Fa cosa d’un any, em vaig trobar amb un exprofessor d’universitat al supermercat. Vam estar xerrant mentre fèiem cua a la caixa. Quan ja feia una estona que enraonàvem, em va dir que sabia que soc catòlica, i que potser em faria il·lusió saber que s’havia convertit. La conversa va continuar fora del supermercat. Vaig voler saber els detalls d’aquella caiguda del cavall i ell va estar disposat a explicar-me’ls. Es veu que havia viscut la mort d’un ésser estimat i que el funeral de la persona en qüestió havia estat un funeral laic, si és que això pot existir. “Aleshores em vaig adonar que la meva idea de la mort n'era una altra”, va sentenciar. Estirant el fil d’aquesta idea de la mort, suposo, va trobar-se amb una altra idea de la vida.
La conversa de supermercat em va fer pensar en com la secularització de la societat ha falcat la idea que després de la mort hi ha el no-res i, falcant-la, precisament perquè el no-res no és fèrtil per a explicar-nos, ha convertit la mort en un tabú. També em va fer pensar en com aquest tabú furga i aprofundeix la ferida del dol, que sempre té una part d’íntima que el col·lectiu no pot ni explicar, ni pal·liar. C. S. Lewis va escriure a A grief observed, un llibre que versa sobre el dol per la mort de la seva dona, que “No hi ha res que puguis fer amb el patiment. No pots compartir-lo, ni tan sols pots descriure’l. El dolor veritable és mut”. I acceptant aquesta veritat íntima, l’eina que hem escollit col·lectivament per bregar amb la mort ha estat un silenci eixorc.
La conversió del qui havia estat el meu professor va ser conseqüència de cercar les respostes que el tabú i el silenci no podien brindar-li. Avui, les xarxes van plenes de columnes i fils teoritzant sobre la simbologia catòlica i la revifalla de l’espiritualitat. Però la fe no són uns símbols, ni un imaginari. Ni tan sols és només una identitat. Descobrir que hi ha un Déu que ens és Pare i ens estima és un terrabastall, un canvi en la persona d’arrel que, de fet, funciona d’una manera força semblant a com ens afecta la mort d’un ésser estimat: ens fa advertir que tot és circumstancial. Que la nostra vida a la Terra és circumstancial. Que qui escriu aquest article és circumstancial. Però que entre totes aquestes circumstàncies, hi ha alguna cosa que perdura, que resisteix l’embat del canvi constant, i que ens sosté també, sobretot, quan el dolor és tan veritable que és mut. Viure una mort de prop té el mateix potencial per a endreçar-nos les prioritats que la proximitat amb Déu. Pensant en la relació que hem tingut amb qui ja no hi és, en allò que n’enyorem, en tot el que hauríem pogut fer millor, dotem d’importància unes coses i entenem que n’hi ha d’altres que, a la llum de la nostra mortalitat, no en tenen tanta.
He publicat aquesta columna conscient del dia que és, i conscient que avui com cap altre dia hi ha qui pensarà en uns noms i cognoms concrets amb enyor, que és una de les maneres més pregones d’estimar
Fa uns dies, fent scroll a Instagram, vaig trobar-me amb el testimoni d’un pare que s’havia convertit arran de la mort de la seva filla de disset anys. Relatava que, durant el procés de dol, s’havia llegit Mere christianity, també de C. S. Lewis, i que l’explicació que l’escriptor hi fa de Déu l’havia meravellat. “Déu és un Pare, i també és un Fill, i també és un amor que existeix entre el Pare i el Fill”, deia simplificant Lewis. Això li va fer entendre que ell era un pare, i que la seva filla era a l’altre costat de la mort, i que l’amor que ell encara li tenia i l’amor que sentia que la seva filla encara li tenia evidenciava que hi havia alguna cosa més. De fet, a A grief observed, C.S. Lewis també hi escriu que “la mort no m’ha pres res del que realment m’importava de la meva dona, només l’ha deixat fora del meu abast. Això és tot”.
A ulls dels escèptics, aquesta idea de la mort que duu implícita l’existència de la vida eterna sempre ha estat vista com un consol generat per l’home. Com una manera de facilitar la brega amb un dolor que, quan apareix, ho atropella tot. En realitat, la possibilitat de la vida eterna ni estalvia el dolor, ni escurça el dol. “Estimar és exposar-se. I patir per amor no és un fracàs: és un senyal que ha estat veritable”, segueix Lewis. Essent així les coses, la creença en la vida eterna no fa menys veritable l’amor per qui ja no hi és, ans al contrari: el fa més veritable perquè el fa encara més fèrtil. Perquè hi dona un horitzó i perquè obre les portes a establir un compromís amb Déu i amb un mateix sobre la manera com ha de ser viscuda la vida. No facilita la brega, ni amoroseix el dolor: hi dona un sentit sobrenatural que, sense estalviar-nos ni una engruna de patiment, ens ofereix la possibilitat de transformar-nos d’arrel.
L’amor que ens queda quan l’altre ja no hi és fa de recordatori que el nostre cor no està fet per a aquest món, per això l’experiència de la mort pot afavorir conversions. Per això diuen que Déu aprofita totes i cadascuna de les escletxes. He publicat aquesta columna conscient del dia que és, i conscient que avui com cap altre dia hi ha qui pensarà en uns noms i cognoms concrets amb enyor, que és una de les maneres més pregones d’estimar. M’ha semblat que tornar a fer pública una idea de la mort fora del no-res és una manera de matar el silenci que, en nom del respecte vers la no-religiositat –o fins i tot no-espiritualitat– del comú, ens empresona amb el nostre propi patiment i ens impedeix de posar-hi mots per compartir-lo. El tabú en qüestió té un punt d’irremeiablement irònic, la veritat, perquè si hi ha res que uneix la humanitat és la certesa que un dia el nostre cos deixarà de funcionar. Avui, però, els cristians celebrem que la nostra vida no és la vida del nostre cos perquè, gràcies a Déu, la nostra idea de la mort n’és una altra.