Suposo que, a no ser que els resultats facin que s’hagin de repetir les eleccions més d’una vegada, o que es facin pactes impossibles per governar, aquests comicis passaran a la història molt més pel mem de la reacció d’Àngels Barceló a l’anunci que es convocaven que per qualsevol aspecte pròpiament polític. Tot i que és cert que possiblement encara no ho he vist tot, especialment en la política espanyola.

El dia 23 de juliol no és un dia per anar a votar, malgrat que tots ho haurien de ser; i no ho dic perquè fa massa calor, sinó perquè la campanya ha estat tan precipitada que no sé si ha existit. En tot cas, no per a mi, saturada com estava de l’anterior i especialment del que s’ha fet amb els vots, que va molt més enllà de la cantarella convenient “en les municipals és diferent”. No he paït les eleccions passades i ja em toca votar diumenge, i se’m farà més difícil que mai, perquè hauré de lluitar contra la meva pròpia desgana. La desmotivació pot ser que estigui influïda per una qüestió de calendari —el desig de vacances i la canícula que segurament farà—, però la desgana és directament política.

No sé com s’ha d’acabar la deslleialtat envers la ciutadania catalana dels partits espanyols quan són al govern gràcies a moltes i molts votants catalans, però no faran que em quedi a casa

És el resultat d’haver d’afrontar un panorama polític desolador que es va posar en evidència en el debat a dos. No m’hi anava res, perquè no són opció per a mi, però tot plegat va ser tan penós que no és només que el debat avorrís, sinó que neguitejava veure en mans de qui estem; guanyi qui guanyi, Sánchez o Feijóo. Per no afegir la resta de partits que poden entrar al govern. L’espectacle que ha ofert a Badalona Garriga, el candidat de Vox, no necessita cap tipus de comentari; però per la banda de Sumar no veig que, com a catalana, no surti també perdent. La candidata ha rectificat convenientment per posar la taula de diàleg com el llindar espanyol per Catalunya de l’esquerra més vergonyosa. Un sostre que no és ni de vidre que deixa patent que tampoc seran respectats els meus drets fonamentals de ciutadania i que les oportunitats de vida de tothom que viu a Catalunya seguiran sent executades en el percentatge més petit possible. No podré entendre mai —és només una manera de parlar— que un partit que suposadament posa les desigualtats al centre dels seus objectius polítics no comenci per canviar això.

El panorama és erm fins aquí, però tampoc em consola pensar que les meves opcions de vot són diferents, perquè tampoc sé si el meu vot no acabarà portant a la presidència un partit o més d’un que vagi contra els interessos de la ciutadania catalana. I ara no parlo de la independència, que també, sinó de la política que els unionistes diuen que importa, la del dia a dia. Sense anar més lluny, per exemple, el darrer revés democràtic per part del PSOE, ara amb la impugnació de la llei contra la sequera aprovada pel Parlament.

No sé com s’ha d’acabar la deslleialtat envers la ciutadania catalana dels partits espanyols quan són al govern gràcies a moltes i molts votants catalans, però no faran que em quedi a casa. Tampoc ho faran els partits catalans, tot i que no entenc que deixin que riguin d’ells a Madrid. I, a més, una vegada i una altra. És absolutament vergonyós.

Hi ha una guerra de desgast en molts fronts, per això és més important que mai resistir. En democràcia, això passa una vegada i una altra per anar a votar. En el cas de l’independentisme, passa sempre per treure més vots que mai, cada vegada més, perquè hi ha massa interès que perdem, en demostrar que estem acabats; per molt que es digui el contrari, els vots continuen comptant. Encara que, certament, segons com es fan servir, compten ben poc o just compten per al contrari de la voluntat amb què han estat emesos, seguim. Busquem, tant com calgui, l’opció que millor ens pugui representar.