Cada matí escolto les tertúlies que la ràdio ofereix al país —les de les ràdios més grans— i faig l’exercici de comprovar si després de cada intervenció fa sentit un “Ok, boomer”. Per sorpresa de ningú, gairebé sempre en fa. Almenys a mi me'n fa i sospito que també a tantíssima gent de la meva generació —tinc 25 anys—. Ser boomer, o ser vist com a boomer, no és només semblar un vell desubicat. També és l’equivalent a l’estereotípic cunyat de sobretaula el dia de Sant Esteve amb un parell de copetes de cava de més. “La gent ja no va al cinema perquè ara prefereixen les plataformes de streaming”. Ok, boomer. “El problema de les discoteques —parlant del cas Dani Alves— és que hi ha reservats”. Ok, boomer. Són boomers o ens sonen boomers les afirmacions superficials que refregeixen allò que “s’ha dit sempre” i les tertúlies, si això és així, són una espiral de tortura boomer sense fi, com sentir el teu avi parlar de quan es podia jugar a pilota al carrer sense l’amor d’escoltar-lo amb devoció.
Són boomers o ens sonen boomers les afirmacions superficials que refregeixen allò que “s’ha dit sempre” i les tertúlies de la ràdio són una espiral de tortura boomer sense fi
A l’altra punta del boomeròmetre hi ha els pòdcasts que suren com illetes entorn dels grans mitjans. Els fan gent famoseta de lo seu —això pot costar una mica de descriure— i parlen, evidentment, de lo seu. Una vegada, un articulista conegut —conegudet— em va dir que els catalans fem servir “lo” per tapar-nos les covardies i potser és veritat, perquè ara l’he fet servir per assegurar-me que tots heu omplert mentalment el contingut d’aquests pòdcasts amb el que heu volgut. Amb una mica de sort, haurem coincidit. S’hi parla d’allò que generacionalment ens preocupa o se suposa que ho ha de fer: de moda, d’horòscops, és clar, de safareig en general, de feminisme, de deconstrucció de gènere, de poliamor, de responsabilitat afectiva i de tantes altres coses que no sé per què no les puc consumir i digerir totes. Amb les que consumeixo i digereixo em passa sovint que acabo per tenir la sensació que he invertit el meu temps en reflexionar sobre banalitats. No és perquè els temes sempre ho siguin. Moltes vegades no ho són. És perquè em sembla que de tot se’n fa entreteniment i això sempre capola la profunditat.
Sobta veure que, d’entre tota la iniciativa podcastil jovenívola, n’hi ha ben pocs que no estiguin fets per passar l’estona i poc més: de tot se’n fa entreteniment i això sempre capola la profunditat
Potser és perquè els zennials i millennials hem hagut de fer allò que crèiem que els grans mitjans no fan per nosaltres, però sobta veure que, d’entre tota la iniciativa podcastil jovenívola i assimilats, n’hi ha ben pocs que no estiguin fets per passar l’estona i poca cosa més. De vegades m’he trobat escoltant tertúlies que havien de ser sobre la ciutat de Barcelona i han derivat en si és preocupant o no semblar que vas vestida de poble, o en debats sobre feminisme tan farcits d’un argot incomprensible, gairebé tribal, que no hi he pogut entrar. No tothom és el públic per a tot i no tothom ho ha de ser, aquesta és la clau de la diversitat: si trobes un lloc i hi treballes, podràs créixer fins a fer-te’l teu. Malgrat tot, és frustrant comprovar que allò que vull escoltar, perquè m’importa i m’interessa, ho tracten persones que fa trenta anys que no s’han plantejat si es creuen allò que diuen o si hi pensen una miqueta fora de l’estudi de ràdio, i que aquells a qui vull escoltar, perquè de veritat es preocupen d’allò que són i pensen, no encerten els temes —o sí però deformen el format perquè volen omplir els espais buits entre la Corpo i el Grup Godó.
Si t’has pogut guanyar un espai de debat amb un públic jove, potser has de trobar les ganes per aprofitar-lo, fer un servei a aquest públic jove i donar-los bon peix
Tot el que he escrit estaria viciat si no hi encaixés la falca que n’explica una mica el fons: als grans mitjans no es dona espai a gent jove si no és per parlar de joves o d’allò que associen amb els joves les ments boomers que prenen les decisions. Tothom té les seves reivindicacions i aquesta és la meva. Si ningú s’encarrega de fer-nos lluir com podríem fer-ho perquè suposa un canvi sistèmic i un trasbals gran buscar gent que no siguin en López Alegre per parlar de violacions a les discoteques o en Màrius Carol per parlar de cinema, la feina, en un món on merèixer les coses no serveix de res, ha de ser nostra. Si t’has pogut guanyar un espai de debat amb un públic jove potser has de trobar les ganes per aprofitar-lo, fer un servei a aquest públic jove i donar-los bon peix, perquè si mai els posen davant d’un micròfon al costat d’un tertulià de la vella escola, el millor “ok, boomer” siguin els seus arguments. Arguments que transcendeixin la centrifugació generacional i que s’escapin de les ploreres enquistades de qui no pot pensar-se com a res més que com a jove amb problemes. Senzillament: els arguments de qui té ganes de pensar i la força per a fer-ho contra qui només se sap explicar repetint-se. Aquest serà l’“ok, boomer” definitiu.