Aquesta setmana, Oriol Junqueras ha anunciat que vol ser candidat a la presidència de la Generalitat. És força evident que amb una amnistia que no es desencalla —que a Espanya no li interessa de desencallar—, aquesta continua sent una mena d’hipòtesi suspesa en les circumstàncies, però de la voluntat de liderar persistent de Junqueras o del poder simbòlic, encara polític i ideològic, sobre el seu partit de Carles Puigdemont, s’hi llegeix un encarcarament que fa anys que veiem que ens juga en contra. La repressió política, l’exili i la presó, va servir per desviar la lluita per l’alliberament nacional vers la lluita antirepressiva dels líders. Aquesta lluita antirepressiva, a part de ser una maniobra de distracció, si no autoimposada, acceptada pels partits independentistes, va entronitzar els lideratges del procés de tal manera que avui fan tap.

Sense frivolitzar amb les tensions i les conseqüències personals que s’ha hagut de carregar cadascú, el fet és que Junqueras i Puigdemont s’han dedicat a esgotar la seva condició de receptacles del pòsit sentimental del primer d’octubre per a mantenir les seves respectives quotes de poder. Fent-ho, han deixat l’independentisme en standby fins que, com a mínim, l’articulació política d’aquest independentisme s’ha anat marcint. En comptes de ser un moviment polític viu, amb capacitat per autoregenerar-se, tot plegat ha culminat en uns partits independentistes petrificats, als quals els independentistes que ja hi havia el primer d’octubre, i que molts no han deixat de ser-ho, no estan disposats a votar. La pèrdua rotunda de credibilitat, conseqüència de la reculada del disset, ho ha acabat amarant tot, no només aquells discursos que tenen a veure amb la independència o dependència del nostre país.

Junqueras i Puigdemont s’han dedicat a esgotar la seva condició de receptacles del pòsit sentimental del primer d’octubre per a mantenir les seves respectives quotes de poder

Així les coses, el descrèdit polític ha distanciat els partits dels electors de tal manera que molts han, fins i tot, perdut l’interès sobre qui són i qui deixen de ser els líders d’uns partits en què ja no poden ni volen confiar. Sense aquest interès i sense aquesta confiança, la permanència dels lideratges independentistes s’explica per ser un peix que es mossega la cua: la despolitització i destremp del moviment que els va fer emergir, o que els va convertir en líders, en comptes de deslegitimar-los fins a perdre aquesta mateixa condició de líders, els ha ancorat al capdamunt de tot, deslegitimats. El segrest emocional i personalista de la idea d’independència aquí hi va jugar un paper important, és clar. Però costa molt de pensar que la repressió exercida per l’estat espanyol no es va exercir amb la intenció que la cosa anés exactament per aquí. Amb unes cúpules dels respectius partits fetes a mida perquè això continuï d’aquesta manera, no s’albira un horitzó en què el moviment independentista aprengui a regenerar les seves cares polítiques autòmatament. De fet, a la conferència que aquesta setmana va fer Oriol Junqueras per anunciar-se, hi parlava d’“una nova ambició nacional”. És curiós que ningú s’adoni —o que ningú es vulgui fer càrrec— que aquests cants forçats al futur apunten en la direcció oposada. 

De nous lideratges, desenganyem-nos, n’han arribat. No han arribat al capdamunt del partit del procés, però la irrupció de Sílvia Orriols al panorama polític català i la predisposició d’una part de l’electorat independentista a fer-li confiança acríticament, beu de la desesperació per forçar un canvi. I de la frustració generada pel procés, pel postprocés i per una mala gestió de les urgències que presenta el país, tal com s’ha dit i escrit manta vegada. Sembla que cal alguna patacada electoral més perquè alguns es facin pagues del descrèdit que arrosseguen i arrossegaran, i del fet que no n’hi haurà prou amb campanyes de màrqueting i logos i coloraines noves per esborrar segons quines coses. De fet, allò que els ha permès de continuar al capdamunt dels partits, el valor simbòlic, ara que el país ha entrat de ple a l’etapa del socialisme polaritzat amb l’extrema dreta, és el mateix que els acabarà condemnant.