Un país normalitzat no triga dos anys a aplicar una llei, ni troba jutges regatejant-la i malinterpretant-la per motius polítics, o manifestant-s’hi en contra fins i tot abans de la seva aprovació. Catalunya i Espanya no han normalitzat les seves relacions, ni s’ha normalitzat la societat ni la política: el que s’ha fet, el que s’ha aconseguit, és normalitzar el fet de circular per l’Estat sense por que et detinguin pels fets associats a l’1-O. No s’ha normalitzat absolutament res més. Fer política independentista encara serà objecte de persecucions i abusos per part d’Espanya (com ho ha estat sempre) i tant els governs com els tribunals estan preparats per provar d’imposar la seva concepció autoritària de la democràcia davant de qualsevol nou intent d’emancipació nacional catalana. Una altra cosa és que s’hagin quedat amb menys eines, tant jurídiques com polítiques, per fer-ho. I una altra cosa és que, pel que fa als protagonistes de l’1-O, hagi quedat clar que l’Estat va actuar de manera antidemocràtica i il·legal. Dit d’una altra manera: una altra cosa és que hagi quedat demostrat que fer un referèndum unilateral és perfectament legal, o, com a mínim, no penalitzable.
Va ser Jordi Turull qui la setmana passada va confessar que, durant l’estada a la presó, una autoritat li va lliurar un paper per signar en què se li suggeria (a ell i a altres presos polítics) que si renunciaven a la unilateralitat tot aniria molt millor per a ells. No hi ha cap país normalitzat on això passi. No hi ha país sense un conflicte greu pendent on això passi. Però el més important és el fet al qual se’ls suggeria renunciar. Ningú no els suggeria que deixessin de ser independentistes, o catalanistes, o de provar de canviar l’statu quo o de trobar una sortida democràtica (pactada) al conflicte, no. Se’ls demanava una renúncia explícita a la unilateralitat, fet que pot voler dir dues coses: o bé que consideraven que la unilateralitat era un excés, una manera massa intolerable de forçar les lleis vigents... o bé que la unilateralitat havia encertat la via. L’escletxa. Allò que realment fa viable, i no inviable, la pretensió.
Fer un referèndum unilateral és perfectament legal, o, com a mínim, no penalitzable
No hi ha cap resolució als tribunals europeus que hagi titllat el referèndum d'"il·legal". De fet, l’única instància europea que va fer alguna referència a la legalitat o il·legalitat de la via unilateral va ser l’Assemblea del Consell d’Europa, que va deixar escrit que calia reformar o reinterpretar els delictes de sedició i de rebel·lió (aquells l’aplicabilitat dels quals Marchena ja havia considerat, tot introduint la creativa tesi de la "violència atmosfèrica") en un sentit coherent amb la despenalització de la convocatòria de referèndums no autoritzats, aprovada una dècada abans. És a dir, Europa deia que si la convocatòria unilateral no era penalitzada, aleshores no podia ser perseguida penalment amb delictes de presó. Després va venir la malversació i les interpretacions retorçades que en va fer el Tribunal Suprem, superades per la llei d’amnistia, però el cas és que la unilateralitat ha quedat lliure de pena i que en cap cas Europa la considera punible de la manera com ho va castigar Espanya. Això pel que fa a la legalitat, que no és poc; però encara és més important veure que, políticament i de cara al futur, aquest és el veritable taló d’Aquil·les. Allò que va funcionar. Allò que gairebé ens dona la victòria definitiva.
De vies n’hi ha moltes i, si al davant hi ha un país civilitzat, sempre és preferible la via pactada. Fins i tot, si Espanya fos més llesta, no li caldria pactar un referèndum d’autodeterminació si realment fes una proposta plurinacional o, com a mínim, respectuosa amb l’Estatut votat pels catalans. Sens dubte, això sí que pacificaria el tema. Però durant nou anys no hi ha hagut ni una sola proposta, ni una sola via alternativa plantejada que permeti pensar en una possible aposta pel diàleg. Només s’ha dialogat sobre com trencar les eines dels jutges per castigar abusivament els independentistes, res més. Catalunya no només continua infrafinançada, condicionada competencialment, escapçada en el seu autogovern i condemnada als designis de la capital de l’Estat, sinó que a més ara és un país castigat, reprimit i estomacat per haver gosat fer passes a través de l’única escletxa. Després de la victòria de l’amnistia, i després del que ha succeït (i, sobretot, del que no ha succeït) aquests nou anys, aquesta escletxa s’ha eixamplat. No és una autopista lliure de peatges, però un peatge es paga i ja està. Si realment ara és l’hora de tornar a la política, aquest factor mai no s’ha d’oblidar.