El nou model de finançament serà el millor sistema de finançament de la història autonòmica. Això és un fet innegable i serà el nou mantra que sentirem cada dia durant els pròxims mesos. Qualsevol millora, encara que sigui d’un sol euro, converteix el sistema en el millor de la sèrie. Qualsevol progrés, encara que sigui d’un percentatge petit en la gestió impositiva, és una millora històrica. Però aquesta realitat no ens hauria de fer passar bou per bèstia grossa ni tampoc hauríem de confiar que, en el cas que s’aprovés, s’apliqués realment. Cal ser prudents, perquè el PSOE és el rei de la màgia i el PP tombarà tot allò que pugui, si arriba a governar. A més, cal no perdre de vista que la nostra interlocutora en aquest àmbit és la candidata socialista a la presidència de la Junta d’Andalusia i, que jo sàpiga, Maria Jesús Montero no té vocació de kamikaze ni pensa fer-se l'harakiri davant dels seus potencials votants. Cal llegir la lletra petita, els terminis presentats i destriar la realitat de la propaganda triomfalista. 

Per començar, perquè som davant d’un esbós de proposta que no és, ni de bon tros, allò que se’ns va anunciar. No deixa de ser una mica paradoxal; és compatible que sigui un sistema de finançament millor per a Catalunya amb el fet cert que no és allò que se’ns va prometre. No serà un model singular i diferenciat per al nostre país i, per tant, romandrem al règim comú. No serà un concert econòmic solidari, com se’ns va especificar. No farem enguany la declaració de la renda, corresponent al 2025, a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), com se’ns va dir. Ara ja diuen que no serà abans del 2028 (just l’any electoral, quines coses). I ja veurem com queda el principi d’ordinalitat i quines fórmules estètiques faran servir per intentar que Catalunya no caigui avall entre la posició que ocupa quan recapta i la que ocupa quan rep. Bàsicament som davant un increment de la nostra part de la cistella d’impostos, però no tindrem la clau de la caixa. És infantil pensar que l’Estat renunciarà a controlar l’autèntic exèrcit espanyol del segle XXI, que no és altre que l’Agència Tributària. En conseqüència, som, com sempre, davant d’un exercici de peix al cove. I el peix al cove té les seves virtuts, cal admetre-ho. Ens ha dut fins aquí, que no és pas poc. 

És infantil pensar que l’Estat renunciarà a controlar l’autèntic exèrcit espanyol del segle XXI, que no és altre que l’Agència Tributària

Per cert, una possible derivada col·lateral del nou sistema de finançament, en el cas que s’aprovi, és que els catalans i les catalanes pagarem més impostos. M’explico. Si el percentatge de l’IRPF que correspon a la Generalitat puja, amb el nou sistema, del 50% actual al 55%, aquest 5% addicional estarà sotmès a les normatives impositives de la Generalitat de Catalunya, que són les més altes de l’Estat. Per tant, tot i que la quantitat a pagar pugui ser minsa, és probable que el nou sistema suposi un increment impositiu cada cop que fem la declaració de la renda. Ens podríem trobar amb la contradicció de tenir un sistema que ens aporta més diners i alhora ens escanya encara més. L’argument segons el qual hem de pagar impostos elevats perquè estem mal finançats esclataria en mil bocins. De fet, un bon argument pràctic per donar suport al nou model seria que, ja que suposarà una injecció de 4.700 milions d’euros, la Generalitat de Catalunya fes una rebaixa fiscal per valor de 2.350 milions, de manera que tothom hi guanya a parts iguals: el Govern té més diners i els ciutadans també. Espòiler: no ens rebaixaran ni un sol euro. 

En tot cas, el més rellevant de tot plegat, des del meu punt de vista, és que aquest sistema, o el que s’acabi aprovant, tindrà vocació de permanència. Si tenim en compte que el model vigent actualment es va aprovar el 2009 i està caducat des del 2014, algú es pensa que podrem reobrir el meló del finançament de Catalunya els anys vinents, si se n’aprova un? És clar que no.  Per tant, més enllà de si ens cauen molts o pocs milions, el rellevant és el model de fons, en el qual Catalunya hauria de ser determinant i la durada del qual hauria de ser permanent, com ho són els concerts econòmics reals d’Euskadi i Navarra. El model que s’acabi aprovant, sigui aquest o un de semblant, serà el nostre sistema de finançament durant una o dues dècades, com a mínim. I com que serà el model que nosaltres haurem volgut tenir, serà molt difícil, per no dir impossible, convertir el greuge financer, que naturalment seguirà existint, en una arma de reivindicació política. “Espanya ens roba i ens ofega financerament”, direm, i serà ben cert. “Però si és el sistema que vosaltres heu votat”, ens respondran des d’allà, i també serà cert. Per això és molt difícil, des d’un punt de vista nacionalista o independentista, acceptar un model que no sigui de màxims, i el que més s’hi assembla, sota el règim borbònic, és el concert econòmic. Que és, si fa no fa, allò que se’ns va prometre i no tindrem.