"No hi ha dret", vam pensar la immensa majoria de catalans quan es va aplicar el 155 (amb el suport, entre d'altres, de Salvador Illa) per poder donar lloc a la repressió judicial. Que "no hi hagués dret" a tants processos i a derivar-ne penes de presó, d’inhabilitació, de multa o de necessitat d’exili, o que "no hi hagués dret" al flagrant lawfare denunciat des de Catalunya i aplicat a un grup objectivament identificable, no és només una manera de parlar. Ja no ho és. Ara és una afirmació literal, no una locució o una frase dreta: no hi ha dret, no existeix, no és llei. Ja n’hi havia evidències abans, a partir del posicionament del tribunal de Schleswig-Holstein l’any 2018, tot han estat victòries judicials que han posat al seu lloc els tribunals espanyols i els han marcat els límits. També ho va fer el Consell d’Europa l’any 2021, com ho han fet les Nacions Unides i altres tribunals a Escòcia, Bèlgica i Itàlia. No hi havia dret, però això ja és una constatació empírica: no hi havia (ni hi ha) dret positiu, legal, aplicable que pogués servir per reprimir l’independentisme de la manera com es va fer. La qual cosa també vol dir que, de cara al futur, tampoc "no hi haurà dret" a fer-ho. La recent sentència del TJUE tanca el cercle i ho confirma del tot: Espanya no podia i, per tant, no pot actuar com ho va fer.
Si ens remuntem als anys previs al 2017, tota l’actuació d’Espanya vers el futur referèndum era preventiva o amb voluntat d’evitar allò que es produiria: absolutament tot, tant des del punt de vista judicial com des del punt de vista polític. Portar l’Estatut al TC era dir-nos que no podem decidir el nostre futur. Deixar que el TC, i no els ciutadans, tingués l’última paraula era dir-nos que no podem decidir el nostre futur (ni el nostre present). Venien a confirmar que la Constitució del 78 no era un pacte, sinó un text sagrat que fixava un sistema de poder etern. Negar la possibilitat de votar un referèndum d’autodeterminació era, evidentment, el mateix. Negar un sistema de finançament propi, el mateix. Legislar per tal que les resolucions del TC fossin executives i d’obligat compliment abans que s’emetés sentència, també ho era. Enviar les instruccions i requeriments al Parlament, per part d’aquest tribunal, també era dir-nos que mai no decidirem res. Ni tan sols parlamentàriament, amb majories. Tot, tot, absolutament tot el que ha fet Espanya amb Catalunya des de la reforma de l’Estatut (i abans també, evidentment) ha estat per dir-nos que no podem decidir i que no decidirem. Ni pel que fa a sortir d’Espanya, ni pel que fa a reformar el règim del 78. Res de res. I la segona part d’això és la que s’inicia a partir del 2017: i si proveu de desmarcar-vos-en unilateralment, sereu castigats amb una severitat inèdita a Europa.
La recent sentència del TJUE tanca el cercle i ho confirma del tot: Espanya no podia i, per tant, no pot actuar com ho va fer
Ha estat, en efecte, inèdit a Europa. Inèdit i, ara ja ho sabem, no acceptat. Ras i curt, la resposta espanyola al moviment independentista català ha estat considerada inacceptable pel dret europeu i aquest reconeixement arriba, després d’uns deu anys de resolucions amb comptagotes en el mateix sentit, amb l’obligació dels tribunals espanyols a aplicar l’amnistia (és a dir, a aplicar la llei). L’assumpte queda, per tant, resolt, jurídicament, a favor dels independentistes: no es podia fer el que van fer els tribunals espanyols, i el més important: no es pot. No ho poden fer. No ho podran fer. Una altra cosa és saber si en tindran necessitat o no, si es produiran esdeveniments semblants o no. Això ja depèn de si el conflicte existent s’aborda des del diàleg o des de la confrontació. Ara ja se sap que, en la via de la confrontació, avui estem en més igualtat d’armes. I això vol dir que, en una eventual (i poc probable) via del diàleg, també.
Durant aquest curs veurem una oferta de front plurinacional per part de Pedro Sánchez, i el rien de va plus de la política espanyola: com a alternativa a aquest reformisme de broma, l’extrema dreta més protofeixista d’Europa. Mentrestant, a Catalunya, molts dels qui es deixen hipnotitzar per aquestes circumstàncies forasteres creuen que se’ns ha covat l’arròs. Que ara els debats són uns altres, que si l’èxit de la "roja", que si el califat, que si la crisi i la guerra, que si la desmoralització del moviment, que si ningú ens ajudarà, que si les traïcions internes, que si l’enemic és massa gran o nosaltres estem massa desunits, o si hem fallat massa. Però res d’això ha de configurar el futur necessàriament. No és tan difícil de veure o d’endevinar: si pren forma a Catalunya una opció independentista renovada, amb l’experiència acumulada i amb un pla actualitzat, seriós, creïble, determinat i incorruptible, que ni s’arronsi ni es distregui, l’onada que es va aixecar el 2017 tornaria ara a aixecar-se. Amb més força, no en tinc cap mena de dubte. De fet, en la recent sentència del TJUE, no hi ha cap referència al referèndum que acompanyi amb l’adjectiu d’"il·legal". Tampoc no hi posa absolutament cap altre adjectiu. Ara que podem deixar de considerar-nos il·legals, no siguem nosaltres els qui ens posem l’adjectiu de rendits.