Hi ha una cosa que cada vegada m'incomoda més: que la gent em truqui. Ja ho sé, abans no calia demanar permís per fer-ho. Hi va haver una època en què una trucada era una bona notícia. Ara només ho miro amb por que sigui de l’escola i que em diguin que un dels meus fills està malalt. Quan jo era petita, a casa sonava el telèfon (que estava al costat del sofà) i tots corríem a veure qui era. Potser l'àvia, potser aquell noi que t'agradava, potser algú que havia arribat bé de vacances. El telèfon era una porta oberta al món. A casa et deien que no truquessis més tard de les deu per si la gent ja dormia. Jo, en canvi, recordo com em feia una ràbia immensa que l'amiga dels meus pares em truqués a les vuit del matí el dia del meu aniversari. M'havia despertat després d'haver sortit la nit abans! En aquell moment, ja em semblava un tipus lleu d'agressió a la intimitat. Ara, quan sona el mòbil sense cap avís, ningú pensa: "Quina il·lusió!". El primer impuls és mirar la pantalla amb una barreja de desconcert i desconfiança. Qui és? Per què truca? Què vol? És una urgència? És un comercial? És el dentista? O, encara pitjor, és un número desconegut?
L'agafo sempre si és la meva mare. Si no ets molt íntim —o no tens més de cinquanta anys—, jo et diria que millor no truquis. Envia un missatge abans. El que més em desespera és quan estàs enmig d'un acte i algú et truca per dir-te que, finalment, no vindrà. Com si en aquell moment, en què has d'estar pendent de cent persones i de cent coses, fos transcendental saber que aquella persona ha decidit no complir la seva paraula. Després hi ha les trucades comercials. De debò hi ha algú que hagi comprat mai res perquè l'han convençut per telèfon? Sobretot ara, que vivim envoltats d'estafes telefòniques i que qualsevol número desconegut desperta més recels que confiança. Fins i tot fa una mica de por contestar amb un simple "hola?".
Si no ets molt íntim —o no tens més de cinquanta anys—, jo et diria que millor no truquis. Envia un missatge abans
Quan encara tenia telèfon fix, fa una desena d’anys, em trucaven sempre a les quatre de la tarda. Casualment, era l'única estona del dia en què els meus fills petits feien la migdiada. Em boicotejaven l'únic moment de llibertat que tenia, perquè el so del telèfon els despertava. I tot per preguntar-me si tenia cinc minuts per respondre una enquesta. No, no els tenia. Almenys no per a ells. Reconec que alguna vegada he estat massa antipàtica amb persones que probablement només feien la seva feina. Em sap greu, però avui en dia és extraordinàriament agosarat interrompre la vida d'algú sense saber què està fent. Una trucada inesperada és sinònim d'una emboscada en tota regla. Hem arribat al punt que genera més ansietat una trucada entrant que un correu amb l'assumpte "Hem de parlar". És com demanar permís per entrar a casa d'algú. Perquè una trucada és una invasió i exigeix una cosa que cotitza caríssima: la teva atenció immediata. Et demana que deixis el que estàs fent per atendre algú en aquell mateix instant. En canvi, els missatges et permeten negociar amb el temps. Els llegeixes quan pots, respons quan vols i, si aquell dia no tens energia social, sempre els pots deixar "per a després". Vivim envoltats de notificacions que podem ignorar. Correus que contestarem demà. Però una trucada continua funcionant amb les normes del segle XX, quan es donava per fet que, si sonava el telèfon, era perquè passava alguna cosa important. I gairebé mai, per sort, no ho és. Més aviat és un: "Soc aquí. És urgent per a mi. Fes-me cas ara".
Ara bé, la cosa canvia radicalment quan ets tu qui necessita trucar per demanar hora al metge, al banc o a qualsevol administració. Llavors no hi ha ningú. Només màquines. "Premi l'1. Premi el 2. Esperi. La seva trucada és molt important per a nosaltres". Curiós: nosaltres odiem que ens truquin, però quan finalment volem parlar amb una persona, l'únic que trobem és una veu gravada. Potser no és que detestem les trucades. El que ens incomoda és que ens hem acostumat tant a controlar el moment, el ritme i fins i tot l'estat d'ànim amb què ens comuniquem, que qualsevol interrupció espontània ens sembla una petita tragèdia. La tecnologia que es va inventar per, precisament, parlar reclama que abans escrivim. Tot plegat molt contradictori. Tant, que si Alexander Graham Bell aixequés el cap, probablement tampoc no ens trucaria. Ens enviaria un whatsapp.