentit de la història han estat variades i rocambolesques: que si era estrany això de declarar en una causa i sortir per una altra, que si el fiscal quan era jove va estar amb Michavila, que si Choclán només defensa peperos; vaja, que no li han tret dos DNI pels pèls. La veritat és que amb un client la innocència del qual és difícil de predicar, la millor solució és una col·laboració amb la justícia a veure quant pots rebaixar el que de segur que et caurà. Cap misteri. Que perquè l'estratègia hagi funcionat, a Anticorrupció li ha hagut d'enllepolir l'oferta, que de ximples no ho són, però manipulats per Álvaro Ortiz tampoc. Fiscal i cap, tots dos nomenats de nou fa poc pel govern de Sánchez. Això sempre es descuiden de dir-ho, renoi! L'estratègia tampoc no funciona ni els fiscals mosseguen l'esquer si la persona susceptible d'ésser jutjada declararà per deixar anar "una inventada". Ni de conya. No només la credibilitat del manifestat no és baixa, sinó que la col·laboració per trobar en el tera de dades confiscades la informació interessant per a l'acusació serà efectiva.

El llop té moltíssimes orelles. No perdeu de vista la menció a les "quotes" territorials en les mordidas d'adjudicació, que sona a 3% i és l'explicació que Aldama dona sobre els 15.000 € de suborn que afirma haver lliurat a Santos Cerdán. Pel que sembla, es va ficar pel mig i un contracte de la zona basca se'l va endur una empresa gallega sense coneixement del capo de la zona: els 15.000 serien la compensació per la comissió perduda. Atenció, que d'això n'hem de parlar molt. Les orelles de Begoña, perquè aviat l'IE es veurà obligat a explicar-nos quant cobrava de debò; perquè comprendrem que l'imputat Güemes va fer d'intermediari, però que l'ombra d'Hidalgo fill, d'Air Europa, no plana gaire lluny. La incògnita Veneçuela i l'apartador de la República Dominicana, allà on els Falcon volaven sense respostes.

Tot això i molt més ens hauria d'importar un rave, sembla que ens diguin, perquè és el petit cost per no tenir un govern de dretes o, pitjor, amb la ultradreta a dins. Molts seguidors socialistes ho veuen exactament així. A mi em produeix la mateixa repugnància qualsevol corrupció i m'estremeix de pànic la utilització de qualsevol mitjà de l'Estat contra adversaris o rivals polítics. A mi el llop no em fa por, a d'altres els fa udolar.