A hores d’ara, tot apunta a una trompada històrica de Junts a les municipals de Barcelona. El guirigall que ha precedit l’elecció de Jordi Martí com a candidat no ajudarà, queda clar. El fet que, en unes eleccions com les de la capital, el bagatge polític i l'experiència del candidat com a regidor no comptin per a res, tampoc.
Que Jordi Martí sigui un personatge desconegut fora del partit i considerat, dins d'aquest, una mena de tecnòcrata mereixedor de la llum grisa del segon pla, no influirà favorablement en els resultats electorals. Convindrem que els aires d’home abatut i sense gaire imaginació tindran unes conseqüències electorals nefastes, però quan arribi el moment en què les conseqüències en qüestió es facin efectives, no serà just que el partit s’excusi en el candidat.
Jordi Martí és un candidat poc atractiu fins i tot per al votant convergent clàssic barceloní, a qui li comencen a arribar els cants de sirena d’Aliança. Però el problema de Junts Barcelona —i a tot el país— no és només Jordi Martí, i no ho serà el dia que, per purgar la derrota, el partit el faci servir de boc expiatori. Junts no ha sabut cultivar un espai ideològic ni durant, ni després del procés. De fet, Junts no ha estat capaç de cultivar un espai ideològic definit d’ençà de la seva eclosió, però a cop de lideratges i d’explotar cínicament el record del primer d’octubre, malgrat el forat de l’abstenció, ha salvat prou els mobles. Ara que el rèdit dels lideratges està esgotat i que a Barcelona no tenen la carta del ressentiment contra Colau de la qual Xavier Trias se servia, les coses pinten magres.
Junts no té un projecte per a Barcelona. Junts no té un projecte per al país. Per tenir una noció de capitalitat i un horitzó per a la nació cal tenir una proposta concretable que no hagi estat buidada, prèviament, de tota credibilitat
Junts no té un projecte per a Barcelona. Junts no té un projecte per al país. I no té cap de les dues coses perquè, per tenir una noció de capitalitat i un horitzó per a la nació, cal tenir una proposta concretable que no hagi estat buidada, prèviament, de tota credibilitat. Jordi Martí podria ser un candidat fluix amb una idea de Barcelona forta, hereu d’un projecte que li va gros, però legatari d’alguna cosa, al cap i a la fi. No és el cas. Aliança capitalitzarà el discurs de l’ordre que interpel·li els baixos instints del votant de l’Upper —català i espanyol—, el PSC jugarà a la Barcelona diversa cocapital de l’Estat espanyol, i a Junts els farà la sensació que els han pres l’entrepà abans i tot de l’hora del pati. Mancats d’un centre d’idees propi, el debat polític haurà estat prèviament condicionat sense que hi hagin incidit. Fins i tot l’Elisenda Alemany, amb els seus reels absurds, s’ha guardat un lloc a la cursa.
Ja el planyo, l’etern regidor. Tolerat com a candidat perquè el partit no tenia gaire cosa més a oferir, apel·la càndidament a la solvència i al coneixement de la ciutat. Però quan arribi el moment i es palesi que els de Martí seran els pitjors resultats de Junts a Barcelona en lustres, la grisor del candidat servirà d’excusa a Puigdemont per no entomar la negligència de base que impedeix que Junts guanyi espai. Es van pensar que les rendes del procés serien inesgotables, que per no heretar les tares de Convergència era millor mantenir un posicionament ambigu en l’eix social —o, directament, no tenir-ne—, que n’hi havia prou de rampinyar quatre consignes d’altres partits en funció de com bufés el vent per continuar surant, i que desdibuixar-se els sortiria més a compte que pensar en les necessitats del país en termes propis i traçar un nou camí. Una barreja de mandra i vedets. I de pensar que qui dia passa, any empeny, fins que a qui li toca empènyer és a Jordi Martí Galbis.