Ara que l’Eva Baltasar ha guanyat el prestigiós Médicis Étranger amb Ocàs i fascinació (Club Editor) i que fins i tot l’entranyable estol de cretins que conforma la intel·lectualitat parisenca ha vist amb bons ulls una obra de la nostra tribu (sempre a contracor, ho recordava l’editora Maria Bohigas, sense aclarir que la voluntat dels nostres veïns del nord sempre ha estat la d’anorrear-nos), valdria la pena reflexionar sobre allò que els cursis anomenen l’estat de la nostra literatura i que, si em permeteu la falsa humilitat i una certa patxorra, escriuré sense cap mena de pretensió científica i des de la simple perspectiva d’un addicte a la lectura. De fa un lustre, per raons podcastianes que alguns deveu conèixer, em dedico a llegir la cosa nostra de forma un pèl compulsiva (intentant fer honor a la narrativa, però també a gèneres dels quals ni Déu xerra, com ara el teatre o l’assaig musical); des de la perspectiva d’un omnívor esnob, gosaria dir que la nostra novel·lística té bona salut.
De fet, que els lectors europeus més desvetllats premiïn un llibre com el que esmentava a l’inici (al meu entendre, el millor de la creadora... sense passar de la mera correcció), resulta una magnífica notícia. Pel meu gust, les obres de gent com ara Toni Sala, Núria Perpinyà, Josep Lluís Badal i Joan Jordi Miralles, per posar-ne només uns quants exemples, em semblen infinitament superiors a la de l’autora de Permagel. Però això tant li fot, perquè el simple fet de poder anar pel món exportant-hi un llibre que exercita la poesia narrativa decentment i que toca les tecles que demana l’actualitat política (en aquest cas, la crisi de l’habitatge o el problema de l’exclusió social) perquè al lector li agafi una catarsi típicament petitburgesa, com deia, ja ens farà quedar bé. Dit això, cal recordar que l’èxit de Baltasar no s’hauria donat sense la consolidació, ara farà una vintena d’anys, d’un sistema d’editorials independents d’altíssima qualitat al qual faríem bé d’alimentar perquè no defalleixi.
Resulta un fet innegable que Catalunya té un panorama literari que podria equiparar-se al de la majoria de les civilitzacions del món (amb catàlegs de primera, com els d’Adesiara, Angle, L’Altra, 84, i editorials de poesia, com ara laBreu, que ja voldrien tenir els ianquis) i una colla de novel·listes la mar de desvetllats. Si em permeteu dir-ho d’una manera un pèl massa col·loquial, opino que la millor notícia en aquest àmbit és que la penya cada dia escriu més bé. A pesar de les nostres malalties nacionals (a saber, l’autoodi i la nostàlgia), puc afirmar a dreta llei que l’estat de la llengua literària és avui molt millor que el de fa cinquanta anys o fins i tot més. El lector em dirà que troba a faltar tòtems com ara Rodoreda o Calders, però li puc assegurar que —d’aquí a lustres, quan la providència ens allunyi de la dispersió d’aquest present— redescobrirem alguns llibres d’ara, molt sovint ignots, i no entendrem com n’hem pogut passar olímpicament. La posteritat, ja ho sabem, exigeix perspectiva...
És un fet innegable que Catalunya té un panorama literari que podria equiparar-se al de la majoria de les civilitzacions del món
No obstant això, la gran paradoxa del nostre present literari és que (bo i insistint en la notable mitjana qualitativa dels textos publicats) la majoria de les novel·les que m’estic empassant són una puta llauna, car tenim uns autors, autores i autoris que han confós l’art d’escriure una novel·la amb anar al psicòleg. Dins del gènere que jo anomeno llibroteràpia, podreu trobar milers de volums en què els protagonistes s’exerciten a explicar-nos el seu altíssim nivell de precarietat (una pobresa molt de Primer Món, del tipus "vaig estudiar Història de l’Art i tinc un màster en Museologia, però curro al Veritas") i tones de volums en què se’ns fot una tabarra monumental sobre les crisis dels quaranta, dels cinquanta i etcètera... tot fent metafísica sobre com n’és de dur afrontar la menopausa o haver de deixar els fills amb l’ex sabent que no ets prou bon pare; tot plegat, una sèrie de temes que confonen el viscut amb l’interès literari. Estimats novel·listes; volem històries, no acompanyar-vos a teràpia!
Que ningú no s’esveri. Com demostra l’exemple d’Ocàs i fascinació, hom pot emprar situacions vitals per inventar un relat fantasmagòric la mar d’eficaç. Però, dissortadament, hi ha molts autors nostrats que aprofiten la castració nacional per colar-nos unes bíblies tremebundes sobre el seu mareig existencial. Estimada Meritxell, estem amb tu; però si amb una certa edat encara no saps si t’agrada més la petxina que el carabassó... i això et genera antinòmies pensamentals, filleta meva, fes el favor de guardar-te-les al dietari. Tu també, caríssim Josep Miquel; has d’entendre que sortirem a fer les cerveses que calgui per consolar la teva persona física, però, pel que més vulguis, no ens demanis que ens halem l’enèsima disquisició sobre com et costa arribar a comprometre’t amb una altra persona sense cardar-li el salt amb una joveneta. Insistiré fins a la nàusea; estimats novel·listes, els vostres llibres ens han de fer barrinar, no tenir ganes d’abraçar-vos!
Sé molt bé que els escriptors del país s’enutjaran a causa d’aquest article i estic segur que molts arribaran a perseguir-me per l’Ateneu, tot cridant que el seu últim llibre no cau en aquesta banalització amb la qual me’ls acabo de cruspir injustament. Penseu el que vulgueu, perquè jo us continuaré llegint religiosament, encara que n’estigui fins als picarols de tanta lliçó de vida pretesament edificadora. Penseu-hi bé, adorats narradors; per fer de ploramiques o de virtuosos de la pobresa... ja tenim els polítics! De vosaltres n’esperem quelcom més, mantenir l’esperit de la nació, fer-nos volar més enllà de les circumstàncies i fins i tot, per què no, provocar-nos un joliu somriure. Si ho feu una mica millor, només una miqueta, ja veieu que fins i tot els gavatxos us acabaran regalant un tros de la seva Tatin. Qualsevol cosa que vingui d’aquesta gent ha d’ésser menyspreada com a molt sospitosa, però ara no vindré jo a fotre-us enlaire una setmaneta d’orgull patriòtic...