Al bar de la cantonada, a sota de casa seua, a Mollet. Allí, lo qui fou entrenador del Barça femení de futbol durant 11 anys (del 2006 al 2017) —havien de ser justament 11— li va etzibar: "seràs un emblema del club, marcaràs un abans i un després". I ben convençut que li ho va dir. Ni la mateixa Alèxia s'ho va creure, però Xavier Llorens va ser un visionari. Considerat lo gran arquitecte inicial de l'actual projecte, res de tot això no hauria passat si ell no hagués aparegut en aquell bar un dia de 2012, quan la secció encara no era professional. Junts van guanyar 7 dels 38 títols que Alèxia ha acabat aixecant amb la samarreta blaugrana.
Podríem seguir parlant de xifres (en los darrers dies se n'han esmentat moltíssimes: trofeus, partits jugats amb lo club de la seua vida, gols, rècords) però lo millor d'Alèxia és que no se la pot comparar amb ningú i això ja mos ho diu tot. Comptarem l'era del Barça femení amb anys abans i anys després d'ella. Va començar jugant en camps de terra, amb un centenar de persones entre el públic —los familiars i poca cosa més— i ha acabat amb un Camp Nou ple corejant lo seu nom. És un símbol tan gran, la seua figura transcendix tant l'esport que, alhora, sabria greu que no es tingués prou present lo que és: la millor jugadora de futbol del món. Lo seu ofici.
Amb aquella discreció que la caracteritza i que la fa ressaltar encara més, ha sabut portar el pes d'una corona que potser no buscava, tot i merèixe's, i s'ha convertit en una icona de la revolució del futbol femení, no només del Barça. Ha honorat amb fermesa i dolçor lo nom de son pare, Jaume Putellas (qui la va portar al Camp Nou per primera vegada), una absència que sempre l'acompanya i que l'ha empesa més enllà de la seua pròpia autoexigència. L'entorn familiar l'acomboia amb la mateixa prudència i estima i a totes se mos ha posat la pell de gallina quan hem vist a sa mare i sa germana —Eli i Alba— emocionades mentre l'eterna capitana aixecava Pilotes d'Or, o quan son tiet Ricard li fa aquell característic petó al front des de la grada estant, a peu de gespa.
Alèxia és un símbol tan gran, la seua figura transcendix tant l'esport que, alhora, sabria greu que no es tingués prou present lo que és: la millor jugadora de futbol del món
Ha parlat més al camp que a fora, però té frases lapidàries que també han marcat època, com lo seu mític "Se acabó", que va desencadenar la revolta definitiva contra Rubiales i que dona nom al documental de l'ebrenca Joanna Pardos que va acabar guanyant l'Emmy Internacional, o el ja memorable "no hi ha distància", per a reivindicar la qualitat i dignitat del seu ofici i per a refermar que aquells canvis havien arribat per quedar-se, que es pot ser dona i viure del futbol. Que la pedrera també s'escriu en femení, com ho demostra el relleu que ja despunta i que la fa marxar una mica més tranquil·la. La seua ascendència va més enllà dels terrenys de joc i no només ha estat líder dins lo vestidor, sinó també referència per a xiquets i xiquetes que amb il·lusió s'hi emmirallen pensant en lo futur i per a dones que amb orgull la miren i hi veuen un hipotètic passat que no va arribar a ser i que ara és real gràcies a esta generació.
Dius que t'has buidat. Ho sabem, són vasos comunicants i a natros mos ha omplit. D'alegries i de somnis. Des d'aquell 16 juny de 2013, amb lo teu genial gol contra el Saragossa que mos va donar la primera Copa de la Reina, fins a la darrera Champions assolida, lo teu talent ha sobrevolat estadis i ha parlat català i teua presència serena i forta ha construït uns fonaments que ara ja s'endevinen inamovibles, malgrat la faenada que encara queda per fer. La teua ha estat una història perfecta, com lo teu final culé, com perfecte és l'emocionant vídeo de comiat que algun dia sabrem qui et va fer —tot i que en tenim una lleugera i feliç sospita— i que esdevé gairebé un curtmetratge de culte (també triant directora i guionista de confiança ets la millor).
Per totes les que van precedir-te. Per les que seguiran les teues passes. Avui som natros qui et fem reverència a tu, que vens de les estrelles, com diu la lletra de la cançó de Rosalia que tan bé t'acompanya en este adéu. Unes magnòlies que són símbol de noblesa, dignitat i perseverança. Se t'escau com un guant la flor que ha estat banda sonora d'este comiat que no volíem, però que tu tenies tot lo dret a triar. Ara, quan un dia de partit no hi sigues, recordarem que ets i sempre seràs la nostra onze. Continua portant l'escut al pit, te protegirà el cor.