L’advocat Xavier Melero es defineix com a liberal, no nacionalista i demòcrata, tres raons de pes per haver format part del grup fundacional de Ciutadans, partit que ja no pinta res a la política catalana, però que va escampar tanta merda ideològica, social i verbal al llarg de dues dècades, que encara costa eliminar la ferum de claveguera que varen deixar a Catalunya.

L’altre dia, escoltant Melero en una tertúlia radiofònica, vaig entendre el perquè de la seva vinculació a aquell Ciutadans fundacional, que es declarava socialdemòcrata i no nacionalista. La deriva liberal i molt espanyola vindria després, quan es van treure la careta. I parlant del conflicte de Gaza i de l’atac salvatge perpetrat per les tropes israelianes, l’advocat va dir que “en cap cas, es podia considerar un genocidi”. Entenc que l’advocat Melero, un home que —com tants erudits— confon la crítica a Israel amb l’antisemitisme, vulgui amagar certa mala consciència negant la realitat, però no és la primera vegada que nega la prova del delicte. Quan tracta de justificar la seva militància a Ciutadans, també sol utilitzar arguments ambigus. Ja sabem que va abandonar la formació de l’advocat Rivera quan l’escrot de Ciutadans va anar derivant cap a la dreta extrema, però Melero es nega a reconèixer que el partit va néixer amb dos propòsits: reivindicar dissimuladament el nacionalisme espanyol i fomentar un anticatalanisme molt anticatalà. La qüestió de la socialdemocràcia, ben mirat, va ser una bona excusa per a uns quants exmilitants del PSC davant la possibilitat que fossin titllats de trànsfugues ideològics, quan hi ha una realitat innegable: un trànsfuga mai no és un trànsfuga de les seves ambicions. I sé que a Melero no li agrada admetre que Ciutadans era una formació anticatalana, “perquè qui el vàrem crear érem catalans”, i té raó, però les evidències són les evidències: quan la llengua, el pilar al voltant del qual gira la identitat de qualsevol Estat, encara que es digui Tabàrnia, esdevé l’element a batre, les vergonyes queden a l’aire. I no passa res per reconèixer-ho. Els que militen en el no nacionalisme són patriotes d’intensitats variables, aixoplugats sempre sota els tres poders de l’Estat, més un quart, l’eclesiàstic, que sol estar a disposició del patriota, encara que sigui un anticlerical. Amb Déu i el rei en tens prou per fer-te perdonar i entrar al cel. L’idioma espanyol no té fronteres.

Malgrat les meves discrepàncies amb l’advocat —des de la meva humilitat, ja que mai m’atreviria a col·locar-me a la seva alçada intel·lectual, i ho dic de veres— m’agraden les cançons que escull Melero cada dimecres. I l’altre dia, rumiava què deu pensar l’advocat quan veu Carina Mejías ocupant un escó al Congrés de Diputats com a diputada de Vox. A la diputada li agraden totes les poltrones. Les vellutades, les d’escai, les de llana, les de seda... al cul de la Mejías no hi ha poltrona que se li resisteixi. I si alguna cosa la defineix —a part de ser una il·lusionista del transfuguisme— és que es declara no nacionalista, com a bona exmembre ultra de Ciutadans i ara de Vox. De socialdemòcrata, mai se’n va definir, com tampoc ho va fer Carrizosa, un altre no nacionalista, o com sí que ho va fer Jordi Cañas, un professional de la política que va passar pel PSC abans d’acabar perdut a l’Eurocambra com a membre d’una formació liberal. Ara, que ningú sap on para, l’hauríem de recuperar, perquè la política necessita professionals amb ànima de porter de discoteca.

Ciutadans va escampar tanta merda ideològica, social i verbal durant dues dècades, que encara costa eliminar la ferum de claveguera que varen deixar a Catalunya

I és que això de Ciutadans va acabar com acaben els clubs fundats per uns quants senyorets sense massa ganes de pencar i que abandonen el vaixell una vegada ja han aconseguit a Madrid els càrrecs i les promeses que el socialisme català no els ha atorgat pels serveis prestats. Per sort, a l’altre costat de l’Ebre, allà on corren pausades les aigües del Manzanares, hi havia altres no nacionalistes de la talla d’Esperanza Aguirre o Alberto Ruiz-Gallardón, desitjosos d’adoptar exiliats de pedigrí. Boadella, Arcadi Espada, Azúa... tres grans glòries, tres grans patriotes.

Tots els parlamentaris de la tropa de Ciutadans que van sobreviure a l’enfonsament del Titànic davant les costes de Tabàrnia, han trobat un raconet on acontentar les seves urgències pecuniàries. Uns han sigut adoptats pel PP, com és el cas de Lorena Roldán o Nacho Martín Blanco, aquest, un cas exemplar de trànsfuga que fa olor de colònia. D’altres, han continuat xuclant de la mamella política en altres paratges, com és el cas de la ja mencionada Mejías, amb un sou anual de 92.266,66 euros més dietes.

Els que han estat expulsats del paradís de la política per ser uns malversadors emocionals són Albert Rivera i Inés Arrimadas, dos il·lustres arribistes que, des del no nacionalisme, van expandir la no política pel Parlament i per la geografia catalana. A mi, el continent i el contingut dels discursos de Rivera em recordaven els de José Antonio Primo de Rivera, aquest sí, un pioner del nacionalisme no nacionalista. Malauradament, una vegada Rivera, l’Albert, va començar a treballar a l’empresa privada, va fer-se palès el seu valor real al mercat laboral. I de l’Inés, només puc dir que ara viu a Jerez, ciutat de la qual no hauria d’haver marxat mai. Perquè una cosa és reivindicar l’andalusisme espanyolíssim, i l’altra, convertir-se en un corcó neofranquista contra el catalanisme. És cert que Arrimadas no només parlava català en la intimitat, però des del menyspreu dels abusadors. No sé si allò del pare Arrimadas i les seves arts interrogatives a la comissaria de Via Laietana és una llegenda urbana, però les arts polítiques de l’andalusa han fet que la suposada mentida sembli real. La mirada d’Inés, les seves frases intimidatòries, la seva catalanofòbia... Hi ha rutines que només s’aprenen a casa. Talment com el no nacionalisme d’aquests bons catalans, que han convertit la llengua catalana en el pal de paller de totes les seves obsessions espanyolistes.