Fa un any que Donald Trump va prendre de nou les regnes de la Casa Blanca, i sembla que hagi passat un segle; una sensació, la del temps aturat en la derrota perpètua, que no només pateixo jo. Aquesta percepció —la de viure en una incertesa constant a conseqüència d’estar sotmesos als antulls d’una ment psicopàtica— ha tenyit l’ambient d’un pessimisme i d’una emprenyamenta que feia anys que no percebia. Ningú no parla de futur; tothom esmenta el present amb una feixuga enyorança del temps passat. Un passat, per cert, perifràstic, perquè fa un any que aquesta bèstia taronja va prendre les regnes de la Casa Blanca, i sembla que hagi passat un segle des que ell i els integristes sionistes i els seus interlocutors mediàtics van decidir convertir el món en una ruleta russa. Sempre amb permís de Putin, és clar.
Que a Donald Trump li agradaria ser rei del món, a l’estil de James Cameron, és una evidència, i tot sembla apuntar que l’indigne dignatari està preparant una segona versió del Titanic, aquesta a escala mundial. Donald s’ha passat la vida volent ser millor que el seu pare i no ho aconseguirà fins que no el proclamin Déu, a l’estil de Calígula. Primer, canvia el nom del Kennedy Centre, introduint-hi el cognom Trump, com si fos un "First Dates" de l’egocentrisme polític —Trump Kennedy Center—; després, destrueix l’ala est de la casa Blanca per construir-hi una sala de ball ciclòpia i ser recordat com Neró i la seva Domus Àurea, i ara pretén emetre monedes amb la seva efígie amb l’objectiu de viure perpètuament a les butxaques i a les caixes registradores dels nord-americans. I cal recordar que Neró i Calígula varen ser executats per la seva guàrdia pretoriana, i que si vol ser rei, o emperador, o tsar, el seu amic i mentor —el bo d’en Vladímir— li pot explicar el secret de tot plegat i com sobreviure als complots dels homes de confiança aprenent les arts dels druides.
Per sort, i fins que els tecnoautoritaris no decideixin el contrari, EUA encara és una democràcia, i dissabte passat més de vuit milions de persones varen sortir als carrers de les ciutats nord-americanes per manifestar-se contra Donald Trump, amb el lema 'No Kings Day'. Figures com Robert De Niro o Bruce Springsteen varen encapçalar les marxes, i diuen que a la manifestació s’hi varen afegir alguns votants de Trump esgotats de la psicodèlia mental d’un dirigent en el qual varen dipositar esperances d’aconseguir un futur autàrquic, l’'America First', però el seu egoisme nacionalista s’ha vist traït per un president que usa el poder pels seus negocis privats a escala global. Des d’un punt de vista europeu, sorprèn la innocència d’aquests votants nord-americans —aquests MAGA desencisats—, però no hi ha res més perillós que un ingenu armat, com és el cas dels habitants d’un país on tothom pot tenir armes a casa i es regeix sota la llei de l’ull per ull. Aquests amants de l’autarquia trumpista no eren conscients que si la Xina obre el ventilador, els EUA es constipen? Es veu que no.
Si al llarg dels segles la història l’han escrita els guanyadors, d'ençà de la irrupció política de Trump, no solament tenen el poder d’escriure-la, sinó també de reescriure-la
I perdoneu l’incís: si en alguna cosa s’assemblen els MAGA i els madrilenys ayusistes és en aquest concepte de sentir-se el melic del món. El millor país del món, la millor ciutat del món. Una espècie de Big Bang de distinta escala. El Big Bang estatunidenc empobreix el món. El Big Bang madrileny provoca el fenomen de l’España vaciada. Tots dos són producte de l’egocentrisme i de la visió centrípeta d'una realitat calidoscòpica.
Un dels tòtems de l’ayusisme també es va creure rei —en el seu cas, profà— i va tenir els seus ets i uts amb l’altre rei, el Borbó i diví Joan Carles, i, com a bon rei profà, va casar la nena a El Escorial, en una boda que va voler tenir un caire àulic, però que, un cop en van sortir les imatges al paper estucat de les revistes, va assemblar-se més a l’enllaç matrimonial de Connie Corleone que al de Diana Spencer. Aznar, un tipus ridícul amb ínfules imperatorials, va tenir el casament que mereixia un nou-ric mediocre amb ànima de venedor de roba interior masculina a Galerías Preciados.
Fa uns quants anys, quan encara no existien les xarxes socials i els tecnoautoritaris no controlaven les ments algorítmiques dels tecnoesclaus, marxes com les de 'No Kings Day' tenien el poder de canviar el rumb d’un país. Ara no; pel sol fet que tots aquests poders fàctics han trobat en Donald Trump l’home que reescriu la història, emprant, si cal, mentides flagrants i provades. Si al llarg dels segles la història l’han escrita els guanyadors, d'ençà de la irrupció política de Trump, no solament tenen el poder d’escriure-la, sinó també de reescriure-la. Si abans els fets s’historiaven segons la ideologia del narrador, ara es narren des de la impunitat del mentider. I si la realitat no compleix les expectatives, s’aconseguirà fer de la ficció una realitat. Així funciona el món creat per aquest home, que s’autoproclamarà rei si els participants del 'No King Day' no ho impedeixen democràticament, encara que els proclamadors de l’eslògan 'llibertat o democràcia' comencin a fer campanya en contra de convocar eleccions. "Tot per al poble, però sense el poble", és la frase que defineix a aquest dèspota il·lustrat que vol ser rei del món, però sense el món.
“En el siglo ocho, flotava por el ambiente una idea de unidad”, ens va dir el tinent que ens impartia classes d’història per explicar-nos l’origen d’Espanya. Ara, flota per l’ambient un maridatge entre el pessimisme i una emprenyamenta que només podran canviar els estatunidencs. I quan el teu destí està en mans d’una gran quantitat d’ingenus armats, bona nit i tapa’t.