Fa un parell de dies hem celebrat el novè aniversari del referèndum del Primer d’Octubre del 2017. Pot semblar un aniversari distant, emocionalment i cronològicament, però no seria pas cert. Des del punt de vista històric, nou anys és abans-d’ahir. Ni aquell referèndum va ser la darrera oportunitat que mai tindrem, ni va ser el final de res. No cal dramatitzar tant. Va ser una baula més de la llarga cadena de xocs entre Catalunya i l’Estat. En vindran més; que ningú no en tingui cap dubte. I vindran més aviat que no pas tard. Quan es va celebrar el referèndum, jo era director general de Comunicació del Govern de Catalunya. Ja llavors estava imputat, però aquest era un element secundari. L’endemà del referèndum, tres persones vam estar treballant intensament en el recompte definitiu a partir de les dades que arribaven i vam elaborar un infogràfic amb el resultat disponible. Era crucial donar la màxima informació de participació, però hi havia un problema: la policia espanyola havia segrestat urnes, vots i registres de votació. Era del tot impossible saber exactament quanta gent havia pogut votar, i per això vam publicar únicament la informació verificada: es van comptabilitzar de manera segura 2.286.217 vots, però també vam explicar que es van clausurar per la força col·legis electorals en els quals hi havia censades 770.000 persones. En aquell moment no vam saber quantes d’aquestes persones ja havien votat abans no entrés la policia espanyola, i per això no vam fer cap estimació. Tanmateix, fa uns mesos, el Tribunal Suprem va ordenar la destrucció del material de votació intervingut el dia del referèndum i que custodiaven els Mossos d’Esquadra. Segons hem sabut, en total van segrestar 423 urnes, 90.000 paperetes de vot, 64.800 sobres de votació i 350 fulls de constitució de meses i altra documentació. Amb aquestes dades sobre la taula, no és cap temeritat afirmar que almenys 2.350.000 persones van exercir el seu vot aquell primer d’octubre.
Mai no ho sabrem amb precisió, però aquesta informació ens dona llum per a fer una altra consideració. L’operatiu policial va ser un rotund fracàs, tal com han reconegut més tard alguns comandaments policials. El CNI no només no va trobar cap urna, sinó que la policia espanyola va requisar menys de 100.000 vots dels més de dos milions de persones que sí que van votar. És menys del cinc per cent del total. Això confirma la meva convicció des del primer dia: el control del territori, el Primer d’Octubre, va estar en mans de la Generalitat de Catalunya i del poble català. La policia espanyola anava de Sant Pere a Sant Pau clausurant col·legis, però no va tenir en cap moment el control efectiu i permanent del territori. A la major part del país es va votar amb absoluta normalitat. Explico tot això perquè ara hem vist, a Ceuta, que el govern espanyol és incapaç d’assegurar el control d’una ciutat de 80.000 habitants. Ni va evitar l’assalt ni és capaç de controlar-hi ara la situació. Ni tan sols sap quants immigrants hi ha pels carrers avui mateix. De vegades, sobrevalorem la capacitat de les forces de seguretat de l’Estat. Ni tan sols l’exèrcit ha estat capaç de restaurar la normalitat a la plaça africana. Per tant, la pregunta que cal fer-se és: quina part del territori català i durant quant temps podrien controlar de manera efectiva les forces de seguretat de l’Estat? Grans infraestructures, de ben segur. Però poca cosa més. La segona pregunta que caldrà fer-se és: quants catalans i catalanes mobilitzats de manera permanent caldrien per garantir el control del territori? Segurament menys de dos-cents mil.
El control del territori, el Primer d’Octubre, va estar en mans de la Generalitat de Catalunya i del poble català
Estirant aquest fil, m’agrada recordar que el reverend Jesse Jackson sempre afirmava que "una minoria organitzada és una majoria política". És exactament això. Durant el procés ens vam conjurar per ser el 50% més u. En aquella escomesa era important ser la majoria absoluta. Es volia fer tot amb una gran pulcritud; no només havíem de guanyar, sinó que volíem guanyar fent-ho bonic, essent els millors de la lliga de les nacions esguerrades. Crec que hem après que no cal ser la majoria absoluta; cal ser la majoria, és clar, però cal tenir en compte que qualsevol persona que no sigui independentista no és, automàticament, algú que hi és en contra. No som conscients de fins a quin punt hi ha centenars de milers de persones a Catalunya a qui aquesta qüestió els és indiferent, mentre no els afecti. Es tracta de mobilitzar el màxim de partidaris de l’Estat català bo i mobilitzant el mínim de partidaris de l’unionisme. Crec, en aquest sentit, que el pròxim govern del PP i Vox hi ajudarà, i molt. Molts equidistants prendran partit i molts d’altres s’inhibiran.
Una altra cosa que hem après és que molts independentistes, com alguns animals, són capaços d’hibernar. Desconnecten, però no moren ni es fan espanyols. En aquest sentit, les dades darreres del CEO indiquen un reforçament del sentiment independentista a casa nostra, sobretot entre els joves. Per molt que alguns pretenguin girar full, la frustració davant un Estat hostil i un règim autonòmic que no resol els temes més elementals (habitatge, infraestructures, finançament, seguretat, ensenyament, etc.) torna a demostrar que, amb un Estat català independent, tindrem més oportunitats de resoldre aquests temes i viure millor. La manifestació de la darrera Diada també va aplegar més gent que els anys anteriors. I totes les enquestes indiquen que és probable que hi hagi una majoria absoluta independentista al pròxim Parlament de Catalunya (encara que no sigui plenament operativa per les raons que tots sabem). Per tant, qui pretengui enterrar definitivament el Primer d’Octubre i considerar-lo el cant del cigne dels catalans, va ben errat. Com deia Francesc Pujols, "el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors".