"Les democràcies han triomfat sempre i sempre triomfaran. Per a això cal nodrir la fe democràtica i no destruir-la". Victor Basch

“On ne saurait faire d’omelette sans casser des oeufs”. Sense trencar ous no es fan truites. L'expressió, traduïda universalment des de 1740, està documentada pel Diccionari d'Oxford a la França revolucionària i atribuïda originàriament a François de Charette, amb una citació literària trobada en primer lloc a les obres de Balzac. Ha estat atribuïda després a un dictador o a un altre, que la va fer servir per justificar els ara anomenats "danys col·laterals" de les seves decisions injustes, però no deixa de reflectir una veritat atemporal: rarament en la història humana es poden aconseguir resultats, per molt lloables que siguin, sense alhora provocar danys, disfuncions, anomalies o simplement canvis dels quals es desconeixen els efectes en el futur.

I aquí estem. Sumits en el desconcert d'un tombant de la història que crèiem depassat. Dolguts per aquests europeus la vida dels quals veiem com s'enfonsa en totes les pantalles, i units a l'esforç comú de les democràcies occidentals de no permetre que un país amb un règim autoritari pretengui que pot atropellar la legislació internacional i vulnerar qualsevol norma i tractat per obtenir impunement el que sigui que vol. Fins aquí hi ha molt poca dissensió en l'opinió pública europea. Una cosa que ni el sàtrapa s'imaginava, ocupat com ha estat a observar com era de fàcil aixecar bàndols irreconciliables en tot el mapa del Risk occidental. El problema ve quan per ajudar el poble ucraïnès, per frenar l'expansionisme injust de Putin, per tornar la calma i la pau que tots desitgem i per defensar els valors de la democràcia, els drets humans i la llibertat, ens adonem que una mica s'ha de patir. Ho patirem, tant si en som conscients com si no. Macron ha estat força més valent que Sánchez en comunicar-ho als francesos. Fins i tot Biden ha estat més descarnat amb els americans, però no serà diferent per a la resta dels aliats.

Tenim clar el que volem gairebé tots, però no crec que la resposta sigui unànime quan el que et pregunten és quins ous et trencaran a tu en concret. Quins ous et trenquem, ciutadà europeu? Ningú no parla que ens rebentin el sostre de casa o que ens destrossin l'hospital o l'escola dels nens. No, no es tracta d'això i, tanmateix, hi ha amplis sectors, sobretot de l'esquerra de l'esquerra, que no estan disposats a plantejar-se que tot no pot ser. Els que ho diuen i altres àmplies capes de la població, també liberals, que encara no ho han verbalitzat. No som criatures o, almenys, no tots ho som. No a la guerra. No a l'increment de la despesa militar. No a l'OTAN. Autosuficiència energètica, però només amb energies renovables. Justícia social i igualtat, calor i llum per a tothom. No al fracking. No a la mineria. No a la dependència de les matèries primeres. Sí als mòbils. Sí als cotxes elèctrics. No als combustibles fòssils. Sí als caps de setmana i sí als viatges low-cost. Sí a blindar l'estat del benestar, no a defensar l'estructura política i econòmica que el sustenta.

És la primera vegada en moltes dècades que hem de fer front a un repte geopolític de tanta importància i no hi ha manera que no generi un sacrifici per als països i també per als individus amb el qual no comptàvem 

Quins ous et trenquem? Cal trencar-ne algun. Si no volem que l'OTAN sigui el nostre paraigua protector i no dependre de la dissuasió militar dels nord-americans, hem de continuar avançant en la idea de la Defensa Europea i per a això és imprescindible que les inversions dels estats europeus no siguin irregulars i l'aportació ridícula. La xifra necessària per assolir el 2% anunciat pel president Sánchez és l'equivalent a la recaptació anual de l'impost de societats, però és que Rússia, amb una economia entre l'espanyola i la italiana, dedica un 4,26 % del seu PIB i triplica el percentatge d'inversió europea. És possible en aquestes circumstàncies agafar la pancarta OTAN no i oposar-se a l'augment de l'esforç defensiu? No hi ha llibertat sense pau i no hi ha pau si no ets capaç de mantenir-la. La realpolitik no enganya: mai no pots estar segur que el veí no trencarà les normes. Acaba de passar. Rússia va assegurar a Ucraïna en els acords de Budapest que si lliurava l'armament nuclear, respectaria la seva seguretat i la seva integritat.

Quins ous et trenquem, ciutadà europeu? Estàs amb l'Ana Patricia a 17 graus o prefereixes poder continuar vivint a una temperatura més agradable que la que propugnen els rics de casa? Si es dispara el preu del gas, de l'electricitat i dels combustibles fòssils i els necessitem, com ho fem? Podem substituir els enviaments de Rússia per gas nord-africà, però continua sent una dependència de veïns inestables. Podem portar part del gas americà, procedent del fracking que nosaltres no volem veure a casa nostra. És possible no plantejar-se, com han fet altres països, un recurs a l'energia nuclear, si més no, de manera transitòria? Jo no soc partidària a priori de l'energia nuclear, molts de vostès segur que tampoc, però estem disposats a reposicionar-nos, a reflexionar, arribats a aquest punt de la història? Fa un parell de mesos, circulava per Madrid gent internacional que apostava per la tecnologia per a les microcentrals, els small modular reactors (SMR), que implementarà Macron. Em va semblar un negoci molt propi d'un lobby, però, i ara?, canviem el nostre estil de vida d'una manera dràstica i desigual o busquem energia per a tothom? Abaixem impostos dels combustibles i, alhora, incrementem la despesa de defensa? La valentia potser passarà per pensar sense marcs prefixats.

És la primera vegada en moltes dècades que hem de fer front a un repte geopolític de tanta importància i no hi ha manera que no generi un sacrifici per als països i també per als individus amb el qual no comptàvem i que arriba, no per casualitat, just quan cueja una pandèmia natural que tampoc no pensàvem que hauríem de viure. En aquest cas, i gairebé més que en el de la covid, el plantejament no pot ser de mirada curta ni provincià. Més Europa és l'única sortida per a aquest laberint que atempta directament contra el nostre sistema de vida. Els pobles d'Europa han de donar una única resposta i assumir, de manera comuna, els sacrificis que se'n derivin. Això no és bel·licisme, sinó pragmatisme. Hem d'animar els nostres polítics que ponderin les solucions amb una sensatesa que, nosaltres votants, estarem disposats a comprendre.

Les democràcies occidentals s'han convertit en una forma superior de govern, la més anhelada, precisament perquè han estat capaces de redistribuir i d'igualar, a través de l'estat del benestar, i en gran manera això és el que hem d'estar disposats a defensar, amb quins ous? O els trenquem nosaltres aviat o ens els rebentaran sense preguntar.