Si voleu entendre una mica més la desafortunada, per dir-ho suau, nova guerra de Trump, us recomano el documental sobre la guerra del Vietnam de Ken Burns. Són deu capítols d’una hora, però no es poden explicar les complexitats dels conflictes bèl·lics a base de tweets o youtubes. Un militar americà de l’època explica molt al començament de la guerra per què no la podrien guanyar mai. “Quan ataques un poblat i mates un viet cong, saps que en poc temps n’enviaran un altre. Però quan en mates un del sud, saps que acabes de crear-te deu nous enemics”. No hi ha cap dubte que, a llarg termini, la idea de bombardejar territori Libanès o Iranià, i provocar milers de víctimes civils, és un suïcidi. Les úniques guerres que es poden defensar èticament són les defensives. I la idea que la millor defensa és un atac només la defensen els criminals de guerra.
Amb la nova guerra de Trump, el problema és que no sabem del cert què vol, ni per què l’ha començada. Comencem a sospitar que, descaradament, estem davant d’un cas flagrant d’un perillós joc de guerra que potser només persegueix engegar una cursa d’armament. O un control més gran de les fonts d’energia del planeta. Els missatges del personatge que representa Trump són, a més de contradictoris, incomprensibles. Trump pot excitar l’electorat a còpia de tuits diaris, o declaracions impactants. Però no pot gestionar un conflicte com el que ha creat. No ho pot fer ni ell ni ningú. Des de la insolvència, la bajanada, l’exabrupte, la incompetència, només es pot agitar. Ni negociar ni convèncer. Per tant, la pitjor notícia de Trump és que no sabem on vol anar i, segurament, no ho sap ni ell mateix.
Trump pot excitar l’electorat a còpia de tuits diaris, o declaracions impactants. Però no pot gestionar un conflicte com el que ha creat
Sense idees per defensar seriosament, i amb una guerra no declarada, no podem parlar de pau. Sense consens amb altres aliats ni consens intern, el conflicte armat està descontrolat. La voluntat dels atacs d’eliminar armament suposadament nuclear, la persistència en eliminar els caps de l’enemic per crear el caos i desmoralitzar els règims pot semblar una estratègia guanyadora. Però si escoltem Tucídides —ja sabeu que és el meu referent indiscutible per parlar de guerres—, aquest absolut menysteniment cap a les conseqüències a llarg termini és una molt mala notícia.
Què diria Tucídides d’aquesta manera, pretesament nova, de fer la guerra, però més vella que l’anar a peu? Segurament, ens explicaria que Trump ha entès perfectament que l’ús de la força i la cobdícia són el motor de la història. Però també ens explicaria que aquells que ignoren, com Trump, que la guerra és imprevisible, acaben perdent-ho tot. El destí acostuma a passar factura a aquells que creuen, per supèrbia, que tenen un control total sobre el destí dels homes. Tucídides podria arribar a entendre que Trump actués per por d’una guerra nuclear amb l'Iran. O per honor, projectant una imatge de força dels EUA, o per interès, volent controlar l’estret d’Ormuz. En cas de ser veritat, Tucídides podria entendre que els EUA entressin en guerra. Però la seva advertència, si fos a les reunions de la casa Blanca, seria clara: l'arrogància i la ignorància són letals. L'hibris, la supèrbia que tant va obsessionar els grecs, porta sempre al desastre. Ni la guerra acabarà en dues o tres setmanes, ni el menyspreu a les aliances reforça el poder dels EUA, ni les victòries tàctiques dels bombardejos i la superioritat armamentística són garantia de res. Trump faria bé de mirar amb calma el documental del Vietnam. Tucídides segurament ens explicaria que la guerra canvia els homes i els converteix en subjectes passius de l’odi més irracional. Substituir el llenguatge diplomàtic per les converses de bar només fa que atiar el vesper. Ens diria que, sota pressió, les normes civilitzades s'esfondren i que només queda l’instint de supervivència més primitiu i més salvatge.
Hi havia un somni democràtic que, amb totes les seves incongruències i febleses, representaven els EUA. Els pares fundadors, una colla d'intel·lectuals disposats a canviar el món, es van inspirar en la Roma i en l’Atenes democràtica, la de Tucídides d’abans de la guerra del Peloponès, per tornar a crear una república democràtica. La democràcia americana ha estat per a Occident la nova Roma. Les seves “legions”, tan implacables i cruels com les de l’antic imperi, defensaven una frontera: la de l’ordre democràtic. El que ara amb Trump està en joc és això: Trump no vol ser president d’una república, vol regnar sobre un nou imperi. Aquest és el problema de la seva nova guerra. I, ho vulguem o no, afecta a tots els que vivim sota la protecció de les seves “legions”.