Catalunya es troba en una situació de desori polític i moral que recorda, en molts aspectes, el que hi havia fa un segle, abans de la Guerra. Els esforços que el país ha fet per guanyar sobirania contra la resistència numantina de Madrid han acabat socarrimant les estructures de la societat, pràcticament fins a la base. El país està deprimit i es va fragmentant a remolc de retòriques grandiloqüents i de debats artificiosos, que no serveixen per adreçar cap problema col·lectiu.
La distància entre la gent i els partits s’ha fet tan gran que la vida pública és, des de ja fa força temps, l’agent més important de desesperança i fanatització. En el seu afany per dissimular la poca legitimitat del règim del 78, els polítics i els diaris s’aferren a les fórmules segures dels vells temps d’una forma cada cop més afectada i més estèril. El món ha canviat i a poc a poc es va veient que intentar tornar als anys daurats de l’autonomisme és una quimera fins i tot més dissolvent que arriscar-se a tirar endavant.
Igual que fa un segle, Catalunya es troba atrapada entre la nostàlgia del passat i la incertesa del futur. Com va passar llavors, les onades migratòries estan convertint el país en un polvorí, mentre el soroll de la política i el periodisme treballen per estabornir la intel·ligència i el pensament. És curiós, perquè Catalunya no havia tingut mai un poble tan capacitat per pensar, que sabés llegir i escriure tan bé la seva llengua. Fa un segle, la modernització del català va ser la taula de salvació del país, després de l'ensorrada provocada per la Guerra. Ara la llengua ens hauria d’ajudar a evitar una altra ensulsiada o, si més no, a pal·liar-ne els efectes.
La defensa del català és l’únic salvavides que tenim, i que tindrem, si tot se’n va en orris
Com més va, més em sembla que la defensa del català és l’únic salvavides que tenim, i que tindrem, si tot se’n va en orris. Catalunya està sola en una Europa que s’enfonsa, i aquesta vegada, si tot peta (o quan tot peti), no vindran ni els americans a salvar l’Estat espanyol. De vegades, és millor abaixar el llistó. Agafar-se fort a les coses segures i deixar que passi el mal temps, sobrevivint de la millor manera. Les institucions autonòmiques no tenen solució. Sílvia Orriols és un referent més simbòlic que polític, ni que sigui perquè la política d'un partit, i molt menys d’un país, no pot dependre d’una sola veu.
En la llengua hi és tot. Una història més antiga que la de l'Estat espanyol i el motor de les llibertats i el benestar recent. De la llengua, en depèn l’economia, el model social i l’esperança del país. Per més que els partits s’entestin a tenir grans debats ideològics, els catalans estem lligats de mans i peus, en termes polítics. Des del franquisme que no teníem tan poca capacitat d’influir, col·lectivament, en els afers de l’Estat i del nostre país. No té sentit esverar-se per problemes que no podem resoldre i encara menys fer servir la ideologia com a excusa o entreteniment de caràcter futbolístic.
En les èpoques d’incertesa, la política dels països tendeix a quedar reduïda als seus valors existencials. Igual que Espanya ha sacrificat la seva democràcia a la unitat, o que els Estats Units està centrant tota la seva geopolítica en els diners, o que Israel ja només confia en la força de l’exèrcit, Catalunya ha de fer palanca amb la llengua. Posar tota la força en el català no dona la tranquil·litat que dona posar tota la força en alguna ideologia, però és l’única manera d’acceptar la incertesa i d’afrontar-la. La llengua és l’absolut de Catalunya, el seu valor existencial, el motor essencial de la seva política, l'única cosa que pot impedir que acabem odiant-nos absurdament, igual que fa 100 anys.
En el fons, Orriols és el símbol més cridaner i més incòmode d’aquest fet: que, sense la llengua, tot el país trontolla. Per això fa tanta por i per això genera tants anticossos. Orriols recorda que l’únic valor polític que no pot ser mai absolut és el relativisme. En realitat, les seves opinions sobre l’islam tenen molta menys importància, i molta menys força electoral, que l’actitud lingüística que traspuen. Fins que els partits del país no entenguin això, serà una veu en el desert, però l’única veu que escoltaran molts catalans, encara que no la votin o que li tinguin una tírria bíblica.
Com hauríem d'haver après al segle XX, en les èpoques difícils és quan l’element místic o irracional de la política emergeix i posa a prova l’ànima de les nacions. A la llarga, quan el món occidental surti del seu purgatori, de l’única cosa que ens en recordarem és del que haurem estat capaços de fer per defensar la nostra llengua —si és que estem en condicions de poder recordar encara alguna cosa. Ni tan sols el PSC es podrà escapolir d’aquesta lògica, per no parlar dels partits processistes, que seran els primers d'evaporar-se. La veu d’Orriols és només una expressió de la memòria del país que es resisteix a acabar a la paperera de la història.