En una conferència, José Antonio Marina recordava una idea incòmoda però essencial: no totes les opinions són respectables. El que és respectable és el dret a opinar, no el contingut de qualsevol opinió expressada sense rigor, ètica o responsabilitat col·lectiva. La trajectòria intel·lectual de Marina, extensa i sòlida, li dona un desacomplexament poc habitual. Filòsof, pedagog i assagista, ha dedicat dècades a pensar l’educació, l’ètica i la intel·ligència, sense necessitat de complaure ni buscar aplaudiments fàcils. No deixa d’impressionar-me que persones d’edat avançada —Marina va néixer el 1939— continuïn preocupant-se pel món que deixen. No es rendeixen, no callen, no miren cap a una altra banda. Aquesta perseverança moral és profundament admirable avui. Estic d’acord amb el que diu. Hem callat massa temps davant de polítics, influencers i gent corrent que no tenen una opinió respectable. El silenci còmplice ha normalitzat discursos buits, tòxics o directament irresponsables, confonent llibertat d’expressió amb validació moral.

En una línia semblant, una altra idea que cal combatre és el "sí, però el voten". El fet que algú guanyi vots no converteix automàticament les seves idees ni les seves polítiques en respectables. La legitimitat democràtica no substitueix l’ètica ni la responsabilitat social. No soc il·lús: els partits necessiten vots. Però no tot el que dona vots és bo, ni positiu, ni respectable. Convertir l’èxit electoral en l’únic criteri de veritat o bondat és una deriva perillosa que empobreix la democràcia i el debat públic. Cal començar a dir, sense complexos, que a molts polítics els importen més els vots que el futur. Dir-ho clarament no és antipolítica, és una exigència democràtica. El silenci davant d’aquesta realitat només la consolida i la fa estructural.

Hem callat massa temps davant de polítics, 'influencers' i gent corrent que no tenen una opinió respectable

El desallotjament d’abans-d’ahir a Badalona n’és un exemple. Dona vots a Albiol, segur. Però deixar centenars de persones al carrer no és bo. El desallotjament pot tenir sentit, però quan es vesteix d’inhumanitat deixa de ser acceptable. Deixar gent al carrer, dir que no t’importa, que no els vols i que ja s’ho faran els municipis veïns no és bo. Pot portar vots, sí, però no és respectable. La deshumanització mai pot ser una política pública legítima. Hi ha delinqüents i no cal ser ingenus ni bonistes. Però inhumanitzar la pobresa no és bo per al futur del país. Confondre exclusió social amb criminalitat només genera més fractura, més ressentiment i menys solucions reals a llarg termini.

Tampoc és respectable l’altre extrem. Defensar que persones visquin en condicions infrahumanes no ho és. Justificar la violació de la propietat privada tampoc. Pretendre que la crisi de l’habitatge la paguin només els privats, menys encara. Deixar que edificis públics es deteriorin fins al punt de ser ocupats és una gran irresponsabilitat. No és fatalitat, és mala gestió. L’abandonament institucional acaba generant conflictes socials que després es volen resoldre amb eslògans i mà dura. Si l’habitatge esdevé una nova pota de l’estat del benestar, s’ha de pagar. Com la salut, l’educació, les pensions o la dependència. Defensar un nou eix esperant que el paguin els privats no és respectable. S’ha de dir clar, ho ha de pagar l’estat.

La salut la paga l’estat, no els privats. L’educació la paga l’estat, no els privats, les pensions les paga l’estat, no els privats, i, des de fa uns anys, la dependència també la paga l’estat. Tot i que té falles, però la filosofia és clara: si són drets importants que l’estat vol garantir, els ha de pagar. Aquesta vel·leïtat de voler que el dret a l’habitatge el paguin els ciutadans que, pel que sigui, tenen en propietat més d’un habitatge, va contra el dret a la propietat privada. No és respectable. És l’estat qui l’ha de garantir, és a dir, pagar.