Molta gent compra llibres electrònics, per la comoditat de poder-los llegir en qualsevol moment amb una única base física, pel fet de tenir molts llibres a disposició dins de l’arxiu electrònic i, també, per la seva comoditat de compra (n’hi ha prou amb un clic) i el seu preu, més econòmic. Malgrat això, encara som molts a qui ens agrada sentir el pes del llibre en paper a les mans i anar passant fulls i jo, particularment, sento debilitat per l’olor de llibre, aquesta flaire indescriptible a paper i a tinta. M’agrada entrar a les llibreries per a romancejar entre lleixes de llibres de lloms de colors i gruixos diferents, i segurament, com molts dels que em llegiu, un Sant Jordi sense passejar per les paradetes de les llibreries, triant i fullejant llibres, perdria tot el seu encant.
Tanmateix, potser no som conscients que no hi ha un únic “olor de llibre”, sinó molts de diferents. Només cal que penseu en l’olor de llibre nou i l’olor d’un llibre vell. Si tanqueu els ulls, i us apropen un llibre, segurament sabreu reconèixer si és nou o ja té molt temps. Les llibreries de vell i les biblioteques amb llibres antics fan una olor particular i diferencial. Entre els llibres vells, també hi ha olors diferents, des dels que fan una flaire dolça que recorda a l’ametlla, als que fan olor de míldiu o roba vella. Aquesta flaire distintiva pot indicar-nos l’origen del paper, del material del qual estan fetes les tapes i l’enquadernació, i l’estat de conservació del llibre. Un dels grans problemes dels llibres vells, sobretot dels que són antics i valuosos és saber si estan en un estat precari de conservació i necessiten ser prioritzats per a restauració. Detectar signes de la degradació del paper ajudaria molt a fer aquesta priorització, però les tècniques més convencionals per fer-ne l’assaig poden destruir el paper que es vol conservar, ja que necessiten fer servir dissolvents i productes que poden danyar el paper. Amb aquest repte en ment, un grup d’investigadors ha desenvolupat un “nas electrònic” que, amb tècniques gens invasives, pot detectar l’olor que emeten aquests llibres vells i analitzar-ne la composició del paper, el seu pH, inferint l’estat de conservació i “l’edat” del llibre.
Si mai heu fet una visita guiada a un molí paperer, us espera alguna sorpresa. Vaig estar fa poc en el molí de Capellades i em va semblar una visita molt instructiva. Per exemple, no era conscient que de la roba vella se’n podia treure la matèria primera per a fer paper. Sempre pensem com a font principal del paper, la fusta dels arbres, o el paper reciclat a partir d’altre paper, però la matèria principal del paper és la cel·lulosa, juntament amb altres components vegetals. La cel·lulosa és un polisacàrid fet de monòmers de glucosa units amb enllaços relativament resistents a la degradació. Per exemple, els enzims del nostre sistema digestiu de mamífer no poden degradar la cel·lulosa i necessitem bacteris intestinals que puguin trencar-ne els enllaços i alliberin els sucres. Això és el que passa en l’estómac dels ruminants, que s’alimenten d’herbes i altres plantes, i no podrien digerir la cel·lulosa i alimentar-se, si no fos gràcies a la microbiota simbiont específica.
Doncs bé, tot i que la cel·lulosa és força resistent al temps, altres components vegetals i additius acompanyants que hi ha al paper són molt més vulnerables a la calor, a la humitat i a la llum ultraviolada. Abans del 1845, la major part del paper es feia a partir de roba vella i parracs de cotó i lli, que després d’un llarg tractament que desfà les fibres, permeten fer paper molt ric en cel·lulosa i força estable. El 1845 es va trobar la manera de fer paper a partir de la fibra de fusta amb tractaments àcids, i tot i ser menys durador que el paper fet de cotó, permetia obtenir paper amb un cost molt més baix, més fàcilment i amb major facilitat per generar paper de baix gramatge (més prim). El 1980 (per tant, a finals del segle passat), es va millorar l’obtenció del paper a partir de fusta, amb tractaments no àcids, i que allarguen la vida del paper considerablement.
Els investigadors de la Universitat d’Aveiro (Portugal) van publicar un article ben suggerent “Conserva els teus llibres per l’olor” a una de les millors revistes del món de química, en el que expliquen com han desenvolupat un “nas electrònic” que conté 6 sensors que uneixen, de forma selectiva, els diferents compostos orgànics volàtils que emeten els llibres. La mescla d’aquests compostos donen aquesta flaire especial que el nostre nas pot reconèixer, per posar alguns exemples, l’olor de roba vella és deguda a l’emissió d’hexanal, i l’olor de deixalles a l’àcid propiònic. La degradació de la lignina dona vanil·lina, benzaldehid, i undecanal, que ens recorden a l’ametlla, el caramel, o la xocolata. El toluè i el xilè l’associem a olors dolces, mentre que l’àcid acètic ens recorda al vinagre. L’olor d'herba i fusta està relacionat amb diversos aldehids. El furfural i el formaldehid es deuen al tractament amb àcids… Ja veieu que complexa pot arribar a ser l’olor dels llibres. Analitzen així 19 llibres publicats des de 1567 al 2016 (per tant, de diferent antiguitat, composició del paper i estat de conservació), posant una placa (com un paper) d’un polímer de fibra que pot capturar aquests compostos, dins dels fulls del llibre, que col·loquen en una caixa tancada de metacrilat amb un ambient de nitrogen (gas inert). A partir de l’anàlisi dels compostos volàtils capturats poden distingir els llibres fets de paper a partir de roba, dels fets amb paper a partir de fusta. També poden inferir el període de temps en què van ser publicats, gràcies a les característiques del paper de cada llibre, ja que poden distingir també entre paper a partir de fusta amb tractament àcid, del que no. Fins i tot, si els llibres estaven groguejant, si eren nous o eren usats. Aquest “nas electrònic” pot permetre identificar quins llibres de la mateixa lleixa necessiten restauració urgent i també separar els llibres que encara estan bé dels seus veïns de lleixa que es troben en pitjors condicions.
Aquestes tecnologies de reconeixement de l’olor dels llibres poden ser una eina molt valuosa per a conèixer realment l’estat d’aquests llibres vells. Conservar llibres antics, sobretot els que són d’edicions primeres o limitades és una tasca que demana esforços, molt coneixement i destresa exquisida per part dels restauradors. No n’hi ha prou amb tenir bons restauradors, també calen recursos, que de vegades són escassos per a tants llibres magnífics que cal restaurar. Podeu també participar en accions de mecenatge popular (crowdfunding) que us permeten “apadrinar” llibres únics dipositats a ens públics.
Quan tingueu a les mans algun llibre, potser ara distingireu aquesta flaire tan especial que captura la nostra imaginació i recordareu que la seva olor pot revelar-ne els secrets de la seva composició.