Pedro Sánchez arriba tocat a l'aniversari dels set anys. Ha superat Rajoy, és a un any d'igualar Aznar i encara que els socis no veuen a prop el final, la tensió es materialitza en diverses crisis tangibles acumulades. La investidura va arribar amb la ràbia visceral de la dreta perquè en aquesta votació estaven tots els elements contraris a la seva actual naturalesa. Esquerra, nacionalisme, independentisme i el mateix Sánchez. L'oposició i el caràcter del president han aconseguit despertar una ira polaritzant i perillosa contra ell. No ho ha tingut fàcil i hi ha arguments de sobra per criticar la debilitat penal de les causes que afecten la seva dona i el seu germà. Ambdues acabaran al banc dels acusats. I encara que costa imaginar una Sala de tres magistrats confirmant una futura condemna amb els paradigmes actuals, els artefactes judicials estan dissenyats per a la durada de la legislatura i van causant estralls.

El problema real de l'executiu es diu cas Koldo i a dins hi ha el tèrbol paper de Leire Díez. El PSOE no està sent capaç de dimensionar la mida de la crisi. A una setmana de l'esclat, no hi ha resposta de partit ni de govern. Volen saber la veritat —diuen— i la militant encara no ha estat citada a declarar a Ferraz. Ho faran aquesta setmana probablement, però cada dia desgasta. A més que l'expedient informatiu no implica sancions, ni conseqüències immediates. A Ferraz creuen que el silenci els protegeix i només amplifica el soroll. La falta d'expulsió de la regidora indica que no hi ha tallafocs. I si no n'hi ha, deixa obert el dubte que potser no poden posar-lo.

Feijóo, instal·lat en l'acció política de fer caure Sánchez, no pren el vol

Hi ha una apagada en la iniciativa del govern espanyol. Que fos Junts qui fa una setmana va exigir la presentació de pressupostos visualitza com ha perdut gran part del control de la iniciativa legislativa i de l'estat d'opinió. Paradoxalment, l'agenda que més mal ha fet a Sánchez és la que pot salvar-lo a curt termini. La ponència del Constitucional és contundent en les seves conclusions. La primera llei d'amnistia en democràcia serà constitucional, no arbitrària i un pas necessari per superar les tensions a Catalunya i les conseqüències del procés. Les finalitats es fan per un motiu polític legítim, legal i jurídicament raonable. Un encaix constitucional que, a falta de la deliberació i la fallada, deixa el PP amb un nyic-nyic que només el desgasta en la construcció de l'alternativa.

Davant de la paràlisi executiva hi ha la falta d'encerts de l'oposició. Alberto Núñez Feijóo, instal·lat en l'acció política de fer caure Sánchez, no pren el vol. Convocar la manifestació de diumenge vinent sense la iniciativa parlamentària de la moció de censura encoratja els quadres de VOX —ja al carrer— i contradiu el seu argumentari. Si la democràcia està en escac, només la moció és coherent. Deixar-ho en un passeig per la plaça de Colom és un reloaded del que va fent els últims dos anys. Al PP les enquestes li llancen una pregunta. Tanta hipèrbole per a què? Feijóo no destaca com a líder de l'oposició ni és capaç de visualitzar l'alternativa de govern. La moció forçaria Sánchez a respondre per la claveguera de la seva militant Leire Díez. Però també assumeix un risc que Feijóo tem. La seva oferta d'avançament electoral implica aconseguir majoria absoluta o un pacte amb la ultradreta, una terna que genera anticossos en la totalitat de l'arc parlamentari. El PP no vol repetir el seu juliol negre del 2023, reflectit en la solitud parlamentària que l'acompanya. Per això el final de temporada acumularà totes les tensions, però és molt difícil que faci saltar cap disparador definitiu en les tres setmanes que queden de plens.