No es muy difícil claudicar
Esto empieza a ser un laberinto
¿Dónde está la salida?”
Barricada

Aquests dies he assistit en directe a molts testimonis d'afectats per la guerra. Una d'aquestes connexions es realitzava en directe amb dos ucraïnesos des de la ciutat assetjada de Mariúpol. Un d'ells, un home jove, acaba de perdre el seu pare en el bombardeig de la zona residencial en la qual tenia la seva casa i a la pantalla tallada es veien dues fotos cedides pels entrevistats: una casa de dues plantes, envoltada d'un bonic jardí florit, en l'abans i una ruïna de runa cremada, en el després. La realitat és tan descoratjadora que, de sobte, l'entrevistadora els pregunta: i fins quan resistir? No seria millor lliurar-se i aconseguir salvar la ciutat? Mariúpol és de la mida de Cadis, ho acaba de dir la dona entrevistada, que coneix bé la llengua i que ha viscut a Espanya, però la seva cara d'estupefacció en sentir la pregunta és transparent en tots els idiomes. "Què vold dir lliurar-nos? Què conservarem si tot està destruït? No veus que si ara lliurem la nostra ciutat, la mort del meu pare i la de tots els altres haurà estat inútil? Tu lliuraries la teva casa si algú hi entrés perquè no la destrossessin?". Queda clar que a la rereguarda occidental hem perdut la perspectiva, el valor de les coses que no són materials, la ponderació d'allò perquè ens sacrificaríem.

És molt important aquesta pèrdua de perspectiva o, millor, aquesta excessiva ponderació del nostre propi: la nostra vida, la nostra casa, el nostre benestar. Si en alguna cosa no anaven gaire errades les estimacions de Putin, era en la falta de múscul dels europeus, primer per detectar el risc i, segon, per fer-li front. Què mereix sacrifici, encara que sigui de la vida? Jo mai no he tingut dubte sobre la resposta: la llibertat. No acceptar la dominació i el silenci, la submissió i la dictadura. Abans els hauria dit que érem molts, ara ja no sé què pensar. I si un sacrificaria la vida, importa deixar de menjar un Danone? És greu aparcar el cotxe i agafar l'autobús? La llet sense lactosa és d'importància vital? I, si no hi ha patates braves, puc suportar-ho?

Així les coses, el govern de Sánchez ha d'assumir que no tindrà treva i en part, com els vaig dir en Quins ous et trenquem?, és qüestió de la nostra societat, de la situació política i de la mateixa inestabilitat del seu govern i en una altra de la seva falta d'habilitat per manejar tot l'anterior. No val només amb dir "la guerra tindrà conseqüències". No és suficient amb fer realpolitik a la manera magribina —endimoniada, d'altra banda— i després estar lligat de peus i mans per explicar-te amb els teus en un termini raonable. No té sentit continuar clamant per la deslleialtat de la ultradreta, quan tal vici va en la seva naturalesa i l'important no és assenyalar-la o espantar amb ella, sinó ser capaç de dominar-la. Els cartutxos del llop que ve estan esgotats. El llop està ja entre nosaltres i no només Sánchez i els seus ministres, tots, correm el risc que vestit de be sigui capaç de crear la inestabilitat social que busca per aconseguir assolir el poder. El que vol conèixer el risc, ja el coneix; el que no el veu, no és probable que ho vegi ja.

Quan l'enemic, fins i tot el soci, no et dona treva, només et queda serrar les dents i decidir com i quan dones la baralla. La baralla del govern espanyol demana controlar els danys col·laterals econòmics de la batalla de l'est, per assegurar el subministrament energètic, per aconseguir que el flux econòmic per la pandèmia s'aprofiti i per aconseguir que n'arribin d'altres per a les conseqüències de la guerra i, si és possible, a millorar la posició espanyola en les institucions internacionals

No hi haurà treva ni per a Sánchez a l'interior ni per a les democràcies occidentals a l'exterior. Quan l'enemic, fins i tot el soci, no et dona treva, només et queda serrar les dents i decidir com i quan dones la baralla. La baralla del govern espanyol demana controlar els danys col·laterals econòmics de la batalla de l'est, per assegurar el subministrament energètic, per aconseguir que el flux econòmic per la pandèmia s'aprofiti i per aconseguir que n'arribin d'altres per a les conseqüències de la guerra i, si és possible, millorar la posició espanyola en les institucions internacionals. Els mateixos deures que tenen tots els altres de forma inseparable. Puigneró, per molt que digui, tampoc no podria fer-ho en solitari. En la circumstància política espanyola és important també que en tot l'anterior Sánchez i el PSOE no es deixin la pell del tot, perquè no només el seu partit necessita que arribi amb alè a la convocatòria electoral, sinó que tot aquell que li veu les orelles al llop sap que l'altra combinació —Feijóo, Abascal— en cap cas no seria millor.

En el cas de l'aturada dels transportistes s'aprecien, a més, algunes característiques particulars. La plataforma convocant, a través de les xarxes, no està identificada ni es coneix qui la forma, més enllà d'algun portaveu. La vaga no s'ha convocat legalment i, per aquesta raó, no s'han pogut decretar serveis mínims com s'hagués fet en qualsevol vaga que afecti un sector primari o essencial. Sembla, a més, que els ajuts al combustible no són suficients i que reivindiquen una espècie de canvi estructural que acabi amb l'estructura de subcontractes que fa més d'una dècada que és vigent. De quina manera? Estan demanant una llei? Impossible saber-ho, però un Estat, sigui l'espanyol o un altre, no pot acceptar que els subministraments bàsics del país quedin paralitzats en una vaga salvatge, sigui del sector que sigui. Una cosa és negociar, al que un govern ha d'estar disposat sempre amb interlocutors identificats i representatius, i una altra és pressionar, i la pressió o el xantatge de grups sense identificar, moguts per perfils de xarxes socials.

El govern de Sánchez ha d'impedir que tots els sectors i consumidors es converteixin en ostatges d'una vaga que no contempla cap legalitat i les reivindicacions de la qual són com a mínim difuses. Potser és molt aviat per recórrer a l'Exèrcit, com ha demanat Feijóo, però tampoc no em sembla assenyat negar aquesta possibilitat de forma taxativa, com ha fet la ministra Robles. Recordem que l'article 4 de la llei que regula l'estat d'alarma, recull que el govern espanyol, en solitari, podrà decretar-ho durant quinze dies en casos de: "paralització de serveis públics essencials per a la comunitat, quan no se'n garanteixi el disposat als articles vint-i-vuit dos i trenta-set dos, de la Constitució, es presenti alguna de les altres circumstància o situacions contingudes en aquest article" i "situacions de desproveïment de productes de primera necessitat". Potser és el que algunes mans que gronxen el bressol estan buscant perquè no sembla el millor moment per muntar aquest ciri, però sempre hi ha qui treu guany del riu agitat i no solen ser els pescadors.