Estimats lectors, gent d’aquí i d’allà, la catalanofòbia no cessa i això m’esperona la creativitat com cap altra cosa: sí, avui em toca rimar. Aquesta vegada ha estat Eduardo Mendoza, escriptor de literatura catalana en castellà o, com en diem la gent normal: literatura colonial. Diu que Sant Jordi devia ser un maltractador d’animals que segurament no sabia llegir. Quines coses de dir! Ni que Mendoza fos antitaurí! I ja podríem excusar-lo, explicar que l’home no gira del tot rodó i que per això fa el corcó. Però som catalans, i sabem que rere cada comentari insolent hi ha l'espanyolisme conegut, més o menys subjacent. Al fons de cada sentència impertinent, sempre hi ha el projecte polític de l’assimilació, latent. Quina mandra, Eduardo. Ara has de sortir a fer el petardo? Què t’ha fet, Sant Jordi? Per què se’t fa un incordi? Qualsevol diria que allò que te’n molesta és la catalanitat, i que ets conscient que abans d’esborrar la nostra identitat cal haver-la buidat. Quin encaix tan ben cisellat. Perquè, no és bonic, que la llegenda encara ens permeti identificar els espanyols amb el drac?

Potser per això s’entesten a qualificar el nostre sant patró de cosa desfasada, del passat: si els nostres referents són cosa antiga, se’ns dificulta la feina d’entendre què és allò que ens relliga. I fins a quin punt fa segles que l'espanyolisme ens fustiga. Toca’t la figa. Al final, Eduardo, sempre empreu la mateixa aproximació, com si no es veiés de lluny que quan brameu “despolitització!” en realitat anheleu descatalanització. Que quan voleu substituir Sant Jordi pel “Dia del Llibre” en nom d’una cultura abstracta i per delimitar, l’objectiu sempre és el de pacificar, anestesiar i, en última instància, anorrear. No cal ser el fanal més lluminós del carrer per veure-us les intencions, Eduardo: els catalanòfobs com tu saliveu només de pensar a potinejar-nos les tradicions. El vostre amor per les lletres i la literatura només fulgura quan us serveix d’eina per carregar contra la nostra cultura. Tant de bo costés anar-se’n al llit essent tan ressentit, però la teva, Eduardo, és la moral de la morralla intel·lectual. La de qui, en nom de l’art, del bé, i de la veritat, només treballa amb la fi castellanitzadora de l’estat al cap. 

Eduardo: els catalanòfobs com tu saliveu només de pensar a potinejar-nos les tradicions

El que m’encurioseix i m’entristeix, Eduardo, és que a Catalunya hi puguis estar bé. Que, odiant els teus veïns i insultant-los sense escrúpols, no t’hàgim fet l’existència prou amarga perquè resolguis: “me’n vaig d’aquí i no tornaré”. És clar que el moment actual ho fa tot molt més agradable. La feina dels socialistes és assolir que l’espanyolisme sembli un marc ideològic innocu, natural i tolerable. O no és cert que a la FIL de Guadalajara hi vas anar a representar la literatura de Barcelona amb tota la barra? A tu ja et va bé ser facilitador literari de la descatalanització: vas fent quartos mentre ens negues la nació. Quin problema hi ha? Bé que hi vas anar sota l’esguard de la comissària, l’Anna Guitart. I ara ella és directora de l’Institut Ramon Llull! De ploramiques que s’excusen rere la “feinada” que fan en tenim el país ben curull. Al final, Eduardo, que signessis el Manifiesto del Foro Babel és una minúcia: els catalans acomplexats i caixa-cobri t’ho han disculpat i dissimulat amb —més o menys— astúcia.

I ara ja acabo, falangista. No voldria distreure’t de la teva fixació animalista amb les meves fílies de nacionalista. Tenim el país fet un veritable manicomi, ja ho veieu: posem un micròfon al davant del primer escriptoret que l’espanyolisme ens encolomi. Que es passa la nostra tradició literària per l’entrecuix i se n’alimenta com un voltor? Donem-li un postfaci de Rodoreda a Club Editor. Que té com a motor vital descatalanitzar-nos la capital i vendre una imatge espanyola de la ciutat? Fem que sigui la cara literària de Barcelona al món, aquest tarat. Les barrabassades que diu Mendoza no tindrien cap efecte si l’espanyolització que anhela no tingués, també entre nosaltres, còmplices de projecte. Quants llibres en castellà a Catalunya es vendran i llegiran, aquest Sant Jordi? No es pot ser a missa i repicant, estimats lectors, i perdoneu que us ho recordi. “El dia més bonic de l’any”, si l’esperit de combat no va més enllà de la indignació pel tocacampanes d’en Mendoza, aviat serà un dia més de plany i desengany. I a tu, Eduardo, deixa’m fer-te un comentari final: tant de bo el vint-i-tres d’abril tinguis un dia plàcid, sense cap trasbals emocional. Ja se sap, la gent és imprevisible, i potser això de la teva catalanofòbia acaba tenint alguna conseqüència indefugible. Però no hi confiïs, Eduardo: quan toca parar els peus als autors de l’espanyolització, sempre hi ha catalans disposats a fer passar la castellanització per necessària culturització. Cops al pit amb Sant Jordi i el català, però tenim el sistema literari preparat perquè, tan bon punt un autor catalanòfob vulgui fer-hi carrera, sempre hi hagi qui li obri la porta: “a disposar”.