Primer vàrem anar a Toronto i ara som a Montreal després d’haver passat uns dies a la ciutat del Quebec. Estem de viatge de noces, però continuem viatjant com sempre, amb la timidesa d’un turista que no vol molestar massa els autòctons. Això no vol dir que no hàgim fet de guiri emprenyador visitant indrets massificats com les cascades del Niàgara, paratge espectacular malgrat nosaltres, els turistes, els quals tenim a la disposició dels nostres gustos consumistes unes botigues només superades en kitsch per les de Benidorm o Port Aventura. De tots els visitants, destaca un nombrós grup de jueus ortodoxos que es fan notar amb la seva actitud arrogant. Van en manada, amb la petulància dels que consideren infrahumans la resta de mortals. Ells són el poble elegit per Déu i pels lobbys dels Estats Units. També hi ha molt turisme de la make America great again. No tots són MAGA, però ho semblem per les maneres de cowboy que gasten. Les cascades estan repartides geogràficament entre el Canadà i els EUA i Trump els va prometre que el país de Leonard Cohen seria el 52è estat abans que acabés el seu mandat i varen votar-lo com mesells.
De la visita a Niàgara vàrem acabar cansats, remullats, amb el record difús de Marilyn Monroe i amb ganes d’arribar a territori francòfon, aquell que Denys Arcand va retratar en dues meravelloses pel·lícules titulades El declivi de l’imperi americà i Les invasions bàrbares. Per cert, el títol d’aquesta última l’he emprat en algun article per explicar la situació de Barcelona i la pèrdua d’identitat del cap i casal de Catalunya.
Una de les coses que m’interessava del meu aterrament a terres quebequeses era comprovar in situ la situació actual del moviment independentista, i tinc la percepció que està en cos present. Mort, però no enterrat, talment com el moviment independentista català. Perquè encara que aquí parlen francès i mantenen vives les seves herències francòfones, els desitjos independentistes del Quebec ja no es perceben ni a les botigues de souvenirs. He trobat —oh, miracle— una única samarreta fleurdelisé sense el Canadà a la pitrera i amb la bandera estampada amb les quatre flors de lis, que representen l’herència francesa, amb un fons blau que simbolitza la lleialtat i la perseverança. Malauradament, l’ambient sembla pasteuritzat després de l’últim referèndum d’autodeterminació celebrat, talment com si la regió estigués ara governada per una versió canadenca de l’honorable Salvador Illa, amb tot el que això significa de pèrdua d’identitat i de sucursalisme. La samarreta fleurdelisé que m’he comprat va acompanyada d’una frase que diu: "Quebec, je me souviens".
La societat quebequesa pareix despolititzada, encara que manté un cert caràcter cosmopolita, de vegades bohemi, molt lligat a la idolatrada gran França del segle XX. Potser es tracta de nostàlgia, incapaços de trobar en la França actual un referent en el qual emmirallar-se. Els miralls s’han esmicolat i hi ha una sensació de laissez faire que em recorda molt a l’ambient derrotista que es viu en certs sectors del meu país, exceptuant els orgullosament xarnegos, grupet subversiu que té com a model sociocultural la Fira d’Abril de Sant Adrià del Besòs. La multiculturalitat regionalista no té fronteres.
Això no obstant, Montreal encara desprèn una aroma de llibertat que a Espanya fa temps que està fiscalitzada. I no és per la marihuana, legalitzat el seu consum l’any 2018, droga que es respira pels carrers del país amb la perseverant i desagradable fortor d’unes aixelles sense desodorant, i es palpen els seus estralls, per exemple, en uns sense sostre de ments emboirades i perdudes en un solstici existencial eternament hivernal. Evidentment, hi ha sense sostre arrossegats per les contínues crisis econòmiques que han anat podant la societat del benestar mundial des de principis del segle XXI. Malgrat les misèries, el Canadà encara emet aquella imatge de lloc d’arribada de la gent que s'escapa dels Gilead en construcció i dels contes de criades. Les meves ganes de viatjar al Canadà —el meu amor per Leonard Cohen i les seves muses és incondicional— tenen el seu origen en els desitjos del meu avi Joan de visitar un país que admirava en contraposició als EUA, imperi que detestava. Malauradament, va morir amb el desig incomplert.
El Quebec ja no és l’exemple a seguir, ni Catalunya és l’exemple de cap territori que es vulgui independitzar
Al Canadà hi caben 19,8 Espanyes, hi viuen menys habitants que en tot el regne borbònic i no malgastaré prou vides per conèixer tots els poliedres d’un país en el qual conviuen dues realitats en què una, l’anglosaxona, s’està menjant la francòfona. Una cantarella que em sona, amb la diferència que nosaltres vivim en un estat que ens detesta i que ens vol aniquilar culturalment amb una constitució feta a mida dels poders fàctics del km 0. No és el cas del Canadà. A Montreal, per exemple, tota la senyalització està en una sola llengua, la francesa, i una Convivència Cívica com la que dropeja per Catalunya no seria admesa.
El problema del Quebec és que varen poder votar per la seva independència, va guanyar el no i els sobiranistes varen perdre el tren i la força per continuar reivindicant. El Quebec ja no és l’exemple a seguir, ni Catalunya és l’exemple de cap territori que es vulgui independitzar. Per moltes raons, començant pels polítics que representen l’independentisme i acabant pels polítics constitucionalistes que viuen amb l’objectiu de nodrir la guingueta cortesana.
Fot mandra tornar a Catalunya. Fot mandra tornar a Espanya. Al Quebec, però, només hi he trobat una única samarreta fleurdelisé amb una frase estampada que diu "Quebec, je me souviens" i incapaç d’assumir la realitat, torno a casa convençut que el somni ha mort, i que el mirall quebequès s’ha trencat definitivament.