L’altre dia, el meu mòbil va morir. Just el pitjor dia per a fer-ho. La sensació de sentir-te perduda sense GPS, aïllada, desprotegida i incomunicada és incòmode. I és que no podia comunicar-me amb les reunions per dir que no podria arribar perquè no tenia la direcció, ni em sabia cap telèfon mòbil per dir que algú anés a buscar els nens. Els telèfons fixos que conec són els de la botiga (que en aquell moment estava tancada per horari comercial) o els de casa dels meus pares, que justament no hi eren. Per sort, vaig recordar que estaven dinant amb el Petràs, el dels bolets, al Via Veneto (ja sé que queda molt pijo, no ho fan cada dia), i vaig demanar a un amable treballador de la FNAC perquè em busqués el número i em deixés un telèfon. Hauré d’anar a Apple Store. La meva cara era la de quan saps que aniràs a un d’aquells llocs energèticament rars. És com anar a urgències. Saps quan entres, però no quan en surts. Com pot estar sempre tan plena? El pitjor d’aquelles hores va ser no portar a sobre un llibre o una revista i haver de mirar al no-res. Feia temps que no agafava un metro sense aprofitar per contestar els mails i em vaig obligar a mirar què feien les persones que m'envoltaven. Sí, ells també estaven enganxats a la pantalla. Com que tampoc tenia música, que això em provoca molta ansietat, havia d’escoltar el que deien. Un exercici que em va fer pensar en les hores que es va passar en silenci la meva sogra, l’Anna Sallés, durant els sis mesos de presó que va passar als vint i pocs anys. Sí, comparar no tenir l’iPhone  actualitzat durant hores al que va patir ella pot semblar d’una superficialitat de manual i més quan ahir va fer mig segle de la mort del dictador. Però parlo de com omplim la nostra vida quan buida ens fa mal. Quan posem sons per no sentir la nostra veu interior. Justament ahir parlava sobre la mort de Franco i molt més amb la Marina Romero al MésNit de 3Cat.

Parlo de com omplim la nostra vida quan buida ens fa mal

Vaig estar vint hores sense WhatsApp! I desubicada per incomunicada. Quan qui t’està mirant d’arreglar el telèfon es converteix en el teu nou Déu. Imagina’t el que és quan un metge pot salvar el teu fill. Si és que al final tot el que es pot pagar amb diners acaba sent barat. No, no ens fem a la idea de com és de luxosa la nostra quotidianitat. Tens assegurança? El resultat és que tinguis mòbil o no sempre acabes llepant i pagant perquè juguen amb la teva por. Si l’has pagat quan se t’espatlla o te’l roben just en aquestes condicions i no entra a la pòlissa. O quan no tenen la peça que necessites fins d’aquí a una setmana.  Així que has de comprar-ne un de nou. Perquè, diguem-ho clar, la teva feina de freelance i d’influenciador no et permet cap marge de temps. Reciclar-lo i/o vendre’l només ho pots fer quan està arreglat. En fi, que tot és molt fàcil. I dono gràcies que aquest sigui el meu drama del dia. Sobretot quan, malgrat el miracle d’haver recordat l'ID d’Apple i el PUK, has oblidat la contrasenya del mail o d’aquella aplicació  que ja se t’obria màgicament… “Més que de tècnics, fem de psicòlegs”, em diu l’amable jove que m’atén. “Quant fa que ets aquí?”, pregunto. “Dos anys”. “I hauràs vist de tot, no?”. “Sí, sí. Molta gent amb atacs de pànic. Que menteixen dient que són els del creuer i que, si no els l'arreglem immediatament, el perdran. Que molts dels estrangers els diuen que arriben tard a l’aeroport i que no tenen la targeta d’embarcament i perdran el vol transoceànic…”. Les experiències són múltiples. Llavors és quan et sembla light el teu dilema. Com faré la meva secció amb la Laura Gonzàlez a Ràdio 4 sense guió perquè el tinc a les notes del telèfon vell? Com entraré a la presentació de Teams?

“Les cookies són bones”, m’explicava una experta en màrqueting quan van sortir. I és que ja no tenim intimitat ni ganes quan, per fi, tens l'iPhone 17 i només vols que estigui igual que el 13 que tenies. Sí, sí, a tothom li agradaria plorar amb els meus ulls. Però sense el mòbil no sabem ni quina hora és. Coses que he après? Que tornaré a portar sempre un llibre a la bossa. Total, ja tinc una edat en què també haig de portar les ulleres, així que no puc fer com molts dels joves, que surten només amb el mòbil i les claus, sense cartera ni DNI.  “Quan no tens allò que desitges molt, estima el poc que tens”, llegeixo a Alejandro Jodorowsky. Doncs no puc dir que vaig aprendre a degustar la tranquil·litat de la incomunicació. M’estic llegint el llibre Addictes al drama, i com molts fem de la queixa un leitmotiv vital. Emprant termes com sempre o mai per exagerar o engrandir les coses, que s’acaben convertint en la nostra realitat absoluta. Quan llegeixo aquests llibres sobre patologies, penso que les tinc totes! Passo de pensar que potser soc narcisista a que soc hipersensible en un nanosegon. L’altre dia reia amb els meus fills. “No vindrà ningú a la presentació del meu llibre”, els explicava preocupada. I al cap de cinc minuts, quan m’ho havien confirmat unes quantes persones més, vaig preocupar-me per si no hi cabien. Sí, soc d’aquells éssers que quan no tinc problemes me’ls invento. La meva família política riu perquè no sé posar límits, i jo al·lucino de com es barallen verbalment entre ells. Sense complexos per dir-se les coses pel seu nom. Jo soc de les que prefereixen callar, posar l’altra galta, dir frases metafòriques, anar de bona nena i sentir ira cap a mi abans de defensar el que em sembla just. Així que, com a fidel seguidora de la secció del Sergi Pàmies al programa Col·lapse, tinc el llibre d’Alba Cardalda, Com engegar a la merda de manera educada, a la motxilla. Per no cagar-la el pròxim cop que vagi a Apple.