Que el preu de l’habitatge de propietat i el del lloguer estan impossibles per a bona part de les classes mitjanes és una evidència incontestable. Així que intervenir per corregir aquesta anomalia és una obligació per a tothom amb un mínim d’estricte sentit de justícia social. I aquí és on el nosurrendisme nostrat grinyola i es reconeix inconscientment hereu del centredreta català contemporani.

No sempre havia estat així. O no pas totalment així. Només cal evocar la Unió Democràtica de Carrasco i Formiguera davant la Llei de Contractes de Conreus del president Companys. La Lliga Regionalista —la dreta nostrada— hi va votar en contra. Però no Unió, que per boca del diputat Pau Romeva apel·lava a la seva doctrina social tot i els problemes —deia el d’Unió— que pogués ocasionar la seva aplicació.

Estem exactament aquí. Intervenir malgrat la col·lisió amb un dret de propietat propi de totes les democràcies liberals. I és obvi que es poden produir anomalies com en temps pretèrits havia advertit Romeva. Si bé no exactament en la direcció que indicaria la CUP. Més aviat per no desprotegir el modest propietari davant els impagaments dels llogaters. Un maldecap per a més persones i famílies que no es vol reconèixer. Cada família que ha llogat el seu pis i que viu un calvari d’anys i panys per recuperar-lo és una nafra que haurien de compensar immediatament els poders públics. Les classes mitjanes —el gruix del país— també són classes treballadores i populars, redeu!

Altri és l’enèsima farsa del nosurrendisme tronat a les Corts espanyoles. Votar no a la Llei de l'Habitatge i justificar-se al·legant que envaeix competències autonòmiques. Una falsedat que amaga que estan a anys llum de la doctrina social que invocava Romeva. Clar que quan de tu només es pot esperar que arrosseguis banderes per tota patriòtica i gloriosa aportació, tot està dit.

El cert és que poques lleis com aquesta dibuixen uns blocs tan clars entre dreta i esquerra. EH Bildu, Compromís, ERC, Más País, Unidas Podemos i PSOE a favor. La resta, en contra. Inclòs el PNB, que sempre ha estat un partit a la dreta. Ara i sobretot abans, dreta confessional. Això sí, prou democràtica per no abraçar el franquisme, que no tothom pot dir el mateix.

Òbviament, a la Llei de l'Habitatge se li poden fer esmenes. Els anticapitalistes també hi van votar en contra. Però per defecte. Consideren que es queda curta. Cap sorpresa.

L'embafador és l'actual populisme agitador de banderes i essències que invoca ‘ñordos’ i viu immers en el caïnisme, un llast per a tota victòria de país, per sumar i empatitzar. Així mai no s’ha construït res. I, en canvi, es pot fer malbé tot. Sobretot en un país tan poc ètnic, tan poc pur com Catalunya.  Ja no ho era en època de Macià, no diguem ara. Ignorar que tant país i tan vital és Santa Coloma de Farners com Santa Coloma de Gramenet és senzillament renunciar a la victòria.

Una derivada de la complexitat de l’assumpte és que els republicans, si volen un dia aspirar a ser un SNP, han de ser un veritable partit del 80 %. I, per tant, també els garants del benestar de les classes mitjanes. De les seves mancances i patiments. De les seves alegries i satisfaccions. D’entendre, per exemple, que el gruix de persones que hi ha rere aquestes 650.000 empreses —la immensa majoria ja no mitjana sinó petita empresa— també s’han de sentir acomboiades per una formació progressista amb vocació de construir àmplies majories amb el país sencer al cap.