Criticar, fins i tot amb acritud i mala educació, àdhuc fregant allò que no sona, és legítim, desagradable per a l’afectat i, potser, per a bona part de públic, però, al capdavall, legítim. Fins i tot és necessari en una societat democràtica, per a la formació de la seva opinió pública sense els biaixos indesitjats que suposaria una monofont d’opinió i d’informació. Avui dia, les xarxes, malgrat que són un paradís idoni per als covards, anònims, bots i tanoques en general, constitueixen un medi ambient idoni per a la confrontació política, social i cultural. Com sempre, depèn de l’interès, aliè a la megalomania, que tinguin els protagonistes dels debats.
Dit això, resulta una obvietat que tenir un dret no suposa l’obligació d’exercir-lo. Més encara quan qui parla és un dirigent o referent de la comunitat. Carme Forcadell, persona que no ha pagat res personal per cap incident polític, oi?, pot ser xiulada i esbroncada per part de gents que en l’independentisme, a més de grans sacrificis —desconeguts—, sembla que ho tenen tot pagat i disposin d’una expenedora de carnets del seu independentisme, l’únic vàlid sota la capa del sol. Això per descomptat. Que es xiuli Forcadell —com a epítom de la denigració d’“autonomista” per part dels fa poc temps companys de viatge— certament és un dret. S’equivoquen els que creuen que no és un dret i ho titllen d’il·legítim. Serà, potser —dependrà de l’òptica personal— erroni, però no és de cap de les maneres un exercici impropi d’un dret.
El desconcert per la pràctica institucional de l'1-O, a causa de greus errades en l’anàlisi de la situació i la menysvaloració de la reacció espanyola, ha esdevingut estupefacció paralitzadora, una mena de feridura col·lectiva
En aquesta lògica insubornablement democràtica, la crítica, també la retorsió, resulta igualment legítima: es pot arribar a invectivar a qui està pendent de judici per corrupció (i a alguns que ja tenen costum de formar part del seguici habitual), a qui quan tenia el càrrec no va fer res del que diu que s’ha de fer ara o contrarestar els censors de guàrdia. Res a dir, tampoc.
Bé sí, quelcom a dir. Fa pena. Molta pena. Els que es creuen els reis del món per civilitat i pacifisme deixen el pati comú de la convivència com un femer. Orgullosos han de trobar-se a si mateixos en la glòria del seu mòrbid egocentrisme. No només cap a dins de casa, sinó cap enfora, on la riota en dosis massives va que vola.
L’espectacle gratuït, de festival de trets al peu, d’errors no forçats, clama al cel. El desconcert per la pràctica institucional de l'1-O, a causa de greus errades en l’anàlisi de la situació i la menysvaloració de la reacció espanyola, ha esdevingut estupefacció paralitzadora, una mena de feridura col·lectiva, en àmplies capes del moviment independentista, en el costat dels abrandats, és a dir, de qui imparteix doctrina i consignes, però sense els mitjans materials per dur-les a terme.
Potser convindria reflexionar abans d’obrir la boca.