Jordi Cuixart se’n va a viure a Suïssa per representar l’estratègia internacional d’Òmnium Cultural a Europa. A part de tenir una causa oberta al Tribunal Europeu de Drets Humans, Cuixart té una empresa que tot just ha obert una fàbrica a Neuchâtel, on anirà a viure. Hauria estat més fàcil explicar que te’n vas perquè n’estàs fins a la coroneta de Catalunya, que m’ensumo que deu ser una mica la veritat, però quan ets Jordi Cuixart és impossible desprendre’t de l’aurèola de líder evangelitzador, fins i tot quan et toca anunciar que vols pirar d’aquí com sigui. Per això, suposo, decores com bonament pots el teu recés del país amb una mica d’èpica i de “lluitarem incansablement”, a veure si tot plegat t’ajuda a mantenir la capelleta trempada per si mai vols tornar. Cuixart ha ofert als seus fidels un últim acte de servei i ha explicat que se’n va lluitar per la pau i la bondat al món —que és el que ell pensa quan diu “drets civils”— quan tot el que volíem alguns era que demà els nostres fills parlessin català. L’amnistiainternacionalització d’Òmnium és la conseqüència d’haver posat l’organització en mans d’un hippie i haver-lo erigit en autoritat espiritual, en intocable. 

Decores el teu recés del país amb una mica d’èpica i de “lluitarem incansablement”, a veure si tot plegat t’ajuda a mantenir la capelleta trempada per si mai vols tornar

“Renta’t la boca abans de parlar d’en Cuixart”, “És molt fàcil fer articles des del sofà”, “El dia que passis per la presó podràs parlar”, i totes les formes que pren el sentimentalisme cuixartista quan entra als caps dels catalans i se’ns menja una part de l’encèfal, són mostres clàssiques i banals de culte al líder. Cuixart es va posar part de la societat catalana a la butxaca llavors i ho segueix fent ara perquè sap atacar l’escletxa amb què en aquest país estem configurats de sèrie, que queda entre la voluntat de ser bons abans que catalans i la convicció que només tenint raó es pot aconseguir alguna cosa. Per això va enviar la gent a casa aquell 20 de setembre i la gent li va fer cas. Per això deconstrueix la lluita per l’alliberament nacional en lluita pels drets humans i la gent li ho accepta. Per això Òmnium venia reproduccions de les tasses que feia a la presó i a la gent li va semblar normal. No ho era. De la mateixa manera, no ho va ser la pornografia familiar amb què dia rere dia se’ns va bombardejar quan era a la garjola o la comoditat amb què va abraçar des del principi la condició de màrtir. Cuixart va ser un dels màxims exponents de la caiguda de la política catalana en una espiral de xantatge emocional i llibres de contes per a nens des de la presó, i ni tan sols s’hi jugava quatre vots. Ho va fer gratis, perquè sentir-se adorat li va pesar més que tractar-nos com a adults.

Cuixart deconstrueix la lluita per l’alliberament nacional en lluita pels drets humans i la gent li accepta

Cuixart en té la pipa legítimament plena de Catalunya i se’n va. Entenc, doncs, que no ho tornarem a fer. Gràcies a Déu, que no ho tornarem a fer. No tornarem a passar el nacionalisme pel sedàs del pacifisme per neutralitzar les mobilitzacions que en brollin, si és que mai ens mobilitzem altre cop. No tornarem a basar l’independentisme en proclames destinades al consum emocional per eludir la nostra responsabilitat sobre la realitat política. No tornarem a generar líders intocables i no subjectes a crítica. O potser sí, perquè, malauradament, els mals de l’independentisme ni neixen ni moren amb Jordi Cuixart. Ell només els feia de vehicle. Un vehicle eficient, podríem dir. Un Ferrari de tot el que a alguns ens fa mirar enrere i ens avergonyeix, i ens fa mirar endavant i ens desespera. Jordi Cuixart se’n va, però la feina ja està feta. Ara ens toca a nosaltres començar a desfer-la.