La Vanguardia i El País són d’aquells pamflets tan opulents i generosos que prefereixen enviar els redactors d’excursió a Euskadi per xerrar amb el lehendakari que no pas encarregar als plomaires de la casa l’enèsima editorial contra la independència. Els diaris espanyols ja trigaven a explotar la sensatesa immobilista i l’aparença assenyada d’Urkullu amb l’objectiu d’escarnir la unilateralitat i recordar-nos que això de la independència, al món d’avui, és tan il·legal com delirant. De fet, poc els importen les eleccions i tant li fot la nombrosa quantitat de països que han assolit la plena condició estatal d’ençà dels anys noranta (el Regne Unit en darrera instància), perquè l’objectiu únic de la classe periodística entenimentada de la tribu és vendre la moto d’una tercera via per evitar el referèndum d’autodeterminació. La resta, contingències. 

Urkullu posa ordre al mapa espanyol (King in the North, impostos al cove) i alliçona Catalunya amb aquest to professoral d’erudit que parla des de les alçàries mentre engrapa la pebrotera dels sants. Urkullu, el líder del PNB i representant marmori d’un nacionalisme basc que s’ha passat anys tocant la flauta i mirant d’esquitllentes algunes de les morts d’ETA, ara va i ens regala una classe sobre allò que és legal o desitjable. Urkullu, rei d’un partit que durant lustres va surfejar la legalitat i la decència pactant amb els abertzales violents per incorporar-los al debat parlamentari (i santament que varen fer!), ara diu que ens impartirà una lliçó sobre moderació. A nosaltres, lehendakari, poemaris sobre el respecte a la llei, els justos. A nosaltres, lehendakari, homilies sobre la llibertat les mínimes que, si més no, tenim el subsòl net de cadàvers i sobretot de metralla. 

Per aquelles ironies de la vida, mentre els independentistes ja quasi havien abandonat la basquitis crònica (ressuscitada fa ben poc amb la campanya de blanqueig d’imatge dels mitjans catalans a Arnaldo Otegi), ara resulta que el pactisme nostrat de sempre mira a Euskadi per comprar un nou esquer de la moderació. La història ens regala exemples d’un contorsionisme admirable: alliberat tot déu del fantasma terrorista, l’única salvació dels federalistes catalans sembla ser que a Euskadi hi pervisqui l’existència d’un nacionalisme moderat que no posi l’Estat contra les cordes. Qualsevol excusa serà bona per evitar que els catalans es confrontin amb el mirall de les urnes: un lehendakari de l’antic règim, alliçonador i assenyat, últim recurs de pingüins, federalistes i fins i tot dels comuns: la vida pot arribar a ser tan sorprenent com entretinguda. 

El nacionalisme perifèric, com s’ha demostrat anys després, només pretenia salvar España. Dediqui’s a legitimar Ibèria tant com vulgui, estimat Urkullu. Però a nosaltres, lehendakari, tingui la bondat de deixar-nos en pau.