Trobo que l’11 de setembre, el dia de la Diada Nacional de Catalunya (per als que encara no ho saben), és un bon dia per posar-nos seriosos i solemnes i reflexionar una mica sobre l’estat del català i preguntar-nos: encara és possible salvar-lo? Després de llegir centenars de piulades i articles afirmant que el català es troba a la corda fluixa, és normal fer-se aquesta pregunta (i moltes altres). De fet, us he de confessar que cada dia, tan bon punt em llevo, em col·loco davant del mirall, em miro fixament als ulls i me la faig. Perquè em preocupa que un dia no pugui continuar parlant la meva llengua. Perquè em preocupa que un dia, quan surti al carrer i deixi anar el primer bon dia, la gent em respongui: ¿Cómo dice? o What’s wrong with you? o السلام عليكم (‘la pau sigui amb tu’ en àrab). Una llengua sense parlants no serveix per a res.
Jo crec que sí. Que encara hi som a temps. De salvar el català. Amb una gran força de voluntat i amb una bona inversió econòmica, això sí. Només cal que les persones implicades en tinguin ganes de veritat, no d’aquelles ganes per quedar bé i prou. Ens cal gent que tingui cura del català, que el parli peti qui peti, amb qui sigui i on sigui; sense complexos! Ens cal un Govern de la Generalitat que aposti pel català de veritat, no per quedar bé (i arreplegar vots); és a dir, que inverteixi diners en l’ensenyament del català, perquè tothom pugui aprendre’l gratuïtament o pagant una quota ridícula (hi ha molta gent que el vol aprendre i no pot fer-ho perquè no queden places lliures). Que presenti projectes de llei, aprovi decrets o regulacions, o el que calgui per protegir el català, perquè sigui la llengua oficial de Catalunya de veritat, no per quedar bé; perquè tothom que vulgui viure i treballar a Catalunya estigui obligat a saber parlar el català (res que no faci qualsevol altre país amb autoestima); perquè les cartes dels restaurants, les plaques dels carrers, els rètols de les botigues o de qualsevol negoci obert de cara al públic estiguin en català, i sobretot, perquè els treballadors de tots els ens públics estiguin obligats a atendre’t en català, sí, també en l’àmbit sanitari, que no torni a passar que un metge, una metgessa, un infermer o una infermera se t’adreci en castellà i no entengui la llengua pròpia de Catalunya, o que vagis a alguna universitat pública de Catalunya i et trobis que fan les classes en castellà perquè un alumne no entén el català.
El dia de la Diada Nacional de Catalunya també és un bon dia per dir prou, s’ha acabat el bròquil, el toreig, la rojigualda i les ganes de satisfer tothom
I jo em pregunto, què fot un alumne a una universitat CATALANA —ubicada a dins de Catalunya!— que no entén el català? Per què no se n’ha anat a qualsevol universitat d’Espanya? A Madrid, per exemple. A Galícia i al País Basc millor que no perquè també tenen una llengua pròpia que no és el castellà. Sembla impossible que hi hagi territoris al món que no parlin castellà, oi? Doncs existeixen. De fet, un català de la Catalunya Nord no el parla. Així que no us poseu xulets quan us parli en català, perquè per més que insistiu no parlarà en castellà, com a molt ho farà en francès. Tornant a l’alumne desubicat que se’n va a estudiar a una universitat catalana i s’ofèn perquè el professor no li parla en castellà: no sabia, tot i estar cursant estudis universitaris!!!, que la llengua pròpia de Catalunya és el català? O li importa un rave que la llengua pròpia de Catalunya sigui el català o el nivell universitari del seu país d’origen no és el que hauria de ser. O potser és culpa nostra per no deixar prou clar que a Catalunya s’estudia en català perquè la llengua pròpia de Catalunya és el català. Hi ha moltes universitats PÚBLIQUES CATALANES, per no dir totes, que ja fa temps que ofereixen estudis directament en castellà, o que, si en una classe hi ha un alumne que no entén el català (pobret meu), canvien al castellà per respecte a aquest alumne (irrespectuós i que té molta barra), faltant al respecte a la resta dels alumnes que s’han matriculat a una assignatura que estava programada en català (perquè vivim a Catalunya i tal…). És vergonyós. Què els estem ensenyant, als alumnes i als nouvinguts? Que ens abaixem les calces o els calçotets a la primera de canvi? Que som un poble submís? Que tenim una autoestima tan minsa que ens és igual renunciar a ser qui som per no ofendre a ningú (encara que sigui un impresentable)? Trobo que l’11 de setembre, el dia de la Diada Nacional de Catalunya, també és un bon dia per dir prou, s’ha acabat el bròquil, el toreig, la rojigualda i les ganes de satisfer tothom. Tanquem l’aixeta definitivament i ens emancipem d’Espanya per poder ser qui som.