Com més complexos són els escenaris més fàcil és acabar perdent-se en les coses supèrflues i oblidar el que és l'essencial. En el procés passa el mateix i veig gent d'allò més confosa sobre què és el que importa realment i què no, però al final només se surt del laberint tenint clar quin és l'objectiu.

No són pocs els errors que ha comès l'Estat, però hi ha tres encerts que mereixen ser destacats: generar un embolic de procediments penals, contenciosos i econòmics amb què es pugui tenir la gent ocupada, generar por a través d'aquestes causes i, finalment, ensenyar una sèrie de pastanagues per generar divisió entre els que estan cridats a representar el conjunt dels ciutadans de Catalunya.

Tot el que passa era previsible i no som pocs els que ho anunciem des de fa molt de temps: el "tot és el procés" és una estratègia que pretén debilitar el moviment polític tenint molts polítics i ciutadans ocupats en les seves pròpies defenses, però, sobretot, serveix per infondre por tant entre els polítics com entre els ciutadans. Ningú no es vol veure al banc dels acusats, per molt feble que sigui l'acusació.

El "tot és el procés" és una estratègia que pretén debilitar el moviment polític tenint molts polítics i ciutadans ocupats en les seves pròpies defenses

Això no és nou i també es fa servir per desacreditar i criminalitzar els principals actors polítics, generar-ne una imatge criminal i imputar-los qualsevol mena de conducta amb la finalitat de dibuixar la imatge delinqüencial dels afectats. No importa si els fets són certs o no —això és secundari—, sinó que es mantinguin vius per tenir els afectats condicionats en el seu acompliment polític, professional i vital i, tot plegat, degudament aclamat per una sèrie de mitjans per qui contrastar la informació és una cosa d'una altra època.

De la rebel·lió-sedició, desobediència i malversació anirem passant a figures jurídiques més brutes per establir així les bases d'una cosa que interessa i molt: l'independentisme i els que donen suport a la causa són tots uns delinqüents capaços de qualsevol tipus de conducta per aconseguir els seus propòsits. Temps al temps, i veurem que s'avança en delictes inimaginables, autènticament delirants, a fi de debilitar-nos a tots.

En cas que l'estratègia penal no donés prou fruits, la rematada vindria per la via contenciosa administrativa i del Tribunal de Comptes, ja que es tractarà de deixar exhaustos els comptes dels individus i del conjunt dels ciutadans que els donen suport. Ja hem vist multes i fiances milionàries i absolutament desproporcionades, però això no ha fet res més que començar.

Veurem que s'avança en delictes inimaginables, autènticament delirants, amb l'objectiu de debilitar-nos a tots

Ara bé, no tot va de multes i sancions econòmiques; també de sostreure competències i embrutar la feina ben feta durant anys i, com a mostra, l'intent de tancar les delegacions catalanes en diferents capitals europees, fins i tot amb el cost de revelar accions d'espionatge il·legals. El fi ho justifica tot.

També vindran sancions que no implicaran ni multes ni penes de presó, però sí la inhabilitacions amb què es pretén neutralitzar els que es consideren perillosos. No es tracta d'un perill físic, ja que el que fan determinades persones en el seu àmbit competencial o professional els preocupa, els incomoda o els posa en evidència. Si no pots contra ells, inhabilita'ls.

Perquè tota aquesta estratègia repressiva doni resultats ha de venir acompanyada d'una porta de sortida o, dit d'una altra manera, d'una apetitosa pastanaga que permeti, per altres mètodes, aconseguir dos objectius: neutralitzar els uns i dividir els altres. Divideix i guanyarà, que no és gens nou.

El que es pretén és generar dues classes de catalans: els bons i els dolents

En el fons, el que es pretén és generar dues classes de catalans: els bons i els dolents, i en aquesta dinàmica no són pocs els que picaran pensant que hi ha alguna diferència entre ser el negre bo i ser el negre dolent de la plantació: al final a tots dos els tractaven igual.

Però res d'aquesta estratègia que s'ha anat seguint contra l'independentisme no donarà resultats si es compleixen certes premisses bàsiques: la por és lliure, però una societat mobilitzada pot més que qualsevol estat; el que fan a un ens ho fan a tots, i les pastanagues, davant la repressió, tornen indigestes.

Pensar, com fan alguns, que l'Estat serà generós o que amb algunes cessions s'aconseguirà ser imprescindible per a aquest mateix estat ja no és d'ingenus, sinó, simplement, de renegats. Una mena d'excusa de mal pagador que pretén justificar un comportament que manca ja no pas de lògica sinó d'ètica.

No es pot construir un país des d'estats d'ànim; no hem de viure esperant bones notícies ni enfonsar-nos en el primer entrebanc

La situació és clarament complexa, però és en aquesta complexitat en què cal saber estar a l'altura de les circumstàncies; és en aquest embolic de situacions en què cal saber separar el gra de la palla i buscar la sortida del laberint. I, sobretot, cal saber que no és el moment d'individualitats, ambicions ni egoismes, sinó hora d'actuar conjuntament per poder reunir les forces necessàries per afrontar tot el que vindrà.

En qualsevol cas, no n'hi ha prou de parlar d'unitat; cal sentir-la i demostrar-la i, a més, només des d'una posició comuna es podrà fer front al futur. A més, cal tenir present una cosa essencial: no es pot construir un país des d'estats d'ànim; no hem de viure esperant bones notícies ni enfonsar-nos en el primer entrebanc. El que hem de fer, tenint clar els objectius, és treballar per aconseguir-los.

Les precipitacions també són males conselleres i, per tant, n'hem de fugir com de la pesta i centrar-nos en la feina que contribueixi a aconseguir els objectius proposats. Tota la resta, incloent-hi les disputes fraternals, s'han de deixar de banda per no despistar-nos, no perjudicar-nos innecessàriament i, sobretot, per no debilitar, encara més, el que s'ha demostrat que té més èxit: la unitat.

Gonzalo Boye
Opinió Què fem? Gonzalo Boye